crònica "yo capitán"

 

per Pilar Marcos

    El passat divendres 14 de febrer va tenir lloc una nova sessió del cinefòrum de Vespres Literaris, en aquesta ocasió per tractar el tema de la immigració.

    Per posar-nos en context van veure la pel·lícula “Yo capitán”, dirigida l’any 2023 per l’italià Matteo Garrone. El film, guanyador de dos premis al Festival de Cinema de Venècia (millor director i millor actor protagonista), narra amb contundència i alhora amb un cert idealisme, les vicissituds de Seydou i Moussa, dos joves senegalesos que abandonen Dakar amb la intenció d’arribar a Europa. Aquest viatge els enfrontarà als perills del desert, als horrors dels centres de detenció a Líbia, a les modernes formes d’esclavatge, els perills del mar, etc.

    Aquest plantejament de posar com a protagonista de la pel·lícula el viatge en si, és el que li dona originalitat a la cinta, ja que normalment les pel·lícules que fins ara han tractat el tema de la immigració, així com les notícies que veiem als mitjans de comunicació, se centren majoritàriament en el que passa un cop les persones han arribat a destí. Per Garrone “el que ha succeït prèviament…. és gairebé una el·lipsi periodística del més gran buit moral de la societat moderna”. El director va trigar sis anys a preparar aquesta pel·lícula documentant-se mitjançant entrevistes a persones reals que van sobreviure a aquest perillós viatge i li van poder explicar les seves vivències, i per donar el màxim realisme a la filmació va triar com a protagonistes a dos actors no professionals: Seydou Sarr i Moustapha Fall, que ens ofereixen una interpretació carregada de sensibilitat.

    Després de veure la pel·lícula vam tenir la sort de poder escoltar i parlar amb la Sònia Parrilla, treballadora social especialitzada en l’atenció a persones sol·licitants d’asil i membre de l’ONG ACCEM que proporciona atenció i acollida a persones refugiades i immigrants i promou tant la seva inserció social i laboral com la igualtat de drets.

El primer que ens va comentar la Sònia va ser que tot i la duresa d’algunes de les situacions que van veure a “Yo capitán”, aquesta li havia semblat real, però al mateix temps “light” en comparació a les històries que ella escolta habitualment dels immigrants que tracta cada dia a la seva feina. Per exemple, mentre que els protagonistes de la pel·lícula trien fer el viatge a Europa amb la il·lusió de fer-se youtubers famosos, ella ens va dir que mai s’havia trobat cap immigrant que no ho fes per necessitat, ja fos fugint de la guerra, la pobresa… i deixant tot enrere.

    La Sònia va explicar que els immigrants que arriben fugint d’aquestes situacions tenen dos perfils: els immigrants pròpiament dits i els demandants d’asil, és a dir, persones perseguides als seus països d’origen per raons polítiques, de sexe, d’ètnia, etc. Aquestes persones, que són amb les que ella tracta, si s’aprova la seva demanda de protecció internacional aconsegueixen l’estatut de refugiats. Però aconseguir aquest estatut és sovint molt complicat, ja que els criteris que s’apliquen a l’hora d’avaluar els casos s’han quedat antiquats. Si la seva sol·licitud és admesa a tràmit tenen dret a una acollida que inclou habitatge i la cobertura de les necessitats bàsiques, però si passats divuit mesos aquesta sol·licitud no està resolta o bé ha estat denegada, aquesta persona queda fora del sistema.

    La Sònia Parrilla va destacar que és bàsic al moment d’acollir i de treballar amb aquestes persones, saber quines són les seves expectatives, ja que això condicionarà la seva adaptació i la seva autonomia. S’ha de tenir en compte que venen de condicions molt difícils, tant en els seus països d’origen com per tot el que han passat durant el viatge fins a arribar a Europa, sempre a més a més molt pitjor per les dones. Aquest viatge no acostuma a ser tan curt com sembla el de “Yo capitán”, sinó que moltes vegades pot arribar a durar fins a més de tres anys i no s’acaba amb l’arribada (que moltes vegades és tan dura o més que el trajecte), ja que la duresa del que han passat precisa un llarg temps de reparació. Les conseqüències de tot això són en moltes ocasions: angoixa, problemes de son, problemes físics per la somatització de la situació per la qual estan passant; tot això agreujat per la pressió d’ajudar als seus familiars que continuen al país: és el que s’anomena el dol migratori o síndrome d’Ulisses.

    Matteo Garrone, ha manifestat a diverses entrevistes la injustícia de què mentre que qualsevol jove d’un país occidental pot viatjar en poques hores a qualsevol part del món, un jove nascut a un país pobre té les fronteres tancades i només pot viatjar jugant-se la vida; a tot això la Sònia afegeix la vergonya que suposa que Europa hagi optat per l’externalització de les fronteres, pagant a altres països perquè les controlin i disfressant-lo d’ajut al desenvolupament.

    Vam acabar com sempre amb un torn de participació on tothom va poder expressar les seves opinions i fer preguntes a la nostra ponent.

    Us esperem de nou a la pròxima sessió que tindrà lloc el 4 d’abril com sempre als locals de l’Associació de Veïns de Fontetes. En aquesta ocasió veurem la pel·lícula “Captain Fantastic” i parlarem entre altres temes de l’educació alternativa i no convencional, com és habitual ens acompanyarà un expert en el tema.