ruta poètica Josep Carner (la ruta)

 

    Dissabte passat, 17 d’octubre, els de Vespres Literaris ens vam trobar al vell mig de Barcelona per recórrer els espais que van marcar la vida i l'obra de Josep Carner, “Princep dels Poetes”, i figura senyera del Noucentisme.

  

  La ruta va començar al carrer d’Aribau, al número 8, lloc de naixença del poeta, on vam llegir el poema “Gelor” , publicat l'any 1918 al llibre “Bella terra, bella gent”. Posteriorment es va incloure a la secció “Lloc” del volum de “Poesia” de l'any 1957.

En aquest poema, Carner utilitza la natura i els elements del paisatge (tan presents a la seva poesia, per construir una al·legoria sobre els sentiments humans, el pas del temps i el control de les emocions.

    

    La següent parada va ser el carrer del Doctor Dou, als números 17 i 19, lloc on va passar la seva infantesa i joventut, on vam llegir el poema “Les magranes flamejants”. Inclòs en el recull "Els fruits saborosos" (1906), és una llarga invocació de la muller d'Alcides a Hera, deessa protectora de l'amor matrimonial; aquesta dona, sola i enyorada per l'absència de relacions amoroses amb el marit, sol·licita fervorosament a Hera el revifament de la passió física, sexual. Les magranes esdevenen símbol de sexualitat.

  

    Al carrer de la Canuda número 6, seu de l’Areneu Barcelonès, va ser el nostre tercer punt de la ruta. Vam llegir “Creació del poema”, inclòs al seu recull “Absència” (1958), una reflexió sobre l'origen de l'art, l'escriptura i la pròpia existència. A través d'una al·legoria , el poeta explica com s'origina l'obra d'art enmig del buit i el silenci.

    Molt a prop de l’Ateneu, a la cantonada de la Canuda amb el carrer Bertrellans, lloc on es trobava la antiga ”Sala Mozart” i Carner i altres van fundar l’associació “Amics de la Poesia”, vam llegir “El son”, ", publicat al poemari “La paraula en el vent” (1914), considerat una peça essencial del Noucentisme. S'hi descriu el pas de la vigília al son, utilitzant l'adormiment com una al·legoria de l'evasió de la realitat cap a la idealitat poètica, l'harmonia i el record.

   

     Després de una petita parada al carrer de Petritxol, Joan Francesc, el nostre guia en aquesta ruta, i fora de la mateixa, ens va “descobrir” el jardí de la Casa Ignasi de Puig, un autèntic oasi i un dels secrets més ben guardats del Barri Gòtic de Barcelona. Creat l'any 1861, és exponent d’un jardí romàntic del segle XIX. En aquest meravellós indret, i fora de programa, Joan Maria Camps ens va llegir el poema "Cançó d’amor i amistat" recollit en el llibre “Ofrena” (1957), una reflexió poètica que compara i equilibra l'amor i l'amistat, mostrant la naturalesa d'ambdós sentiments a través de metàfores senzilles i de caràcter popular.

    El poema és especialment cèlebre per la seva musicalitat, fet que va portar la cantautora Guillermina Motta a musicar-lo i interpretar-lo l'any 1976 en el seu àlbum “Canticel” dedicat íntegrament a poemes de Carner.

  

    

     Desprès d’aquest inesperat parèntesi, ens vam encaminar cap al Teatre Principal, a La Rambla, el nostre següent punt, on vam llegir el poema “La vida incerta”, publicat l'any 1935 dins del llibre “La primavera al poblet”. El nucli conceptual del poema és una triple metàfora: la cançoneta, el camí i la vida. L'autor utilitza la imatge física del viatger que avança per un sender desconegut per personificar el trajecte vital de qualsevol ésser humà. Ningú sap què li depararà el futur (joia, tristesa o la mateixa mort), fet que genera una angoixa existencial que es resol finalment amb l'acceptació resignada de l'atzar.

    Enfront de la façana del Teatre Principal, trobem l’estàtua de Pitarra, un dels autors de capçalera de l’infant Carner. Aquí llegim el poema “Bèlgica”. Publicat en la seva versió definitiva l'any 1952 dins del llibre "Llunyania·, el poema utilitza la descripció idealitzada de Bèlgica com un mirall del civisme, l'ordre i la pau que l'autor desitjava per a una Catalunya estroncada per la Guerra Civil.

    El punt setè de la nostra ruta es troba al carrer d’Escudellers, número 10 Bis, antiga seu de la redacció de “La Veu de Catalunya”, on va treballar Carner quinze anys.

    Aquí llegim el Cant IV del poema narratiu “Nabi”, publicat l'any 1941 a Buenos Aires per les Edicions de la Revista Catalunya, durant l'exili del poeta. Anteriorment, el mateix Carner n'havia publicat una traducció pròpia al castellà a Mèxic l'any 1940.

    El terme nabí significa "profeta" o "el cridat" en hebreu. L'obra reflexiona així sobre el paper del poeta com a missatger, algú que ha de transmetre una veritat que el transcendeix.

    Per finalitzar la nostra ruta, ens apropem al Moll de la fusta, on Carner va partir per exercir les seves funcions consulars i ja no va tornar.

    Llegim el poema “L’altre enyor”. Inclòs en la secció “Absència” de la seva “Poesia” de 1957, on revela una de les peces més punyents i madures de la seva poesia d'exili. A diferència de l'enyorança convencional, Carner reflexiona sobre la impossibilitat d'un retorn absolut i el dolor de veure la pàtria transformada i idealitzada en la distància.