Gemma Calduch
La Magrana, 2024
240 pàgines
Fragment:
Fragment:
"Príam
Va ser poc abans que arribés l’onada. Feia una mar quieta, tan quieta que impressionava. L’aigua tenia una consistència metàl·lica, quasi trepitjable. El cel, mut, també es mantenia en suspens. Dret a la barana de popa, les cames separades, en Príam s’ho mirava suspicaç mentre pixava per la borda. Des que havia sortit el sol que s’estaven així: sense vent, ni onades, ni núvols. Feia la impressió que la natura sencera aguantés l’alè. Massa dies fora de casa, això és el que et passa, va pensar en Príam. Va contraure el baix ventre. L’orina sortia a batzegades. Mecagon tot. On era el doll alegre de la seva joventut? De sobte, el crit d’en Pilos.
—Patró! N’hem pescat una!
Es va tombar tan de cop que un rajolí de pixum va regar una mica la coberta, i a ell també. Va apujar-se els pantalons a correcuita i es va dirigir precipitadament a proa, on el nano, estintolat a coberta, tibava un cap fent contrapès amb el pes ínfim del seu cos.
—De debò? No m’enganyis, malparit! —Les seves cares gelades estaven a tocar, la barba blanquinosa d’en Príam fregava el mentó llis del noi.
—L’he vist amb aquests ulls, patró! Es recargolava enfurismada!
Al seu costat, l’Eumo reia esbojarradament, les mans a les butxaques.
—Què fas, carallot! Ajuda’l! —va exclamar en Príam.
De cop i volta, el cel va tronar. Una nuvolada negra, sortida de qui sap on, es va congriar ràpidament sobre la nau. I tot seguit va començar a ploure, una pluja violenta, esmolada com fletxes, que els va envestir per dalt, precedida d’un llampec encegador: el darrer instant de llum abans que caiguessin les tenebres. Encara no era migdia. La Certa va començar a balancejar-se. L’oscil·lació suau del principi, brevíssima, va donar pas a uns sotracs impossibles, com si desenes de braços enlairessin el buc, un metre, dos, i el deixessin caure a plom.
—Però què cony...? —va mormolar en Príam abans de caure.
A partir d’aquell moment la nau es va tornar l’infern. L’home rodolava per coberta com un barril d’arengs en salmorra. A tres braços de distància, sense deixar anar el cap, els dos nanos lluitaven per estar-se drets enmig d’aquell temporal inaudit que ja els assotava de ple. La natura bramava, escopia, tirava coces. Exhala per fi, va pensar en Príam a punt d’esclafar-se sense remei contra el pal major. Un tou providencial de cordes el va salvar. Es va posar dret, el cos de vell que cridava, l’ossada plorosa. Relliscant penosament, va arribar fins a la borda. Tenia el rostre cremat pel vent i el cos vençut. En altre temps havia estat un home fornit, fins i tot bell. Ara tot li penjava: galtes, nas, espatlles. Només els cabells li creixien forts, blancs, tossudament arrissats, com si l’esperit jove del seu ésser s’hagués atrinxerat a la forra del cap. Es va agafar a la barana, mullat de dalt a baix, i va fitar la negror de l’oceà.
—No m’agrada —negava amb el cap.
Alguna cosa no anava a l’hora. En seixanta-set anys n’havia vistes de tots colors, al mar: tifons, huracans, mànegues... No hi havia força de la natura que no l’hagués reptat; però que caigués la nit en un segon? I ara!
Es va inclinar borda enfora i va guaitar avall fent visera amb la mà per protegir els ulls de la pluja. La xarxa, un embalum pesant com una mamella caiguda, petava violentament contra el costat de la nau. La fúria de les ones fustigava l’embarcació; cortines d’aigua, com projectils, bombardejaven la coberta. En Príam va aprimar els ulls. Abocat endavant, escodrinyava entre els forats de la xarxa, que rajaven cascades d’aigua negra. Hi va distingir tot de peixos debatent-se, atrapats a la malla: bacallans, arengs, algun salmó. Res més.
—On ets? —va bramar a plens pulmons.
L’esclat d’un llampec va il·luminar la xarxa i llavors ho va veure: entre els peixos palpitants, el centelleig d’una pell blanca. Era un braç. Un braç! Per uns instants, aquell braç va prendre el lloc al seny mariner, a la concentració sagrada que un capità de vaixell ha de preservar davant la imminència d’un naufragi. Per a en Príam sols existia aquell braç. No va prendre consciència del perill que se’ls acostava per babord fins que el van tenir a sobre. L’onada, un martell d’aigua incomprensible, el va arrossegar cap als peus dels nois. Les cames d’aquells dos infeliços també van fer figa però, tot i així, van continuar tossudament aferrats a la corda, ara tots tres, xops fins al moll de l’os, el tors mig alçat de terra, arrapats a aquell cap aspre que els sacsejava com el llom d’un animal rabiós que s’espolsa les mosques. Llavors el buc va clavar una altra coça, elèctrica, quasi definitiva. Rabiosa, la corda es va desempallegar dels nanos, i a l’últim, d’en Príam. No podrà ser, ho teníem a tocar i no podrà ser.
A coberta se sentien cruixits amenaçadors pertot. El fustam de la nau més antiga i fiable de Port espetegava tensat per la còlera de les aigües. Els tres pescadors jeien amuntegats els uns damunt dels altres, fets un embolic amb els ormejos de l’embarcació. La pluja els assotava, regalimava colls avall. En Pilos suplicava clemència als déus: Encara soc jove. Esclafava l’esquena de l’Eumo, que, estès de bocaterrosa, es preparava per abandonar aquest món sever. En aquell precís instant, en Príam es va recordar de les costelles de la seva dona, tan marcades sota la pell que al llit distreien la gana si les comptaves. No, la càrrega no es podia perdre.
—Amunt, inútils! —va rugir, atrapant amb ferocitat l’extrem del cap que encara fuetejava embravit per damunt d’ells.
I abans que la xarxa s’obrís i retornés al mar el que era seu, els tres pescadors la van hissar com si els hi anés la vida. Perquè, fet i fet, els hi anava la vida.
Un darrer esforç i la bèstia marina va caure sobre el pont de la Certa entre crits i dolor, tal com fan les criatures quan surten del ventre d’una dona. Tenia algues verdes als cabells i petxines a la cua. I el futur del poble a les seves mans.
Batallant eufòric contra el temporal, en Príam va fixar el rumb cap a casa. Port tornava a disposar d’una sirena.
Gala
La Gala va aixecar el cap. Havia sentit soroll a l’altra banda de la finestra. Una remor estranya. Un lament, potser. Va deixar l’olla amb la llet bullint al foc de llenya i va sortir de casa amb una manta arrossinada sobre les espatlles. Aixecant-se la faldilla, va enfilar camí enllà cap al penya- segat del Vent. Darrere la remor. Un lament, potser.
Venia de mar.
La llet vessaria, el pare s’empiparia. És un moment. Un moment de res. Mentre caminava, va obrir les mans a banda i banda per palpar l’aspror dels arbustos que flanquejaven el caminet de sorra que portava de ca seva a mar. Notava el terra fred sota les soles. El vent gelat de la vall l’empentava, li desfeia la cua ben feta de cabells llisos, del color de la mel. No havien conegut mai tisora. A mesura que avançava, el cel blau d’hivern s’anava fent gran damunt seu i l’olor de sal, més intensa. Tot d’una, el paisatge es va obrir i la terra va dir prou, fins aquí.
Al davant, l’oceà. Gris fosc, dirien els del poble. Ella no.
Es va acostar ran de l’espadat, a una ventada d’estimbar-se. Una vintena de metres avall, el mar trencava contra les roques. Les puntes de les sabates volaven damunt l’abisme, el serrell de la manta onejava sobre el cos menut, d’ossada prima. Tremolava. Va resseguir la superfície de l’aigua amb la mirada, ara a una banda, ara a l’altra. Ningú. Va parar l’orella: cap crit humà, sols el so monòton de l’onatge interromput pels xiscles de les gavines que sobrevolaven la badia.
Ja que hi era, ho va fer. Els nens ho tenien prohibit, però i què. Es va estirar bocaterrosa, les manetes fredes aferrades on començava la vertical. Va mirar avall. El vapor gelat de les ones que picaven allà sota s’enfilava per la pedra i mullava la cara ovalada i pàl·lida de la Gala. La colonitzaven uns ulls foscos que deien més que les paraules que no havia pronunciat mai. Va tancar les parpelles per rebre el petó de l’aigua. Encabat, es va posar dreta.
En aquell instant va sentir una pressió per tot el cos i va alçar la mirada amb inquietud. Un núvol negre i pla s’havia escarxofat damunt seu. Es va passar el palmell a dos dits de la coroneta i va notar els llargs filaments de cabell en vertical, com cordes vives, la tensió invisible que els atreia cel enllà. Percebia la força del núvol, perquè la pell li formiguejava tota i ara maleïa aquelles pensades seves. Aire carregat de llamps. Se’n tornava.
Abans de girar cua, va observar un cop més l’extensió del mar i aquesta vegada se li va accelerar el cor. Va intentar tranquil·litzar-se comptant els blaus de l’aigua, que avui n’eren més de mil. I llavors, de cop i volta, va sentir amb claredat la veu de dol del mar. Un lament nítid projectat des de tots els racons de l’oceà cap a ella. Tot seguit, es va desplomar a terra.
En caure, la llarga faldilla de la Gala va inflar-se com una medusa.
Gripa
La Gripa s’estava dreta a la barana del corral, un braç repenjat al travesser de fusta, l’expressió contrariada. Al costat, asseguda al tamboret baix de munyir, les cames eixarrancades, aquella dona remenava les mamelles de la cabra. Magra i vella com la seva bèstia, feia estona que remugava.
—Aviam: la Negreta donava llet al matí. Amb la primera claror del dia, m’asseia al tamboret i, ras, ras, la buidava tota. —Va serrar els punys al voltant d’aquells mugrons llargs com dits i els va moure amunt i avall.
La Gripa assentia lleument fingint interès, però tenia el cap en una altra banda. Va mirar de reüll l’hortet d’en Príam, dues cabanes enllà. Les males herbes s’enfilaven pels caps esquifits de les cols, ofegaven el més mínim intent de vida. Ben bé que, en absència del vell, la seva doneta, la Nora, no se n’ocupava gens.
Feia estona que rumiava com fer-ho per apaivagar l’angoixa de la noia. Corria la brama que anava per les cantonades proclamant la desventura dels pescadors que s’havien fet a la mar. Deia que no tornarien, que ja els havien vist prou. La segona dona d’en Príam llegia senyals de fatalitat als astres; ella, que no coneixia ni l’estrella Polar, l’estel brillant que guiava la nau del seu home! Havia d’aturar-ho. La gent se’n fotia, de la beneita de la Nora, però la negror calava, ves.
—Ja fa dies que no en raja ni una mala gota! —va tabalejar la vella, inclinada sobre la carcanada pudent de la cabra. L’edat li havia despenjat les orelles, que li queien com fruita madura d’aquell rostre arrugat però vivaç—. Li estiro els mugrons i res. Toca!
La Gripa va treure sense pressa una mà de la butxaca davantera de la túnica i va tocar les mamelles allargades d’aquella bèstia. Efectivament, estaven buides.
—Algú ens fot la llet quan dormim! —La vella havia alçat el cap per mirar-se la Gripa. L’aire xiulava en aquella boca plena de forats—. Què penses fer? —li va etzibar a crits, com si la Gripa fos dura d’orella.
Era l’hora de més tràfec al carrer gran. La gent anava amunt i avall ocupada en els seus assumptes, tal com a la Gripa li hauria agradat anar per la vida. Als patis hi havia roba estesa. Llençols i coixineres que oscil·laven en bloc gronxats pel vent de l’hivern. El gel els havia encarcarat. De tant que pesaven, els fils d’estendre feien panxa i la bugada fregava el fangueig de terra. La diana predilecta dels nens. Ajudats per una fona, hi tiraven pedres amb mala llet i els llençols s’esberlaven com enormes vidres blancs.
La Gripa va deixar anar un sospir. Era baixeta, encongida, de pell molt morena i arrugada. Tenia una mata espessa de cabells grisos deixats anar per l’espatlla i la culpabilitat entelada de les dones que no han estat prou bones per engendrar fills. A pesar de ser vella, els ulls li brillaven com el dia que va néixer. Mentre rumiava una resposta mesurada a la impertinència d’aquella veïna, va passar per davant una noia camallarga, el front estret, una mà subjectant un nano brut, l’altra estrenyent per la cua un salmó mort. Caminava de pressa. El fred no convidava a romancejar pel carrer. En veure la Gripa es va aturar en sec. Sense dir hola, bon dia, la va assenyalar directament amb el salmó i, adreçant-li una mirada d’herbívor obsedit, va enfilar el que, pel to, feia olor a una barreja de retret, queixa, súplica i petició:
—Amb tu volia parlar...
De sobte es va interrompre. La Gripa s’havia enrigidit com un llençol; els nanos l’haurien pogut esberlar d’una pedrada. I la noia ho devia haver notat, perquè va abaixar el salmó amb rapidesa i va fer via arrossegant nano i peixot sense haver deixat anar el que fos que tenia al pap. La Gripa va sospirar de nou i es va tombar cap a la vella, que continuava fitant-la amb aquella exigència intolerable. Els ulls fixos de la cabra també semblaven demanar explicacions.
Prou. Ara sí que ja era hora d’anar cap a ca la Nora i en Príam.
—Guarda aquest foc per demà. És el dia dels Comptes —va respondre en un to eixut però educat, i va començar a tirar.
No havia fet un pas que la vella ja l’engrapava pel braç.
—Ha de ser ara.
Ara. La Gripa va respirar fondo i va esperar que l’onada vermella passés. Estava convençuda que als vilatans només els coïen els greuges terribles que els rosegaven quan la tenien al davant. Els inspiro els sentiments més roïns, es deia. I aquesta certesa sí que coïa.
—He dit demà. —Va prémer els dits ossuts de la dona i es va alliberar de l’engrapada.
Va trobar la Nora davant del foc. D’esquena, el davantal cordat a la cintura rotunda, remenava una olla de llauna ajudada per un cullerot llarg. Les bafarades que escopia l’olla havien entelat les estretes finestres de la cabana. La va saludar. Ella va seguir com si res. No semblava haver-se adonat de la seva presència, o no li rotava d’adonar-se’n. Devia tenir el dia girat. Amb la Nora no se sabia mai. Demana’m per la pluja o la tempesta i l’encertaré; amb ella, no; ella és impredictible. L’estimo tant, Gripa! Aquestes coses, li confessava en Príam; i la Gripa es trencava per dins.
L’olor dolçassa de la cervesa que bullia a l’olla empastifava l’estança; aviat ompliria les gerres dels homes a la taverna i, de retruc, el rebost de la Nora. La noia fermentava el beuratge amb la mateixa obstinació tossuda que mostrava en tot. Se li endevinava traça, en allò del mam. I n’hi calia. Les travessies de pesca s’allargaven més i més, i la gana escanyava el poble. En Príam tornaria aviat, la Gripa n’estava segura; mentrestant, la Nora feia bé de bescanviar cervesa per areng fumat a la taverna. Sí, se sabia arreglar prou bé tota sola. Tan curta de gambals i tan eixerida alhora. Com s’entenia?
—Et veig enfeinada —va fer, provant d’iniciar novament una conversa.
La Gripa va alçar una ampolla de vidre, la va decantar i va observar a contrallum el líquid groc. Tot d’un plegat, la Nora l’hi va arrencar de les mans i la va tornar on era fent força soroll. Un gat de pèl blanc que dormitava ran del foc va sortir disparat.
—Tu, no tocar. —La veu de la noia era tan bonica i tallant com el corall.
La Gripa va abaixar el braç orfe d’ampolla i va arronsar les espatlles. «Impredictible». Li va venir al cap una altra paraula, diguem-ne, menys poètica. En fi. Es va girar i va cercar un lloc per seure. Seure: on? L’estança, de sostre baix i parets de pedra ennegrida, era un escampall de pots i potets de llauna, barrils apilats matusserament i ampolles buides pertot, inclús damunt del llit. No hi havia un pam desocupat. Es va acostar a una cadira, va enretirar una caixa de fusta del seient i s’hi va asseure. Va observar la noia. Malgrat l’embaràs de set llunes, trescava més lleugera que ella pels carrerons de Port. Duia el cap tapat amb un mocador brut, engiponat sense gràcia. La humitat li havia enganxat quatre blens al front. Tenia la cara suada, els turmells inflats i disset maleïts anys. El vestit, de tela basta, es desplomava informe cap a terra com els faldons d’una taula de braser. Ni així se la veia lletja.
Quan li va donar la gana, es va acostar a la Gripa. Tot eixugant-se les mans al davantal llardós, la va fitar amb aquell aire d’exigència. En allò la Nora no diferia de la gent normal. Va assenyalar el llit, ofesa.
—Jo sola aquí.
El gat jeia arraulit entre els llençols rebregats.
—Veig que hi tens un gat. Fan companyia.
La Nora es va engrapar l’entrecuix, enfurismada. La grolleria del gest no s’adeia gens amb la finor dels seus trets.
—Necessitar meu home —va fer i, de cop i volta, va semblar que la idea de la soledat s’hagués desplomat damunt seu com una pedra, perquè es va asseure al llit, arrasada.
La Gripa la va observar en silenci, els ulls freds.
El seu home. Qui ho havia de dir.
Quan la Gripa tenia quinze anys, per mandat de la mare, li van entrar a dins un bon grapat d’homes, aviam si la llavor quallava. Però ella sols en volia un, d’home, entre les cames. Sols un.
Les mans de la Nora eren menudes, unglamossegades; la pell, clapada de taques vermelles, cremades que no havien fet net de quan era petita i ajudava a la foneria. Les fregava contra el vestit, allà entremig, obstinada, la mirada d’ocellet presonera d’algun pensament petit i negre. La Gripa se li va asseure al costat, va aturar-li les mans i va forçar un somriure:
—Tornaran.
I si hagués assegurat que els arengs fumaven en pipa quan ningú guaitava, la Nora també se l’hauria cregut.
Príam
En acostar-se a Port, la nau va aturar el balandreig. La badia que l’aixoplugava tenia forma de ferradura. L’aigua no era més clara que a mar obert, però sí més quieta. El sol estava mig apagat, com sempre.
Agafat al timó de la Certa, en Príam va albirar el poble. De lluny pensaries: un bon lloc per viure. Però a mesura que t’hi apropaves se n’entreveien les costures. Un grapat de cabanes exhaustes s’apilonaven, com pedres de tartera, al peu d’una estreta vall encabida entre dos turons, el de l’est no gaire més elevat que el seu germà de l’oest. Un polsim de neu enfarinava els cims. Al carrer, brutícia; dins les cases, olors fortes, corrents d’aire assassins. Rates, paneroles i puces formiguejaven per on caminen, mengen i dormen els homes. Més que enlairar-se, la fumerola de les xemeneies fugia de Port esfilagarsant-se cap al cel gris. A banda i banda del llogarret, un enfilall de cales rocalloses apareixia entre foscos penya-segats. Tot estava sec i pelat. Sols els arbustos mostraven la perseverança que calia per sobreviure al fred inclement. En creixien a centenars, vinclats pel llevant, al terme de la vila."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada