Encara que és coneguda sobretot pels seus relats, Dorothy Parker, durant
els primers anys de la seva carrera, va escriure més de tres-cents poemes per
importants revistes i diaris nord-americans, com Vogue, Vanity Fair i The New Yorker.
Al seu país s'havien publicat
antologies de la seva obra poètica, però va ser el 1996 quan Stuart Y.
Silverstein va recopilar els cent vint poemes “perduts” amb què es completava
la seva producció.
Pocs temes escapen a la irònica
mirada de la Parker, centrant-se especialment en la vida novaiorquesa de
principis del segle XX. Els seus versos són imprescindibles per entendre
aquells anys que van precedir a la Gran Depressió.
“Los poemas perdidos”
Dorothy Parker
Traductors: Guillermo López Gallego i Cecilia Ross
Editorial Nórdica,
2013
Plenitud
No me siento a suspirar por
riquezas insólitas,
no es algo que figure en mis
planes;
rehúyo vuestros montones de oro
tintineante…
Me quedo con mi tesoro
resplandeciente de sueños dorados.
Una vida de comodidad con
limusinas y joyas
no es más que un aburrimiento insondable.
Vuestros coches, vuestras
perlas, vuestras pieles…
No son nada para mí.
Mejor un piso sencillo en el
remoto Harlem
que los espurios beneficios de
una vida costosa;
mejor el humilde bizcocho de
mantequilla de Childs
que caviar y un buey cebado en
el Ritz.
Vuestro oro inmerecido, para mí,
está repleto de defectos;
prefiero una vida de trabajo
honrado,
lo cual resulta perfecto, porque
es lo que tengo.
Dorothy Parker
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada