“Vivia tancada
a casa. El carrer em feia por. Així que treia el nas a fora, m'esverava la
gent, els automòbils, els autobusos, les motos... Tenia el cor petit. Només
estava bé a casa. De mica en mica, tot i que em costava, m'anava fent la casa
meva, les coses meves. La fosca i la llum. Sabia les clarors del dia i sabia on
queien les taques de sol que entraven pel balcó del dormitori i de la sala:
quan eren llargues, quan eren curtes. I els nens van fer la primera comunió.
Tots vam estrenar vestit. La senyora Enriqueta va venir a ajudar-me a vestir la
nena. Mentre jo la fregava de dalt a baix amb aigua de colònia, vaig dir, miri,
que dreta... i la senyora Enriqueta va dir, se li podria resseguir l'esquena
amb una gota d'oli. I li vam posar el vestit i el vel i la senyora Enriqueta
amb la boca plena d'agulles de picar li anava enganxant vel i corona als
cabells. La Rita, un cop vestida, semblava una nina. Vam fer la festa a casa i
acabada la festa vaig entrar al dormitori de la nena i la vaig ajudar a despullar-se
i, mentre plegava els enagos damunt del llit, la nena va dir que una amiga seva
del col·legi que també havia fet la primera comunió aquell matí tenia el seu
pare que se n'havia anat a la guerra, que havien dit que era mort i que feia
dos dies els havia tornat, molt malalt, però viu: i que si no n'havien sabut
res és perquè havia estat tancat en un presidi, molt lluny, sense que li
deixessin escriure cartes... I em vaig girar a poc a poc i vaig veure que la
nena em mirava i mentre em mirava em vaig adonar que havia fet un canvi gros en
tot aquell temps en què jo lluitava per acostumar-me a la vida nova. La Rita
era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar
què era però que anava tota de cara a fer patir. I ja va començar l'angúnia i
el dormir malament i el no dormir i el no viure.”
La plaça del Diamant
Mercè Rodoreda
Diputació de Barcelona, 2008
pàg. 198-199
“Havien passat els dies. A
l'Elvira no li feien goig els xicots que li havien fet l'aleta. Al poble havia costat
de trencar-se el gel, però a pleret, i de vegades d'amagatotis, havien començat
d'arribar les proposicions de casori. I és que l'havien vista treballar. Ho
feia com un home: tant si calia segar com si calia recollir l'herba i, si feia falta,
també plantava cara.
Un vespre després de sopar va
dir que es volia casar a fora i deixar el pubillatge de la vida de pagès. Tia
li va pronosticar tota classe de desventures. Que passaria gana, que l'home que
només viu d'un sou està perdut, que ben aviat la veuríem carretera amunt fins a
casa a treure's la panxa de pena... Ella deixava dir, la cara serena. Jo no em veia
amb cor de trencar-li el propòsit, però no sabia dir en contra de tia. Callava
i per dins me'n feia retret, perquè penso que ella esperava que la defensés.
Quan l'Angeleta va començar a fer-li'n broma, llavors pla que va saltar com una
fera. El Mateu ja havia complit nou anys. Ja començava d'ajudar i en aquella
ocasió no s'atrevia a obrir boca perquè coneixia el pa que s'hi donava. La
germana gran el posava net, el clenxinava i quan s'embrutava li feia un raig de
crits. Qualsevol es posava en aquesta conversa!
Quan me n'anava a aviar, pensava
en totes aquestes coses. Era la feina que més m'abellia. Passava moltes hores sola
amb els animals i tenia temps per perdre'm en el record del present i del passat.
Un clop bellugant les fulles m'allunyava als dies de l'Ermita o als primers
temps de ser a casa els oncles. M'encantava amb els pardals i, a l'hora de
cridar a la Fosca o a la Clapada per desencaminar-les d'un mal pas, em trobava
amb el pensament en blanc. Eren les estones bones dels meus dies. Quan retornava
amb els animals brandant les cues contra les mosques, em sentia conformada.
L'endemà del dia que l'Elvira
ens havia fet saber que es casaria amb un noi que treballava a la fusta i que
aniria a viure a la Noguera, vaig pensar, camí de casa, que ja no em
necessitaven. Va ser una idea nova, com un raig de sol que es filtrés davall
les branques i m'hagués cegat la vista.
Encara no s'havia casat, però ho
faria. I faria molt bé. L'Angeleta també es casaria. Era quieta, treballadora i
agradosa, tot en un plegat era difícil de passar per alt. A més a més era
bonica. I el Mateu tenia a tia que li ho indicaria tot. Li faria de mare. I als
quinze anys seria un jove hereu. Una daga esmolada em feria al mateix instant
que apareixia aquest pensament. A pesar del mal em vaig repetir: ja no em
necessiten.
I fins que va arribar la primera
nit de la Festa Major no hi vaig tornar a pensar. Sentia la música del sarau
des del meu llit, fluixeta, això sí. Com si hagués estat ocell que escolta el
reclam, vaig alçar-me, vaig vestir-me amb la meva roba negra i a poc a poc,
però decidida, vaig acudir al cap de casa. Sota teulat hi havia arraconat el
bressol de fusta on havien dormit els meus tres fills quan eren xics, i que
havia fet el seu pare amb les seves mans. Senzill. Només als costats tenia una
sanefa en ziga-zaga. També vaig veure obert l'armari amb les seves eines. Però
no m'hi vaig aturar. Vaig obrir la finestra i vaig treure el cap. La remor del
riu em va omplir totalment amb una sentor de brancatge verd i tendre. Quedava
molt avall però se sentia fort i em semblava molt més acollidor que l'infern
del meu llit. Vaig arrossegar una mica el bressol i vaig girar-lo de bocons
sota la finestra. Quan anava a alçar el peu dret per pujar-hi, vaig sentir un
soroll suau a la vora. Tia em mirava amb uns ulls molt oberts. Va dir-me: ¿que
no pots agafar el son, nena? Em va passar el braç dret per l'esquena i així,
ben junta al seu cos petit i ferm alhora, vaig davallar, boca closa, cap al
dormitori.”
Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009
pàg.139-142
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada