pirineu i literatura, 3

Ramon Xuriguera

VERS LA CONQUESTA DE LA MUNTANYA       

    

“El sol penetra amb un aplom xardorós en aquesta planúria luxuriosa de l'Urgell.

Avui la travessem ràpidament, lliscant damunt la veta blanca de la carretera que segueix el curs del Segre. Lleida, que hem deixat fa un moment, disminueix al nostre darrera com un llonguet terrós, alt i una mica geomètric. La veu de la muntanya s'estén al nostre davant entre les blavors confuses de l'horitzó. Durant anys i anys ha romàs impracticable, desconeguda, abandonada a les seves dimensions on la riquesa i la bellesa bategaven sense que ningú no se'n pogués gaudir. Només algun arriscat excursionista s'atrevia a internar-se en el laberint de valls i de massissos, i encara l'esforç era desproporcionat a les considerables dificultats de les descobertes. La gent del país, aïllada tot l'hivern per la invasió de les neus, sense alenada a l'estiu per depassar l'espessor de les abruptes muralles, restava separada de tot contacte i insensible a la beutat de llurs indrets. (...)

La descoberta de la muntanya començà amb la construcció de la carretera de la Vall d'Aran. Per aquest nervi blanc i sinuós que creua de l'un cap fins a l'altre tot el bloc occidental de les comarques de Lleida, s'oferí a l'avidesa del turista, facilitant- li l'accés a les regions que semblaven més impracticables. La indústria i l'enginyeria han deixat a tot el llarg del camí rastres considerables de la seva activitat.

Aquesta tarda d'agost repassem el fil d'aquest itinerari amb el rostre llimat per l'aire que s'esmuny pels costats de l'automòbil.

A la sortida de Balaguer neix un paisatge pelat i terrós i la carretera s'assuauja amb els primers revolts anunciadors del començament de la muntanya.

Acabem de deixar la llenca fresca i sucosa de les margeres del Segre i en trobem de cop i volta davant l'aridesa de les terres de darrera del Sant Crist. Ací comença la naixença dels turons, primer, fins com a galtes, després, tivants com a pits, i més tard amples i rodons com a cranis, amb un lleu borrissol de timons escampat d'ací d'allà.

Les oliveres apunten a banda i banda, formant fileres cansades o isolant-se en petites tofes blanquinoses.

Ara el terreny sembla més aprofitat; sovintegen els roures incipients i on vulga que girem l'esguard trobem aquesta feixuga geometria de les terres regirades per la rella. Apunten les alzines. La carretera llisca pel centre i té no sé quina gràcia alada i blanca entre les ferides sangonoses dels solcs.

Pressentim que estem lluitant amb un pendent suau però continu. Al cim hi ha una estesa de cases. És el poble de les Avellanes. Or a les eres. Durant un moment, gaudim d'una altura dominant, d'un repòs d'ulls alt i dilatat i absent de tot obstacle. Al fons s'endevinen els blocs blavissos i compactes del Montsec.

Davallem tot el que hem pujat. Ara creix una vegetació curta i negra arrapada al rocam. La terra s'estreny amb un vermell de coàgul; les alzines s'espesseeixen a banda i banda del vehicle; tornem a pujar amb una resignada constància. De sobte, com si ens aboquéssim al barandar d'un balcó meravellós, s'obre als nostres peus la magnífica raconada de la Vall d'Ager, miniaturada, com una immensa gota d'aigua vista al microscopi, fina de tons i transparentada per una llum suau i encalmada. Al mig, entre quadros minúsculs de terres de cultiu i fileres d'arbres invisibles, hi ha el poble que dóna nom a la vall.

La carretera ens hi atansa fent giravolts. Al front, l'espessa cortina del Montsec priva de veure el que hi ha darrera. Ara avancem pel bell mig de la vall i veiem passar a la nostra dreta la taca terrosa d'Ager arraulida al peu de la Col·legiata. Una punta del Montsec creix desmesuradament com si se'ns volgués tirar a sobre. Fontllonga i la Baronia es perfilen sobre la superfície del llac que comença a la presa hidràulica de Camarassa i s'estira, amb una longitud de catorze quilòmetres, fins ací on som nosaltres. Els ulls s'emplenen de la blavor de l'aigua. Al fons, cobert per l'abast de la inundació, hi dorm un poble: Oronés. En èpoques que el llac és baix, una punta de campanar trenca el mirall de l'aigua com si no es resignés a ofegar-se del tot.

Ja som a l'extrem de la vall. La punta del Montsec que se'ns tirava a sobre, ara sembla que ens vulgui privar el pas; però ens trobem davall, aparedats en una estretor de muntanyes verticals. En realitat perforem un llit d'ombres on les estalactites afinen llur pacient orfebreria. El Noguera Pallaresa salta al nostre costat grassonet i viu. Travessem el pas d'Els Terradets.

Entrem a la Conca de Tremp. Dilatació de confins. Pobles esparsos com a vols de moixons aturats, amb el coll blanc i les ales terroses. El color negrenc de les cases que trobem a la vora, ens fa pensar, per contrast, en l'argila encesa i pròdiga de l'Urgell.

Tremp; cases blanques i rengleres de xops a l'entrada; després el llac, dens, amb blavor mediterrània i onades diminutes amb una cresta blanca. Salàs; evocació atrafegada de fires d'ases, de muls i de cavalls, on la gent encara compta amb unces.

Anem pujant. Després d'abandonar els carrers de Pobla de Segur, penetrem en el seguit de blocs isolats i dramàtics que anuncien el pas de Collegats. L'Argenteria passa pels nostres ulls com una estampa fantasmagòrica. Les muntanyes se succeeixen a ambdues bandes del camí, amples i ratllades de pins com a immensos cartipassos plens de pals. El riu va esdevenint prim. L'expectació de les salines de Gerri de la Sal fa pensar en una estesa inacabable de diamants. Després comencen les primeres teulades de pissarra. Sort, Rialp; petits camins tortuosos flanquegen els costats de les muntanyes. Alenades de fresca passada directament pels pins. Llavorsí. Per la vora de la carretera passen els músics amb els instruments amagats dins d'una funda verda i les sabates penjant a la mà. No fa gaire que n'hem trobat dos més asseguts en un ribàs. Quina festa major els espera?

Comença una llenca de prats frescos i estrets entre la carretera i el riu. Escaló; les cases són d'un negre de tinta d'impremta. Sentim la muntanya al moll de l'os; el paisatge ens la refrega per la pell; l'aire ens la duu a l'esperit.

A mesura que els límits rocosos s'ageganten, nosaltres disminuïm de dimensió. Sentim l'altura, la llisor i la limpidesa de l'altura... El cel és d'un blau sonor i pròxim. L'automòbil es deté avorat a la carretera. D'allí mateix arrenca un caminet prim i tortuós que va flanquejant la muntanya, lligant-la com un fil. A darrera hi ha Espot. D'Espot es passa als Encantats i al llac de Sant Maurici. Rera el llac hi ha la Vall d'Aran...

Baixem del vehicle; el pit s'infla d'aquesta alenada gerda que creix amb l'escolada de la terra. Som al Mall; toquem amb els dits aquest tros de ferro clavat al peu de la muntanya i cantat en la llegenda verdagueriana. El fil blanquinós que solqueja el massís que tenim al davant, es perd en el trèmol vagarós del crepuscle. Ara el nostre bastó es clava en les ferides del camí. Pugem amb els ulls penjats de les branques dels pins i a les carenes que obstaculitzen l'horitzó. La carretera, al fons, s'esmuny com una cinta que es desfila en el no-res. Quan arribem a Espot és nit closa.

Ramon Xuriguera (1901-1966)

Ramon Xuriguera , va ser un escriptor i crític d'art lleidatà  que es va exiliar a França després de la guerra civil.

“Vers la conquesta de la muntanya” és un article de Xuriguera publicat al diari “La Publicitat” l’any 1929;  i recollit, a finals del 1937,  en el llibre “Presència de Catalunya”, una extensa antologia sobre el paisatge català seleccionada per Josep Janés i Olivé i il·lustrada per Enric Climent.