El 23 octubre 1956 un grup d'estudiants d'enginyeria de la capital
hongaresa, Budapest, decidia organitzar una manifestació, no per la situació a
Hongria, sinó per la de Polònia. Fins Budapest havien arribat notícies sobre
els disturbis en altres estats satèl·lit soviètics: motins a Alemanya Oriental,
mostres de descontent a Praga i, sobretot, una revolta important a la ciutat
polonesa de Poznan al juny, que havia estat aixafada per l'exèrcit.
Els estudiants de Budapest van sentir rumors que s'estaven produint nous
disturbis a Polònia i van decidir manifestar-se en el seu suport. El missatge
es va estendre ràpidament per la ciutat i la gent va començar a sortir de
botigues, fàbriques i cases per unir-se a la marxa. Va ser així com, en certa
manera, la revolució hongaresa de 1956 va començar accidentalment, tot i que
les tensions s'arrossegaven des de feia temps. El país havia passat per
considerables dificultats econòmiques i per una successió de ferotges purgues
durant una dècada de govern comunista. Les denúncies contra Stalin abocades per
Nikita Khruschev al XX Conreso del PCUS, el febrer de 1956, van generar una
onada d'expectatives d'obertura a tot Europa central. Així, dues setmanes
abans, a la mateixa Budapest, s'havia celebrat ja una gran manifestació de tons
clarament antisoviètics. A mesura que evolucionaven els esdeveniments del 23
d'octubre, desenes de milers de persones es tiraven als carrers i, de manera
fulgurant, la manifestació inicial es transformava en una cosa totalment
diferent: una revolta en tota regla contra el règim i els seus patrons
soviètics.
Dotze dies més tard, el 4 de novembre, els tancs soviètics entraven a
Budapest. La ciutat va suportar dies de bombardejos i batalles de carrer (van
morir 30.000 persones) i els hongaresos van començar a fugir a milers cap a la
veïna Àustria. Quan finalment les fronteres van quedar segellades, uns 180.000
hongaresos havien marxat a Àustria i 20.000 s'havien dirigit a Iugoslàvia, al
sud.
Durant les setmanes següents, es va restablir aquest enorme flux de
refugiats en diferents països de tot el món: més de 40.000 als Estats Units,
27.000 a Canadà, 20.000 al Regne Unit, 15.000 a Alemanya, 12.000 a França,
12.000 a Suïssa, 11.000 a Austràlia ...
Entre ells estava Agota Kristof.
“Tinc vint-i-un anys. Fa dos anys que sóc casada i tinc
una neneta de quatre mesos. Travessàrem la frontera
entre Hongria i Àustria un vespre de novembre,
rere un «guia de contrabandistes». Es diu Joseph,
i el conec força bé.
Formem un grup d'unes deu persones, algunes encara criatures.
La meva filla dorm als braços del seu pare i jo porto dues bosses. En una hi ha biberons, bolquers i robeta de recanvi per a la
criatura; en l'altra, diccionaris.
Caminem en silenci darrere en Joseph durant prop
d'una hora. La foscor és gairebé absoluta. De
tant en tant, els fusells lluminosos i els projectils ho il·luminen tot, i se
senten esclats i trets, però tot seguit el silenci i
la foscor ho tornen a envair tot.
Cap a l'altre extrem del bosc, en Joseph s'atura i ens
diu:
—Ja
sou a Àustria. L'únic que us cal fer és seguir
recte. El poble no és gaire lluny.
M'acomiado d'en Joseph. Li donem tots els diners que tenim
i, de tota manera, aquests diners tampoc tindrien cap valor a Àustria.
Caminem per dins del bosc. Una bona
estona. Massa estona. Els branquillons ens esgarrapen la cara, ensopeguem
en clots, les fulles mortes ens mullen les sabates i ens torcem els turmells amb les arrels. Encenem llanternes però només il·luminen petits
rogles i l'únic que ens deixen veure són arbres,
arbres i més arbres. Malgrat això, ja hauríem hagut
de sortir del bosc. Tenim la impressió de donar
voltes sobre el mateix punt.
[...]
Ens hem allotjat a
casa d'una família camperola. Són molt bona gent. S'ocupen de la nena, i ens
donen menjar i un llit per dormir.
El que em resulta
curiós són els pocs records que conservo de tot plegat. És com si tot formés
part d'un somni, o d'una altra vida. Com si la meva memòria es negués a
recordar aquell moment en què vaig perdre gran part de la meva vida.
A Hongria, hi he
deixat el meu dietari d'escriptura secreta, i també els meus primers poemes. Hi
he deixat els germans i els pares, sense previ avís, sense dir-los ni adéu ni a
reveure. Però sobretot, aquell dia, aquell dia de les acaballes de novembre de
1956, vaig perdre definitivament el sentiment de pertinença a un poble.”
L’analfabeta
Agota Kristoff
Pags: 34-36
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada