L’ètica de la genètica Existeixen avui dia tecnologies que permeten la selecció o exclusió genètica?
Dilluns, 9 de febrer de 2026 Hora d’inici: 17.30h Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès Carrer de la Indústria, 38-40
Entrada lliure i gratuïta.
FITXA DE LA PEL·LICULA:
Any: 1997 Duració: 106 minuts Direcció: Andrew Niccol Guió: Andrew Niccol Música: Michael Nyman Fotografia: Slawomir Idziak Gènere: Clàssics, Ciència ficció Repartiment: Ethan Hawkw, Uma Thurman, Jade Law, Alan Arkin, Loren Dean, Gore Vidal i altres.
Palmarès:
Tot i que Gattaca no va ser una pel·lícula especialment premiada en el seu moment, sí que va rebre reconeixement crític i ha esdevingut una obra de referència amb el pas del temps.
Premis i nominacions
- Nominada a l’Oscar (1998) - Millor direcció artística (Art Direction / Set Decoration) - Premis Saturn (1998) - Nominada a millor pel·lícula de ciència ficció i nominació a millor actor (Ethan Hawke)
Reconeixements posteriors
- Inclosa en múltiples llistes de millors pel·lícules de ciència-ficció de tots els temps. - Sovint citada en àmbits acadèmics (bioètica, filosofia, sociologia, ciències) com a eina pedagògica per debatre sobre enginyeria genètica, eugenèsia i o discriminació biològica
Sinopsis:
En un futur pròxim, la societat ha perfeccionat la selecció genètica fins al punt que la majoria dels infants són concebuts mitjançant enginyeria genètica, eliminant malalties i defectes considerats indesitjables. Els humans nascuts de manera “natural” —anomenats invàlids— són discriminats i relegats a feines subalternes, independentment de les seves capacitats reals.
Vincent Freeman, concebut sense selecció genètica i amb una esperança de vida limitada segons els seus gens, somia viatjar a l’espai. Per aconseguir-ho, assumeix la identitat genètica de Jerome Morrow, un home genèticament perfecte però físicament incapacitat. En un món on una pestanya o una gota de sang poden revelar-ho tot, Vincent haurà de demostrar que la voluntat humana pot desafiar qualsevol determinisme genètic.
Crítica:
Gattaca és una obra clau de la ciència-ficció moderna per la seva sobrietat visual, el seu to reflexiu i la manera com aborda grans qüestions ètiques sense necessitat d’efectes espectaculars. El film construeix un futur creïble i inquietant, molt proper al nostre present, on la discriminació no es basa en la raça o el gènere, sinó en el codi genètic.
ºLa pel·lícula planteja una crítica contundent al determinisme genètic, al mite de la perfecció i a una meritocràcia aparent que, en realitat, amaga noves formes d’exclusió social. Destaca també la seva dimensió humanista: l’esperança, el sacrifici i la llibertat individual com a forces capaces de trencar sistemes injustos.
Amb els anys, Gattaca ha guanyat estatus de film de culte, especialment arran dels avenços reals en genètica, edició genòmica i biotecnologia.
Antecedents:
La pel·lícula s’inscriuen una llarga tradició de la ciència-ficció distòpica que reflexiona sobre el control social i la deshumanització tecnològica. Beu de fonts com:
Aldous Huxley – Un món feliç: la selecció biològica com a eina de control social.
George Orwell – 1984: la vigilància constant i la pèrdua de la intimitat.
Eugenèsia del segle XX: pràctiques reals aplicades en diversos països sota pretextos científics i socials.
A finals dels anys noranta, el debat sobre el Projecte Genoma Humà i les possibilitats de manipulació genètica començava a ocupar un lloc central en l’opinió pública, fet que converteix Gattaca en una pel·lícula especialment premonitòria.
Definició:
Gattaca pot definir-se com una distòpia biotecnològica humanista, centrada en:
- El conflicte entre genètica i llibertat individual
- La discriminació estructural basada en criteris científics
- La falsa objectivitat del progrés tecnològic
- El valor de l’esforç, el desig i la identitat pròpia
- El límit ètic de la ciència quan es deslliga de la justícia social
I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:
Fins a quin punt els gens determinen el nostre futur?
Tot allò que és científicament possible hauria de ser socialment acceptable?
Som els nostres gens o les nostres decisions?
Com encaixa Gattaca amb els avenços actuals?
......
Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM)
Ayer tuvo lugar la inauguración de la exposición de Carlos Utrera “Creativitat”, en la Sala B’Art del Ateneu (podéis disfrutarla hasta el domingo 25 de enero).
El acto, emotivo por las circunstancias personales del artista, contó con el calor de sus múltiples amigos y la presentación de Marutxi Beaumont, su profesora de pintura.
Marutxi glosó las características de su pintura, aderezadas con unas divertidas anécdotas de su paso por las aulas del Ateneu.
El proper 9 de febrer de 2026, al Cinefòrum de Vespres Literaris farem la tercera sessió de la temporada.
La pel·lícula:
Gattaca (1997), dirigida per Andrew Niccol, és una pel·lícula de ciència-ficció ambientada en un futur proper on la selecció genètica ha esdevingut una pràctica habitual. En aquesta societat, la majoria dels infants són concebuts mitjançant enginyeria genètica per garantir salut, intel·ligència i longevitat, mentre que les persones nascudes de manera natural pateixen una discriminació sistèmica que condiciona les seves oportunitats vitals des del naixement.
El protagonista, Vincent Freeman, és un d’aquests “invàlids”: un jove amb una suposada esperança de vida curta que, malgrat tot, somia convertir-se en astronauta. Per poder accedir a un món reservat als genèticament “vàlids”, Vincent adopta la identitat genètica de Jerome Morrow, un home físicament perfecte però atrapat en un cos incapacitat després d’un accident. En un entorn on qualsevol rastre biològic pot revelar la veritat, la seva vida esdevé un exercici constant de resistència i autocontrol.
Més enllà del relat de suspens, Gattaca planteja una profunda reflexió sobre la llibertat individual, el determinisme genètic i els límits ètics del progrés tecnològic. La pel·lícula qüestiona la idea de perfecció i denuncia una meritocràcia aparent que amaga noves formes d’exclusió social, reivindicant la voluntat humana, el desig i l’esperança com a forces capaces de desafiar qualsevol predestinació genètica.
El debat:
Tema: L’ètica de la genètica. Existeixen avui dia tecnologies que permeten la selecció o exclusió genètica?
La introducció anirà a càrrec del Dr. Julio Rozas Liras, Catedràtic de Genètica a la Universitat de Barcelona, investigador de referència internacional en genètica de poblacions i genòmica evolutiva i bioinformàtica. L’any 2023 va rebre el Premi Nacional de Genètica per la seva trajectòria científica. Actuarà com a ponent i ajudarà a conduir el debat posterior.
Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40
Com ja sabeu, des del 9 de desembre 2025, i fins el 25 de gener, es pot visitar la exposició "Creativitat", de l’artista cerdanyolenc, i amic de Vespres Literaris, Carlos Utrera, a la sala B’Art, de l´Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
Finalment, la inauguració de la mateixa tindrà lloc el proper dimecres, 21 de gener, a les 19.30 hores.
Us hi esperem per donar suport i caliu al nostre amic Carlos!!!!!
Joaquín Rodríguez és doctor en Sociologia, Història i Antropologia, director del màster d’Edició de la Universitat de Salamanca i del Grup Santillana de Edicions; està al capdavant de la revista “Archipiélago. Cuadernos de Crítica de la Cultura” i del projecte de digitalització i edició digital de revistes culturals per a ARCE i l’Institut Cervantes. Ha estat director de la revista Arxipèlag. Quaderns de Crítica de la Cultura . Ha col·laborat com a assessor i editor de diverses col·leccions de ficció i no-ficció per a editorials com Paidós, Alea o Siglo XXI, entre d’altres.
Entre el 2003 i el 2006 va ser director d’edicions i continguts digitals de la Residencia de Estudiantes- CSIC.
És una de les veus més influents en el pensament sobre el llibre, l'edició i transformacions digitals i la lectura al segle XXI.
Obres:
Las mujeres que vuelan; Lengua de Trapo, 2007; 224 pàgines (ficció)
A través d'unes trames perfectament construïdes, l’obra proposa una reflexió sobre el fet de discórrer de les nostres vides en un món no sempre tan senzill i racional com ens agradaria. Recolzat en les seves lectures i les seves experiències com a gran observador, Joaquín Rodríguez ha construït un conjunt de relats que funciona com un petit mapa de la nostra realitat quotidiana.
Edición 2.0. Los futuros del libro; Melusina, 2007; 255 pàgines.
La revolució digital no només afecta un canvi d’hàbits culturals, sinó la nostra manera de raonar, memoritzar i fins i tot conviure .L’edició tradicional es basa en una cadena que uneix de manera successiva i esglaonada els creadors, els intermediaris, siguin aquests editors, distribuïdors, llibreters o bibliotecaris, i els lectors o usuaris. Aquesta concatenació gairebé ancestral, que supeditava la recepció dels continguts als oficis de la intermediació, la posada en pàgina de l’editor, la impressió de l’impressor, la venda del llibreter o el préstec del bibliotecari, està patint una modificació radical, perquè els nous mitjans de producció i generació digital de continguts posen en mans dels creadors les eines per generar, distribuir aquest procés, de manera individual o col·lectiva, consentint o no explotacions derivades mitjançant nous tipus de llicències que entenen millor l'ecosistema de la web, assumint o no que la lliure circulació de les idees fent ús dels nous suports i xarxes de comunicació és la divisa del nostre temps. Tot això i molt més, el canvi radical de les maneres de crear, difondre i consumir els continguts, simultàniament i conjuntament?, representa un nou tipus dedició, l’Edició 2.0.
Mediodía en Mitilene; Lengua de trapo, 2009; 224 pàgines (ficció)
“Hay en Lesbos una ciudad, Mitilene, grande y hermosa, pues está dividida por canales por los que penetra mansamente el agua del mar y adornada con puentes de blanca y pulida piedra; creería uno estar viendo no una ciudad sino una isla...”.
Des del seu desterrament voluntari a Madeira, Max, el protagonista de l’obra, passa comptes amb la seva pròpia vida i amb la de tots aquells amb què s'ha sentit part d'alguna cosa. Aquesta perifèrica illa atlàntica funciona en aquesta novel·la com a imatge de la situació del protagonista: apartada, exòtica (la formació sentimental de Max se succeeix a l'extinta Alemanya Democràtica), un territori ideal per exhumar velles culpes. I en aquest escenari tindrà lloc el retrobament amb Rebeca, alhora víctima i botxí de les seves pròpies traïcions. L'oblit, la compassió, l'amor, en última instància, serà la clau que Max mostri a Rebeca per arribar junts, per fi, a Mitilene.
Quan un sistema totalitari aconsegueix canviar la nostra percepció del bé i del mal, de la traïció i la confiança, quina responsabilitat tenim sobre els nostres actes? Qui pot suportar una pressió com aquesta? La solució que troben els personatges del llibre és l'exili. L’única reivindicació: el dret a la utopia.
Bibliofrenia, o la pasión irrefrenable por los libros; Ediciones Universidad Austral de Chile, 2016; ebook: tamany de l'arxiu 3.2 MB.
Els col·leccionistes que desfilen per aquestes pàgines de tan peculiar santoral, ho són cadascun a la seva manera. De manera que la malaltia hauria de rebre un nom propi per cada desviació, per cada mutació del gen del desig de la propietat i de l'annexió bulímica. Pulsions incurables, en tot cas, per tant, a mesura que es va acostant a la saturació, l'horitzó del bibliòman sempre retrocedeix, ja que de manera continuada surten al pas notícies de llibres fabulosos i perduts, en una mena de moderna reedició del suplici de Tàntal. La intel·ligència potser del bibliòfil consisteix en últim terme en aquest posar el seu desig en un objecte en rigor inesgotable, i romandre llavors esperonat per sempre per una inquietud que no se sacia, i això fins al final dels seus dies, comunicant-los-hi un sentit, i fins i tot una mena de missió, que el bibliòfil es pren molt seriosament.
Primitivos de una nueva era. Cómo nos hemos convertido en Homo digitalis; Tusquets, 2019; 544 pàgines
La creació de noves tecnologies de comunicació —els primers dibuixos a les cavernes, la invenció de l'alfabet, la impremta, el telègraf o internet— suscita un debat intens sobre si aquestes ens sotmeten o ens engrandeixen, si minven les nostres facultats o les incrementen. L'autor explora en aquest assaig la manera com els mitjans de transmissió de la cultura modelen la nostra ment i modelen la nostra comprensió de la realitat. El pas de l'oralitat a l'escriptura, els canvis en la nostra manera de llegir i la irrupció d'internet, l'hipertext i la digitalització dels continguts culturals transformen sense parar els nostres valors i les nostres actituds i ens converteixen en perpetus primitius d'una nova era.
La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI; Tusquets, 2021; 352 pàgines.
Lectura del mes
Lectocracia Una utopía cívica; Gedisa, 2023; 392 pàgines
Llegir prové de la paraula llatina legere, el significat de la qual és el d'escollir, triar o seleccionar, fins i tot el de preferir, optar o decidir-se per.
Lectocràcia és una oda a l'exercici i la pràctica de la lectura com a fonament de l'esperit crític, del pensament capaç de transcendir les conviccions més larvades, les certeses més amagades, tot allò que acceptem irreflexivament com un a priori incontestable i que és tan difícil de reconèixer com a tal precisament perquè dorm amagat entre les nostres efectives.
Un assaig literari sobre la importància i la democratització de la lectura, sustentat en cites curioses, autors de culte, anècdotes històriques, que reclama la vigència de la utopia humanista i rescata els principis de l'ascesi lectora compostos de paciència i tenacitat, indagació i reflexivitat, contenció del jutge.
Paraíso o de la felicidad en las bibliotecas; Tusquets, 2025, 312 pàgines.
“Cal imaginar-se el paradís sota moltes formes, però una de les més acreditades és la d'una biblioteca", sosté l'autor al començament d'aquest viatge fascinant al món de les biblioteques, aquests espais fèrtils on es forja la curiositat, el sentit crític i la creativitat humana. Concebudes al principi com a temples del saber i restringides estades d'un saber elitista, les biblioteques tenen actualment infraestructures concebudes per aconseguir un ús públic, genèric i el més universal possible del coneixement i de la cultura. Però és així realment? És veritablement igualitari l'accés a les noves formes del saber? És la digitalització la nova panacea cultural o està senzillament obrint les portes a l'infern de la incomunicació i la des memòria? A més de reconstruir magistralment històries i morfologies de les biblioteques al llarg del temps (des de l'Antiguitat fins al nostre segle; des d'Alexandria als projectes a les presons), aquesta obra defensa la necessitat que aquests recintes es puguin convertir finalment en espais capaços de generar i augmentar l'autonomia, la llibertat i el pensament crític en cadascun de nosaltres, amb independència de la nostra herència social i cultural.
edició alemanya de 2022, ed. Orlanda amb traducció de Michael Erbmeyer
“Un día me vi. Casi nunca me miraba en el espejo, pero por casualidad
tropecé con la imagen de una mujer de pómulos huesudos y pelo enmarañado, con
una tristeza en el fondo de los ojos parecida a la que había detectado en los
tuyos ese primer día en las tres torres. Fue eso. Más que la delgadez extrema,
más que el malestar y la falta de ganas de vivir, descubrir el rastro de tu
tristeza en mi propio reflejo me empujó a tomar una decisión.
Llamé al hospital en el que había estado ingresada para ver si el psiquiatra
que me había atendido seguía trabajando allí. Me dijeron que no, pero que tenía
una consulta privada. Llamé y pedí hora.
Se alegraba de volver a verme, dijo. Yo sentí que lo había decepcionado,
que había vuelto a caer en el pozo de entonces. No he sido valiente, no he sido
fuerte, no he podido. Volvieron los recuerdos de cuando vivía con mis padres,
de aquel verano infernal, de los gritos y los techos bajos. Me di cuenta de
que, aunque hubiera huido de allí y hubiera roto con todo, aunque fuera
escritora, estudiante, trabajadora, madre, aunque hubiera superado tantas dificultades,
en realidad seguía atrapada en mi litera de color rojo a dos palmos del techo.
Empecé a hablar sin parar, ese día y todos los que vinieron. De ti y de
mi madre, de mi padre, de nuestra expulsión, de lo injusto que era todo, de la
frustración de no poder cambiar las cosas, de que nadie nos comprendiera, de
que nadie entendiera nuestra herida. Hablé de los hombres y de sexo, del amor
que no existía, le aseguro que no existe, y del deseo y del cuerpo como problema. De que cuando no
conseguía contar lo que me pasaba aparecían todos los antiguos demonios y se
apoderaban de mi carne y la convertían, otra vez, en un amasijo de hilos
entrecruzados que pertenecían a todo el mundo menos a mí. De que no había hecho
nada para salvarte.
¿Por qué no te había salvado? Cuando empecé a contarle tu historia, el
modo en que te habías comportado en los últimos tiempos, desde que habíamos
llegado a Barcelona y habías empezado a liarte con desconocidos arriesgando la
vida, cuando dije en voz alta lo que habías estado haciendo me di cuenta:
aquello no era libertad ni nada que se le pareciera, todo lo contrario, era un modo
de castigarte por el fracaso de tus dos matrimonios: el primero tradicional,
con un hombre que te había escogido tu madre. El segundo por amor, un amor de
película que luego, en la práctica, se demostró una farsa. Yo siempre te daba
la lata con mis inseguridades, mis neuras, te hablaba sin parar y no me di
cuenta de que el hecho de que tú no expresaras tu dolor no significaba que tus
heridas fueran menos profundas. Trabajar sin descanso para no tener ni un
minuto libre para pensar, agotarte en el gimnasio, pedirles a tus amantes que
te azotaran y te mordieran hasta dejarte marcada por todas partes, darte
atracones que rompían los límites de tu cuerpo, exponerte, no ser más que sexo
sobre tus plataformas, restricciones dietéticas y tratamientos estéticos dolorosos,
todo eso, absolutamente todo formaba parte de lo mismo: la herida que supuraba,
una herida ancestral y profunda que sigue abierta para muchas. ¿Por qué no lo
vi? ¿Por qué me creí el cuento de que hacernos daño a nosotras mismas era
libertad? Que la libertad era elegir aunque eligiéramos el sometimiento y el maltrato
de siempre. Nos liberamos de muchas opresiones, pero no supimos deshacernos del
masoquismo que a nuestras madres les había servido para sobrevivir. A ti te
mató, ahora lo sé. El dolor, aunque fuera controlado, no resultó sanador a
pesar de que lo defendieran teóricas de lo más modernas. A ti te provocó la confusión
que te llevó a la muerte, ahora lo veo claro. No dejo de pensar que si me
hubiera dado cuenta de esto entonces tal vez hubiera podido salvarte. Pudimos
agarrarnos la una a la otra, ese fue nuestro único consuelo, pero nuestra
amistad no bastó, no fue suficiente para aguantar tantas embestidas. Y venimos
arrastrando la herida desde hace siglos.
Al psiquiatra le conté que quería volver a ser niña, dejar todos los problemas
atrás, que echaba de menos a mi madre y que quería que me cuidara como cuidan
las madres, quería que viera crecer a su nieto, celebrar cumpleaños y fiestas,
saber que, si me caía, habría alguien que me sostendría, que sostendría a mi
hijo.
Le hablé de ti, pero por mucho que lo hiciera no conseguía desprenderme
de la culpa. No solo no había atendido tu dolor, es que creía que te había
empujado a algo que no pudiste soportar, me había aprovechado de ti. Primero de
tu entusiasmo jovial, de tu pragmatismo y tu capacidad de decisión. Luego de tu
compañía leal. ¿Qué había hecho yo por ti? Nada, absolutamente nada. ¿Por qué seguía
yo viva? ¿Por qué merecía vivir mientras que tú te habías quedado tendida sobre
el asfalto para siempre?
El psiquiatra me sugirió que te escribiera, que te mandara una carta. Y
eso hice.
Al final creo que voy comprendiéndolo todo, voy poniendo orden, y
dejarlo todo escrito aquí ha aliviado mi rabia, mi tristeza, mi sensación de
impotencia. Nada de lo que cuento sirve para cambiar el pasado, pero sí para
que quede constancia de lo ocurrido. La verdad profunda de nuestra historia era
mucho más simple de lo que imaginábamos. No tenía que ver con el choque de culturas, con la integración,
ni con estar entre dos mundos ni ninguna de las cosas que nos han ocupado tanto
tiempo. Lo único que queríamos era ser amadas. Tal como éramos, sin más. Sin
tener que recortarnos ni adaptarnos ni someternos. Ni tapadas ni hambrientas ni
perforadas por mil agujas ni embadurnadas de cremas ni embutidas en telas. Solo
con nuestros cuerpos, que somos nosotras, con nuestro carácter, que también
somos nosotras, con nuestros pensamientos y nuestras emociones y nuestras
heridas, las cicatrizadas y las abiertas. Nada más.”
Najat El Hachmi: “Fa temps que busco una paraula que vulgui dir racisme i masclisme alhora”, amb aquest títol encapçalava el Roger Cassany la seva entrevista a l’autora del llibre del mes “Dilluns ens estimaran” per al diari digital "VilaWeb" -publicada el 15/02/2021, guanyadora del premi Nadal d'aquell any.
A l’inicií de l’entrevista, Cassany pregunta: “ Dediqueu la novel·la “a les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures”. Qui són aquestes valentes?; i El Hachmi respon: “Són moltes dones i noies que han viscut situacions semblants a les que apareixen a la novel·la, que s’han hagut d’enfrontar al seu entorn immediat per poder ser allò que eren i, simplement, per poder viure. Són dones que, a més, fora d’aquest entorn immediat, tampoc no han tingut les coses fàcils. S’han trobat amb diverses discriminacions, començant per la derivada del seu origen.”
L’entrevistador replica: “Valentes com Najat El Hachmi…”, i li respon: “Com moltes dones! I, de fet, depèn com s’entengui la valentia. Jo crec que la valentia no és no tenir por d’allò que passarà ni saber encarar la incertesa, sinó que vol dir aprendre a superar i a sobreposar-se a aquesta por, encara que hi convisquis. Optar per no sobreposar-s’hi i conformar-se amb la repressió té un preu. Sobreposar-s’hi també en té un, és clar. Tot té un preu. Però preu per preu, millor ser lliure, encara que costi, que no pas assumir el sistema de submissió que et proposen.”
Iñaki Ezkerra, en la seva crítica, publicada al diari “El Correo” de data 27/02/2021, destaca que:
“ (...) uno de los logros del libro reside en que no cae ni en el panfleto ideológico ni en la habitual y artificial receta de la corrección política, sin complejidades y para consumo facilón de lectores biempensantes. No estamos ante una fría enumeración de injusticias abstractas sino ante una novela en todo el sentido del término, que convierte en sutilmente eficaz la denuncia de estas a través de la narración y la descripción de lo cotidiano, del modo en el que la cultura de la imposición y la represión, la sumisión y la humillación se plasman en las vidas diarias de los personajes y en los detalles más inocentes. Las formas de dominio que sufren esas mujeres le suenan al lector a verdad porque no le resultan del todo ajenas a su cultura sino genuinamente reconocibles. Esto es lo que hace la novela de Najat El Hachmi inapelable. A poco que mire al pasado de nuestro país, ese lector reconoce como menos lejanos de lo que quisiera a esos padres que prohíben a la hija que estudie, se maquille, salga a la calle, trabaje, suba al coche de un hombre y elija al chico con el que casarse o perder la virginidad.”
Patricia Millán, al seu espai "Relatos en Construcción", entrevista l'autora, titulant l'entrevista "Los lunes nos querrán: hablar de todo y hacerlo bien”.
Vegem-ne un fragment:
“Has escrito un libro maravilloso. El primero tuyo que leo, pero estoy segura de que no el último. Lo he disfrutado mucho. Lo primero que te voy a preguntar es: ¿Por qué parece que no tenemos recuerdos alegres? Dicen los psicólogos que no, que siempre nos acordamos de lo bueno. Pero tu libro no es el recuerdo de lo bueno, es una sucesión de circunstancias que llegan y se sobrellevan como se puede.
No son buenas, pero el hilo principal, el vínculo de la protagonista con su amiga, es para mí lo mejor que pasa en la novela. Es como si ese tesoro, esa amistad tan única que a veces tenemos la suerte de encontrar, siguiera viva a través de las páginas, a pesar de que todo lo que les ocurre en contra. Al final muchas de las cosas que tenemos que afrontar acaban suponiendo una presión muy importante sobre los vínculos principales que tenemos. El núcleo más profundo de la novela es para mí algo tremendamente alegre y bueno. Pero está sometido a todo ese todo ese contexto que tienen que afrontar ambas protagonistas. Necesitamos conflicto para construir una historia.
El lunes nos querrán es un cúmulo. Partes un tema que es común a todas las mujeres: el paso de la adolescencia a la etapa adulta sumado a la cuestión del cuerpo, de la obsesión por la perfección física. Por si eso fuera poco, se añade el tema de la libertad en un ámbito religioso que, por mis circunstancias, a mí no me resulta familiar, al menos de primera mano.
Se van acomodando a las presiones de algún modo. Es lo que nos ha tocado a la mayoría de las mujeres: que sobre nosotras se vaya construyendo toda una serie de estructuras articuladas con normas sociales, con presiones que a veces son explícitas y otras veces son más sutiles, con mensajes que te van llegando desde que eres muy pequeña que dicen que tienes que adaptarte, encajar dentro de unos determinados moldes, cambiar continuamente…
Si analizamos, al margen del elemento religioso, o migratorio, o la clase social, que también nos condiciona mucho, todo lo que a una mujer, cualquier mujer, normal y corriente, le llega a lo largo de toda una jornada, de una jornada cualquiera, nos daremos cuenta de que nos bombardean todos los días con mensajes que van en esa dirección: hacernos sentir mal con lo que somos, que no sea suficiente. Además, nos transmiten la idea de que si las cosas no nos van bien es porque algo falla en nosotras. El problema no está en lo que ocurre, en cómo está todo organizado. Si no llegas a todo es porque estás mal organizada, no es porque tengas que hacer demasiadas cosas.”
Al suplement “El Cultural”, del diari “El Español” , llegim la crítica de la Ascensión Rivas , titulada “El lunes perpetuo de Najat El Hachmi” i publicada el 15/02/2021, on afirma que:
“La obra de Najat El Hachmi es interesante en lo que tiene de esclarecedora sobre los entresijos de una cultura escasamente conocida fuera de su radio de acción. También porque revela la severa situación de intolerancia que sufren sus mujeres y que supone una destacada aportación a la causa feminista. Sin embargo, el texto resulta plano y en ocasiones parece que su autora no lo hubiera filtrado de forma adecuada. El estilo es simple, a veces con coloquialismos y clichés que lo afean, y que aparecen en forma de tópicos para desencanto del lector.”
“Najat El Hachmi ahonda en la opresión femenina en su nueva novela
La escritora catalana de origen marroquí cierra con ‘El lunes nos querrán’, premio Nadal, un ciclo narrativo donde indaga sobre mujer e identidad a partir de su biografía.”
Així titula la seva crítica Carles Geli, per al diari "El País", de data 13/02/2021:
“Ya no puedo dar más; he dedicado mi vida entera a pensar mi vivencia y las de los otros y ya está entendido y explicado”, asegura Najat el Hachmi ante su última novela, El lunes nos querrán (Destino; Edicions 62, en catalán), con la que obtuvo el premio Nadal hace apenas un mes. La historia de dos chicas jóvenes marroquíes de una periferia de la periferia que luchan con inocente ilusión para salir de un entorno opresivo y ser queridas y aceptadas con normalidad (quizá en ese lunes del título) bebe del agua del pozo más íntimo de la escritora catalana de origen marroquí (Beni Sidel, 41 años). Ha ido hasta el fondo como nunca. Y ya no hay más porque antes de ahí salieron también El último patriarca (la sombra del padre) y Madre de leche y miel (homenaje a la madre), que, junto con La hija extranjera (los primeros conflictos generacionales) y esta última (la batalla y la angustia profunda de ella) quizá conformen un friso narrativo definitivo del que ahora toma conciencia y que reata en lo ensayístico Siempre han hablado por nosotras. “Lo próximo escribiré otra cosa, algo distinto”, dice.
Mientras, la lucha de las dos protagonistas de El lunes nos querrán por una vida normal (tomar una Coca-Cola, ver según qué series, ponerse unos tejanos, maquillarse, comer una hamburguesa, hablar con un chico, escoger a su futuro marido…) puede leerse como un homenaje a todas las que han iniciado una revolución silenciosa contra la opresión. De nuevo, feminismo e identidad en la prosa de El Hachmi. “Quería visibilizar estas heroicidades cotidianas, que no lucen ni pasan a la Historia, como un reconocimiento al desencanto que comporta muchas veces esa batalla sorda”. Una lucha clara en los años 90 y cuya transmisión parece haberse difuminado. “Está empezando a ser una herencia perdida porque no se está articulando un discurso que acompañe esa transferencia de experiencias que pasan sólo particularmente de una mujer a otra”. Ella misma es sujeto paciente de esa dificultad. “Si has superado todo esto no quieres revivirlo; cuando he intentado traspasar alguna experiencia a mi hija veo que le provoca un shock que desearía ahorrarle, claro”. Tampoco llega a las jóvenes de hoy porque “la educación actual transmite un legado donde las mujeres, musulmanas o no, no estamos; y si en España ya ha costado dar a conocer el papel de la mujer durante la Transición… Se necesita un cambio en la transmisión de la memoria de valores”, apunta.”
