pedra de tartera, 5

"Les relacions entre els habitants d'un determinat lloc propicien relacions d'amistat o de parentiu que augmenten amb els espais de sociabilitat i de solidaritat entre ells. D'una banda trobem la sociabilitat interna, realitzada en l'àmbit familiar entre les diferents generacions que habiten una casa, els criats i criades si hi ha i els diferents germans i germanes de l'hereu o l’hereva, sota la supervisió dels avis. La seva pertinença a la casa reforçava la sociabilitat tant dins de la família, com de cara a la sociabilitat externa amb els diferents llocs i pobles, sent un motiu d'orgull pertànyer a una determinada casa.

Aquesta sociabilitat es reforça a l'hora de realitzar les diferents tasques de la casa, que la dona duia a terme regularment, com són fer el menjar, la neteja i la sostenibilitat de la casa, rentar la roba, alimentar els animals de corral, fer i regar l'hort, ajudar l'home en les feines del camp com la collita del cereal, batre i un llarg etcètera. També és l'espai on en més d'una ocasió els familiars polítics tenen més d'un conflicte. Tanta responsabilitat dins l'àmbit familiar, de vegades, es convertia en xocs com entre la sogra i la nora, ja que es tractaven l'una a l'altra com rivals en el lideratge moral de la casa, o bé, perquè la sogra tractava a la nora com una forastera originària d'un vall veí, a la qual s'ha d'acceptar i han de conviure quotidianament.

Sovint estàs tasques compten amb la solidaritat veïnal i així les relacions entre famílies es veuen reforçades des del treball, com pot ser rentar la roba als safareigs o al riu, batre, collir o la matança del porc i la posterior elaboració de productes carnis, entre d'altres; activitats totes elles en què la dona participa activament i d'una manera molt directa.

Al costat d'aquesta sociabilitat familiar de les cases i masies pirinenques, els diferents llocs creen espais i actors per socialitzar d'una manera més àmplia com ara les diferents romeries a les ermites, l'eucaristia dominical, les festes majors i menors, les festes de les confraries. Aquestes festivitats regeixen el cicle festiu anual de les localitats i és on l'àmbit folklòric s'uneix al fet religiós, alhora que es tanquen negocis i matrimonis. En tots aquests espais de trobada social, negociacions i decisions importants per al futur de la casa, la dona participa i col · labora en la seva organització amb el marit, i més encara si ella ha estat l'hereva.

L'església és un lloc fonamental de sociabilitat entre els individus. La seva importància social va més enllà de la missa dominical. Els grupets d'abans i després de la mateixa, la neteja, la preparació dels diferents actes i festivitats al llarg de l'any o passar el sant casa per casa, reforcen els llaços de la col·lectivitat amb el món diví. Especialment amb les cerimònies que simbolitzen el pas d'una etapa a una altra en la vida d'un individu com són el bateig, la primera comunió, la confirmació, el matrimoni o la mort.

El primer espai més enllà de la casa familiar que serveix per reforçar estàs relacions locals és l'escola, lloc on els nens i les nenes adquireixen uns coneixements i unes pautes morals i comencen a relacionar-se entre si. Amb els anys, aquestes premisses han deixat pas a una veritable educació i un lloc real de promoció que, sovint, depenia abans molt del caràcter i les qualitats de la mestra i el mestre que, gairebé sempre, venien d'alguna localitat llunyana.

Els mercats setmanals i les fires locals també s'intensifiquen les relacions socials i econòmiques entre les diferents valls.

Els cafès i les tavernes, les fondes, les confraries, etcètera, eren altres espais i organismes per a la sociabilitat eminentment masculina, on l'accés femení era pràcticament nul. Només durant la II República es recorda corn molts dels espais habilitats per als cafès i reunions van començar a obrir les seves portes a les dones que, essencialment, reservaven algun espai confrontant o superior per a balls i jocs. "

fragment de l’exposició:

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005

“Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles. Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina!  Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa.

La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall.

La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball.

Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.

Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes.

Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume. “

Pedra de tartera

Maria Barbal

Columna, 2009

pàg. 39-41