entrevista a l'autora del mes

portada de "Pedra de tartera" en la seva edició alemanya

Esperança, una companya de Vespres Literaris, ens fa arribar l’entrevista apareguda avui a VilaWeb amb motiu de la publicació de l’última novel·la de Maria Barbal:  “En la pell de l’altre”. Transcrivim un extracte de la mateixa.

“—L'interès per la vostra obra a Alemanya continua. A principi d'estiu hi vàreu anar?

—No sé si em parles d'un acte que es va fer en una llibreria de Marburg, una ciutat a prop de Frankfurt. Era pleníssima, va venir molta gent: alumnes, lectores... La veritat és que aquell dia em vaig emocionar. Allí es preparen molt bé aquestes coses. He tingut molta fortuna.

(...)

—Què els interessa?

—De “Pedra de tartera” els va interessar el paral·lelisme entre les vivències de la Segona Guerra Mundial i el trauma que originà. Els preocupa la transmissió d'aquest trauma. Es van connectar molt bé amb “Pedra de tartera” i van poder continuar amb “País íntim”, on vaig reprendre aquesta temàtica. He vist que els interessen també les relacions paterno-filials; jo tinc tirada a subratllar-les en els arguments. Sovint són objecte de preguntes dels lectors. En aquesta última visita a Alemanya vaig poder veure que els estudiants anaven molt documentats i tenien un coneixement molt gran de la nostra història.

—Frankfurt va ser un punt d'inflexió per a la internacionalització de la literatura catalana?

—La presència catalana a Frankfurt va significar obrir una porta de la literatura catalana a Europa. Es van fer moltes traduccions durant el 2007, el 2008 i el 2009 i crec que no hi haurà una tornada enrere, malgrat la crisi. A partir d'aquell moment hem esdevingut uns autors com uns altres, com els noruecs. La literatura catalana ja no és cap interrogant.

(...)

—Voleu dir que aquí encara ara us sentiu una autora resistent?

—Una mica sí, aquí em sento una autora catalana i això encara vol dir que molta gent amb qui em relaciono no em llegirà i no s'interessarà mai pel que escric. Sembla que la literatura catalana encara és considerada de segona. Tot i que racionalment no s'acceptaria aquesta afirmació, la realitat és així. Costa molt de traduir al castellà i que s'interessin. A mi m'han traduït moltes obres, però no hi ha una relació normal. El castellà és com un mercat inexistent.

—Això no ho vàreu notar fins que vàreu ser llegida a Alemanya?

—Sí, després de l' èxit a Alemanya, van traduir 'Pedra de tartera' al castellà. La novel·la es va dir “Cantos rodados” i portava una cinta que deia: “D'aquest llibre, se n'han venut 100.000 còpies a Alemanya”. La frase ho diu tot.

—Parlem de “En la pell de l'altre”. És cert que us inspireu en el cas d'Enric Marco?

—Més que inspirar-m'hi, el cas d'Enric Marco va ser l'impuls creador. Quan va passar aquest fet jo tenia relació amb una persona del Memorial Mauthausen i em va dir que estava indignat per tot allò que havia passat i sobretot perquè hi havia socis que ho sabien i per compassió no ho volien esmentar. I, és clar, això em va impressionar molt. Amb aquest vaig començar a pensar en aquest tema com un possible argument per a una novel·la. Després me'n vaig separar immediatament i vaig crear un personatge femení. Curiosament, després he descobert que hi ha un seguit de dones que han actuat d'aquesta manera. Em vaig documentar i vaig veure que hi havia molta gent que tenia aquest comportament. Hi ha el cas d'Alícia Estevez de les Torres Bessones, o el cas de Rigoberta Menchú, que també va falsejar algunes parts de la seva vida.

—Per què s'inventen una vida que no és la seva?

—Sovint són persones faltades de l'amor que és necessari en els primers anys de vida i es queden buides. Una buidor que han d'omplir amb unes altres personalitats, amb les coses positives dels altres.

—Això justificaria la impostura?

—Justificar seria molt exagerat. A mi m'interessa entendre què passa i ho faig a través de l'escriptura. Què li passa? Com és que es comporta així? Quines són les circumstàncies? Vaig al darrere del personatge, l'observo, en prenc notes. A vegades és un personatge que t'indigna i a vegades t'admira.

—En aquest cas us admira?

—M'impressiona la seva energia, que la dedica a fer un treball positiu. La seva vida fonamentalment és això.

—És una malaltia?

—La psicòloga em va explicar que el personatge havia de tenir reaccions obsessives. S'ha de sortir amb la seva... Parlem d'un comportament patològic, que pot tenir graus diferents.

—Mentir sistemàticament no li crea contradiccions, a la Ramona?

—El personatge no ho viu tal com ho veiem des de fora. El personatge s'enganya a si mateix i llavors, tan tranquil·lament, va explicant una cosa i de mica en mica la va fent més grossa... Llavors es deixa anar i si ha de convèncer un auditori ho fa. Per a ella no té cap importància.

—En la vostra novel·la es capta molt bé el poder de convicció de la protagonista, l'emoció que encomana. Cal que les coses siguin veritat per convèncer?

—És un dels temes que planteja la novel·la i no el resol. Els lectors, o jo mateixa com a escriptora, ens podríem preguntar què pensem i probablement no ens posaríem d'acord. Uns dirien que si fa el bé no passa res, uns altres que sobre una mentida o una trampa no hi pot haver res de bo.

—I vós que hi dieu?

—De fet, no em vull definir perquè la seva circumstància és particular. Jo no sóc ningú per a dir que aquesta persona s'ha d'avergonyir, jo no ho he de dir.

(...)

—La impostura és més fàcil en una societat massificada?

—Probablement és més possible, però a vegades t'estranyes que amb tants mitjans aquestes persones no siguin desemmascarades. Estem en un moment en què hi ha moltíssima informació, però l'excés fa que en realitat ens assabentem d'una o dues coses bé i tota la resta passa per una boirina que ens afecta els sentits, però no ens informa.

—Per què el Poblenou?

—És un barri que m'anava molt bé perquè té un rerefons amb una presència molt important de l'anarquisme, un barri que, en un moment determinat, acull gent de fora i que ha tingut una evolució en els anys que passa la novel·la. La presència del mar...

—Sovint heu estat considerada una autora rural, però si repassem la vostra obra hi trobarem Barcelona molt ben retratada.

—Ets la primera que gosa dir això. A vegades sembla que Barcelona només és uns determinants barris. Sí, crec que aquesta ciutat és molt present en la meva obra: en aquesta, en “Emma”, al “Carrer Bolívia”.

—Per què hi feu sortir la periodista Politkòvskaia?

—És una dona que es juga la vida per denunciar uns fets. Se la juga, sap que se la juga i al final la maten. La primera vegada que va venir a Barcelona va ser en un acte organitzat pel PEN i hi havia poquíssima gent. D'aquesta dona, te n'impressiona molt l'expressió. El paper del periodista a la novel·la té molt de valor, és el que finalment destapa la falsedat. En certa manera, Politkòvskaia representa el contrast amb la Ramona Marquès, la protagonista, que vol ser admirada perquè ha fet coses; en canvi, la periodista no busca el reconeixement. Són els dos extrems.

(...)

—Esteu contenta de la vostra trajectòria?

—Sóc una persona que no havia previst d'escriure i va ser la història de 'Pedra de tartera' que em va posar en aquesta situació. He anat fent el que m'ha agradat, he tingut una gran llibertat, he triat els meus temes i els arguments. Amb perspectiva, penso que algunes coses me les podria haver estalviat, potser he escrit una mica massa, però tot plegat ha estat molt reconfortant, positiu i agradable. Em faria una autocrítica i és que sóc molt poc racional.

—No ho sembleu.

—No ho semblo però sóc molt espontània i si una idea m'agrada hi quedo enganxada, segueixo l'instint. Els anys han passat i ara penses que no tens tant de temps.

—Us queden coses que voldríeu escriure?

—Tinc moltes idees disperses... Ara m'he adonat que feia sis anys que no havia publicat. Ja ho veurem...”

per  Assumpció Maresma Matas

VilaWeb

entrevista sencera