5ª sessió Cinefòrum 2025-2026, fitxa

 

MATRONAS

    Tema: Sanitat en tensió. Què passa quan una professió basada en la cura de les persones és gestionada amb criteris de rendiment, productivitat i falta de temps?

Dimarts, 15 de setembre de 2026

Hora d’inici: 17.30h
Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Carrer de la Indústria, 38-40

Entrada lliure i gratuïta.

FITXA DE LA PEL·LICULA:

Títol: Matronas
Títol original: Sages-femmes
Any: 2023
Duració: 99 minuts
Direcció: Léa Fehner
Guio: Léa Fehner i Catherine Paillé
Música: José Fehner
Fotografia: Jacques Girault
Repartiment: Khadija Kouyaté. Héloïse Janjaud, Myriem Akheddiou, Quentin Vernede, Tarik Kariouh, Marushka Jury, Toulou Kiki i altres.

Palmarès:

    La pel·lícula va ser seleccionada a la secció Panorama del Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale 2023), on va rebre una molt bona acollida.

    També va participar en el Festival Internacional de Cinema de Gijón, on va obtenir el Premi del Jurat Jove.

Sinopsis:

    Sofia i Louise acaben de graduar-se com a matrones i inicien la seva vida professional en un hospital públic. Arriben carregades d'il·lusió i vocació, però molt aviat descobreixen una realitat marcada per la manca de personal, la pressió assistencial, les jornades esgotadores i l'escassetat de recursos.

    Cada part representa una nova història, però també un repte mèdic i humà que posa a prova la seva resistència emocional. La pel·lícula mostra el contrast entre la bellesa d'acompanyar un naixement i el desgast que provoca treballar en un sistema sanitari cada vegada més tensionat.

Crítica:

    Matrones s'allunya del drama hospitalari convencional i s'apropa gairebé al documental. Molts dels parts que apareixen a la pel·lícula provenen de naixements reals filmats amb el consentiment de les famílies i posteriorment recreats amb les actrius, cosa que aporta una autenticitat poc habitual.

    La directora evita construir heroïnes excepcionals. El protagonisme recau en el treball col·lectiu d'un equip sanitari que intenta mantenir la qualitat assistencial malgrat unes condicions laborals molt precàries.

    Sense discursos explícits, la pel·lícula denuncia:

• la degradació progressiva de la sanitat pública;

• la manca de recursos humans;

• la pressió emocional dels professionals;

• la invisibilitat social de les matrones;

• la dificultat de conciliar vocació i supervivència personal.

Antecedents:

    Léa Fehner va concebre el projecte després de la seva pròpia experiència com a mare d'un nadó amb problemes greus de salut.

    Durant anys va conviure amb professionals hospitalaris i va voler entendre la seva realitat des de dins.

    Per escriure el guió va treballar durant mesos amb diverses matrones, incorporant les seves vivències quotidianes. Les professionals també van participar durant el rodatge perquè els procediments mèdics fossin rigorosos i els parts es mostressin amb la màxima fidelitat.

Definició:

    Matrones és una obra de denúncia social i, alhora, un homenatge als professionals que acompanyen el naixement. Més que parlar dels parts, parla de les persones que els fan possibles.

    És una pel·lícula sobre la vocació, la responsabilitat, el treball en equip, la cura dels altres i la necessitat de defensar una sanitat pública digna.

    Sense dramatismes artificials, transmet la tensió constant que viuen les matrones i convida l'espectador a reflexionar sobre quin model d'atenció sanitària vol la societat.

    I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:

La vocació és suficient quan el sistema falla?

Quin cost emocional té cuidar els altres?

Per què les professions de les cures continuen tan poc reconegudes?

La manca de recursos és només un problema econòmic o també polític?

Com afecta l'estrès dels professionals a la qualitat de l'atenció?

Es pot mantenir l'empatia quan cada dia es treballa al límit?

......

Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM)

Enllaç a l'article que dedica a l'acte la periodista del TOT Cerdanyola el 28/08/2026.

Què passa quan falta temps per cuidar? La sanitat pública, a debat a Cerdanyola.

El Cinefòrum de Vespres Literaris reprèn l'activitat amb Matrones i un col·loqui sobre la pressió assistencial, les condicions dels professionals i el futur del sistema públic de salut

el llibre de setembre, lectures

 

    La lectura que obre aquesta temporada, El viatge de l'elefant, de José Saramago, la podem definir com una novel·la històrica basada en un fet real del segle XVI: el viatge de l'elefant Salomó des de Lisboa fins a Viena com a regal de noces del rei Joan III de Portugal a l'arxiduc Maximilià d'Àustria.

    L'obra, última novel·la del seu autor, està plena d'un humor sorneguer, que utilitza per destacar l'absurditat d'aquest viatge i per reflexionar sobre la vanitat dels poderosos davant de la compassió i la solidaritat de les classes “populars”. En aquest sentit, el llibre satiritza els capricis reials i de l'Església, que mouen recursos immensos per orgull, ostentació i pompa; d'aquesta manera, el protagonista de la novel·la, l'elefant, es mostra com un mirall que mostra la manera com cada poble el rep, revelant prejudicis, pors i supersticions de les societats de l'època.

    Com és tradició en la seva forma d'escriure, Saramago construeix oracions llargues, amb una tradicional escassetat de signes de puntuació i integrant els diàlegs a la pròpia narració sense marcar guions.

    Narrada per un autor omniscient, aquest intervé constantment amb digressions anacròniques que trenquen el temps històric per connectar el passat amb el present amb un diàleg obert amb el lector.

    Vegem que ha dit la crítica sobre l’obra:

    A la pàgina de la cadena Ser de data 03/09/2023, llegim:

    “Escribir este libro, que nació en una circunstancia festiva en Salzburgo, se convirtió para José Saramago en un proyecto de vida. El deseo de contar la historia del elefante, es decir, de reflexionar sobre la existencia humana, le ayudó a mantenerse vivo mientras la medicina iba actuando en su cuerpo. Cuando finalmente se sentó ante la máquina, lo hizo con una desbordada alegría y con la sensación de haber recuperado una parte del idioma portugués que permanecía oculto por las distintas capas que los años y las culturas van depositando en los sedimentos. La enfermedad alteró el mundo subconsciente, sacó a la luz palabras y actitudes que habían sido suyas en otras épocas, le abrió vías que no recordaba que existieran.

    El elefante, que pertenecía a la corte portuguesa, tuvo un destino azaroso. Atravesó media Europa y llegó a Austria, donde no tuvo buena vida. Las vidas de muchos seres humanos también son así, un recorrido más o menos largo, lleno de ansiedades y dolores; satisfacciones, pocas; alegrías, las mínimas; y la muerte esperando como si haber nacido no implicara vivir activa y conscientemente. 'El viaje del elefante' es también un viaje por el interior de José Saramago, la alegría de estar vivo y poder contar con herramientas del presente lo que fue pasado. Era como si la enfermedad hubiera producido en su interior una síntesis de tiempos, pasado, presente, futuro, y todo estuviera emocionalmente vivo y activo circulando por sus venas, vivificando lo que tocaba.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    El diari “El Mundo”, de data 21/11/2008, destaca:

    “En el libro -un cuento muy largo y no una novela para su autor- la nobleza, los militares y la Iglesia no salen bien parados y Saramago asegura que su crítica "no la hace de forma gratuita sino porque es necesario desmitificar instituciones, o lo que sea, que se nos presentan como algo sin lo que no podríamos vivir."

    En la historia del traslado de Lisboa a Viena de un elefante regalado en el siglo XVI por el rey de Portugal al archiduque de Austria, Saramago recurre a esas técnicas narrativas y la obra juega con el papel didáctico del Quijote, "de alguien que tiene algo para proponer, para enseñar". En materia estilística, en "El viaje del elefante", Saramago hace una doble afirmación de sus postulados literarios sobre la figura del narrador, que rechaza de plano, y la función oral y estética de las mayúsculas y los signos de puntuación.

    "Lo que cuenta no es tanto la experiencia, lo que cuenta es la imaginación, la capacidad de inventar", sostiene Saramago, quien recalca: "Eso es la literatura".

    Con esta obra, el Nobel luso cree haber resuelto el problema "instituyendo la figura del autor-narrador", que no sólo se limita a contar la historia, sino que interviene con comentarios, algunos anacrónicos, y revela que dicta a su antojo en el relato.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    El diari “El País”, de data 19/08/2008, titula la seva crítica: “Saramago concluye 'El viaje del elefante', una reflexión sobre la "compasión solidaria"

    “La novela que ronda las 240 páginas, da cuenta de la imaginación de Saramago. "La compasión solidaria, ese sentimiento que siendo expresado literariamente es, sobre todo, humano, atraviesa toda la obra, se distingue y se significa", comenta Del Río. El humor también está presente en la obra y el escritor lo emplea "para salvarse a sí mismo y para que el lector pueda penetrar en el laberinto de humanidades en conflicto sin tener que abjurar de su condición indagadora de humano y de lector", explica la esposa del escritor portugués.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    A l’espai de Ramiro Pinto, llegim la seva opinió:

    “Me han llamado la atención varias escenas, pero en general la manera de narrar la historia es de tal amenidad que parece conversar con el lector. Pero además es un diálogo que sucede en el pensamiento. La forma de escribir me recuerda a la que manejó James Joyce en “Ulises” y en “Finnegans Wake”, al no seguir los signos de puntuación, sino lo mínimo, ni poner los nombres con mayúscula, porque no escriben estos autores aquello que contarían o hablasen, sino que lo que directamente les viene del pensamiento y pensar no tiene las mismas grafías que lo dicho o escrito y lo plasman así. Permite esta forma de escribir mayor fluidez y comunica con más intensidad, si bien hay que acostumbrase a esta lectura, pues de lo contrario es difícil de entender. Y muy compleja a la hora de intentarlo y que sea capaz de comunicar con el lector. No es ensayo, no es novela, es escritura en su sentido pleno, desnuda.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    A la pàgina de la Fundació Saramago llegim aquesta nota de l’autor:

    “El viaje del elefante está muy cerca de nuestra propia existencia y nuestra propia identidad. El libro no se habría escrito si el final de la vida del elefante no hubiera sido como fue: sus patas fueron cortadas para usarlas como contenedor de paraguas y bastones. Es una metáfora de la vida y la vida humanas.”

José Saramago

Anar a la pàgina de la Fundació José Saramago