castanyada

La castanyada  prové d'una antiga festa ritual funeraria, i consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. 

Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (la paperina).

Sembla que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es toca a morts sempre seguit fins a la matinada; amics i parents ajuden els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumeixen aquests aliments per no defallir.

Conte de la Castanyera

Una vegada hi havia una velleta que vivia en una casa del bosc. Era la Castanyera. Portava sempre una faldilla molt, molt llarga que li arribava fins als peus, un mocador al cap i un cistell a la mà.

Quan arribava el temps de la tardor, la castanyera anava pel bosc a collir castanyes. I..., sabeu què li va passar un dia?

Va arribar al bosc, va veure castanyes per tot arreu i va dir: oh! quantes  castanyes!!! Què n’estic de contenta!!!, i es posa a collir castanyes, i més castanyes,...i vinga collir castanyes!

- Castanya … al cistell!, deia

- Castanya … al cistell!, i així tot el temps.

Quan la castanyera va tenir el cistell ben ple, se’n va anar al poble, on tenia la seva paradeta. Va encendre el foc de la torradora per torrar les castanyes, va agafar les castanyes del cistell i....

-          Ah!!! ,  va xisclar, on són les castanyes?

El cistell era ben buit, no en quedava ni una!!  La castanyera es va esverar i va començar a buscar-les per tot arreu i cridava:

- Castanyes, on sou?, castanyes, on souuuuu?

Ningú no contestava i les castanyes no eren en lloc. Es va posar a ploure, i entre les gotes que rebotien a terra, la castanyera va veure, tot d’una, una castanya que caminava.

-          Com pot ser?, es va preguntar la castanyera. Les castanyes no caminen pas. Oh!, una altra castanya que també camina!!! Però si tenen banyes i tot! Què he fet!, he collit cargols i no pas castanyes!!!!

Per tot arreu hi havia cargols. Al terra del carrer, a la paret, a la cadira, a la torradora..

-           Hauré d’anar al bosc un altre cop! Ja cal que corri …

Quan la castanyera va arribar al bosc, va dir:

- Per no equivocar-me cantaré la cançó del “cargol treu banya”,  i, si són castanyes, no trauran les banyes.

“Cargol treu banya,

puja la muntanya;

cargol treu vi,

puja al muntanyí.”

Quan va acabar de cantar la cançó, va mirar les castanyes i va dir:

-          No traieu les banyes?, doncs sou castanyes!!! Aquesta vegada l’he encertada!!!!

I se’n torna cap a la seva paradeta i les va començar a torrar  molt contenta. I es posa a cridar:

-          Castanyes!, castanyes ben torrades, calentes i fumades!

Tota la mainada, quan la van sentir cantar, corrents hi van anar.

I així acaba la història de la castanyera, que un dia va agafar cargols amb banyes pensant-se que eren castanyes.