Espinàs viatger

Josep Maria Espinàs pujat a cavallet
sobre de Camilo José Cela

"Sobre la porta del cafè hi ha un text que diu: «Edificio reconstruido en 1984 por la Sociedad de Cazadores de San Esteban de Litera y el Coto de Caza de San Roque. Propiedad de la Cámara Agraria Local». La dona i l'home del bar parlen entre ells en castellà, però amb nosaltres ella s'ha passat al català, que és la seva llengua. Hi ha poc moviment de gent, en aquesta hora. No sé si en alguna d'aquestes cases del poble s'amaga, protegint-se de la calor, el senyor Viudas, que és nascut aquí, però si hi fos tampoc no aniria a trucar a la seva porta, tot i que deu ser una persona interessant, perquè és catedràtic a la Universitat de Càceres i estudiós de dialectologia. Antonio Viudas Camarassa valora molt el castuo —l'extremeny— i ha publicat diversos textos sobre la parla popular de la Llitera. En la seva opinió, la parla de Llitera pertany a una de les varietats del dialecte ribagorçà. Però el lector dels meus viatges a peu ja sap que no hi vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores viscudes.

Perquè de tant en tant és bo per a mi, penso —i no sé si també per a d'altres escriptors— exercir la malícia de l'ofici al servei de la ingenuïtat, recuperable, de l'home. Ingenu, en dret romà, volia dir «nascut lliure». Renéixer, doncs, en el camí i en els pobles, davant dels arbres i els homes, a la llibertat de mirar sense haver d'interrogar-se, a la llibertat d'escriure sense haver de consultar. Deu ser per alimentar aquesta difícil innocència que a la fonda m'han donat, per postres, un cremosín de vainilla que és «ideal para el consumo infantil». Abans, però, ho confesso, una amanida cum laude, un corder de doctorat i unes patates fregides amb la perfecció de l'alta cultura de l'oli.

Mentre dinàvem, a les tres en punt s'ha engegat una escandalosa sirena. Que jo sàpiga, a Sant Esteve no hi ha indústria, i menys una gran fàbrica. A més, avui dia les sirenes fabrils ja no sonen. La mestressa de la fonda m'ho explica: és una sirena que sona quatre vegades al dia, a les nou, a la una, a les tres i a les set. No pas per convocar obrers. Un senyor la va regalar al poble. Ha substituït les campanades de l'església. Sant Esteve, màrtir, els hagi perdonat."

A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua

Josep Maria Espinàs

La Campana, 1990

Pàg. 66-67

 Llibres de viatges de Jose M. Espinàs:

Viatge al Pirineu de Lleida,  1957

Viatge al Priorat. Barcelona, 1962

Viatge a la Segarra. Barcelona, 1972

A peu per la Terra Alta, 1989

A peu per la Llitera, 1990

A peu per l'Alt Maestrat, 1991

A peu pels camins de cendra, 1994

A peu per l'Alcalatén, 1996

A peu pel Matarranya, 1996

A peu pel Comtat i la Marina, 1998

A peu per Castella, 1999

A peu pel País Basc, 2000

A peu per Extremadura, 2001

A peu per Mallorca sen veure el mar, 2005

A peu per Aragó. El Somontano, 2006

A peu per l´Alt Camp, 2007

A peu per Múrcia, 2009