"Refugiats il·lustres a l'exili suís", és el títol d'un llibre
que recull la investigació de 10 personalitats, entre elles Agota Kristof.
Aquest va ser el tracte donat a l'escriptora, una de les aproximadament
11.000 persones que va acollir Suïssa dels 200.000 hongaresos que van abandonar
el seu país el 1956: "Agate", "Agathe", "Agatha",
"Esgota" ... 'Agota Kristof' és el nom de "la dona d'un refugiat
que va ingressar a Suïssa" i qui va figurar de manera secundària en
l'expedient del seu espòs.
En pocs documents oficials de l'època està escrit el seu nom de forma
correcta. Un informe del, en aquella època, Departament Federal Militar -encarregat
d'organitzar els camps d'acollida dels refugiats hongaresos- parla de les dones
en aquests termes: "La qualitat de les persones és molt variada: intel·lectuals,
obrers i fins i tot, de vegades dones
".
Quan va arribar al cantó de Neuchâtel, relata la pròpia Kristof, "no
parlava ni francès, ni alemany, el meu marit sí. Ell va gestionar tots els
tràmits ". I ell va ser qui va tenir la possibilitat d'estudiar a la
universitat mentre que Agota va haver de treballar cinc anys com obrera en una
fàbrica. Contínua el seu relat: "Estava sempre malalta. Tenia el nadó i m'havia d'aixecar a les cinc del matí. Tornava a les cinc de la tarda per fer la
neteja. Va ser veritablement dur. "Hi va haver molts suïcidis. Vaig conèixer
a quatre hongaresos que eren al mateix lloc que jo, que es van suïcidar durant
els primers anys d'haver arribat, perquè no van suportar la soledat i el
treball era molt dur. "
Font: www.swissinfo.ch
"M'aixeco a quarts de sis del matí. Vesteixo la nena i li dono l'esmorzar, i
després em vesteixo jo i agafo l'autobús de dos quarts de set que em portarà a
la fàbrica. Deixo la nena a la guarderia i entro a treballar. En surto a les
cinc de la tarda. Vaig a buscar la nena a la guarderia, torno a agafar l'autobús
i tornem a casa. Faig les compres a la botigueta del poble, encenc el foc (al
pis no hi ha calefacció), preparo el sopar, poso la nena a dormir, rento els
plats, escric una mica i me'n vaig a dormir.
Per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es
pot estar pensant en una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que
ajuda a comptar versos. Al meu calaix, tinc un full de paper i un llapis. Quan
el poema pren forma, l'anoto. Al vespre, ho passo tot a net en un quadern.
A la fàbrica, hi treballem cap a deu hongaresos. A la pausa del migdia, ens
retrobem a la cantina, però els plats són tan diferents dels que estem acostumats
a menjar que gairebé no els tastem mai. Jo mateixa, durant un any i mig, a
dinar, l'únic que he pres és cafè amb llet i pa.
A la fàbrica, tothom es porta molt bé amb nosaltres. Ens fan la rialla i
ens diuen coses, però nosaltres no entenem res.
És aquí que comença el desert. El desert social i el desert cultural. A
l'exaltació dels dies de la revolució i de la fugida se succeeixen el silenci,
la buidor, la nostàlgia dels dies en què teníem la sensació de participar en
alguna cosa important, històrica i tot potser, l'enyor del país i l'enyor de la
família i els amics.
Ens esperàvem alguna cosa en arribar aquí. No sabíem què ens esperàvem,
però això sí que no: aquelles tristes jornades de treball, aquells vespres
silenciosos, aquella vida prefixada, sense canvi, sense sorpresa, sense
esperança.
Materialment, vivim una mica millor que abans. Tenim dues habitacions en
comptes d'una. Tenim prou carbó i no ens falta menjar. Però en relació amb tot
el que hem perdut, això ho hem pagat molt car.
A l'autobús del matí, el revisor s'asseu al meu costat; cada matí és igual;
gras i jovial, tot el camí m'explica coses. No entenc gran cosa (...) Com li
podria explicar, sense ofendre'l, i amb les poques paraules que sé en francès,
que el seu bonic país no és altra cosa que un desert per a nosaltres, els
refugiats, un desert que hem de travessar per arribar al que anomenen «la
integració», «l'assimilació»? En aquest moment, encara no sé que alguns no hi
arribaran mai.”
L’analfabeta
Agota Kristoff
Pags: 41-43
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada