el llibre de novembre, fragment

 

78

    "Què és el que solies dir, papa? Al mal que no hi ha resistència, el millor remei és la paciència. Doncs ha arribat el meu moment.

    —Bon dia —li dic sense abaixar la mirada.

    Ell sembla atordit, agafa unes pinces per a pastes, però la mà li traeix un tremolor. Ha envellit, els cabells que tenia arrissats i negres ara presenten vetes grises a les temples, i comença a tenir unes bones entrades. Em prenc la llibertat d’observar-lo amb calma: les comissures de la boca que apunten avall, la pell sota els ulls una mica inflada, el front solcat per tres línies horitzontals que, des que m’ha reconegut, s’han fet més profundes. Res de perfum de gessamí: ha perdut el costum de la flor darrere l’orella, com un arbre ressec. Les branques no, les branques resisteixen: els braços forts despunten de les mànigues arromangades, però el ventre és prominent i li tiba la bata de despatxar. Quan alça els ulls, els reconec tal com eren, però més mansos. M’ausculto el cor, a penes un batec d’emoció i torna al seu ritme. M’agafo jo sola una mà amb l’altra i l’estrenyo dues vegades, per fer-me companyia.

    Encara és guapo, en Paternò, no com als vint anys, quan el seu pas fendia l’aire i feia tombar fins i tot les santes. Guapo com qui ha conegut a la vida la tristesa d’haver guanyat sense mèrit, i no haverne tret res.

    —Voldria un pastís per a una celebració especial: què em puc emportar que ja estigui fet?

    En Paternò deixa les pinces, sospira i es posa bé els cabells amb els dits. Al racó esquerre de la botiga hi ha l’expositor dels pastissos, me l’assenyala amb el palmell de la mà dreta mirant amunt. M’acosto al petit aparador, les sandàlies fan un dèbil trepig sobre el marbre del terra. És per un taló trencat que ens trobem, avui, a banda i banda del taulell. M’aturo davant dels colors variats dels farciments i se’m fa la boca aigua com quan era petita.

    —Una cassata per a tota la meva família —dic, assenyalant la més grossa.

    Ell no respon, surt de darrere el taulell, s’atura, jo no reculo. Mira la vitrina, després a mi, reprèn els passos, en pocs segons ha extret la cassata de l’aparador i l’aguanta amb totes dues mans. De sobte li reconec l’olor de la pell, després ell es gira i torna al seu lloc. La força que em mantenia dreta fins ara sembla desaparèixer, com després d’una llarga cursa. Els genolls em tremolen per l’esforç mentre segueixo les seves accions com al ralentí: agafa una capsa de cartró, la col·loca al centre del taulell, hi fica el pastís, la tanca amb meticulositat, agafa un paper amb el seu cognom escrit, hi embolica la capsa, desenrotlla el cordill daurat d’un rodet, el talla amb les tisores, lliga el paquet i n’arrissa les puntes amb la fulla. Gestos neutrals, que no tenen res d’escabrós, mans sense crueltat, les mateixes que probablement al vespre acotxen la seva filla al llit. On és la fúria, on són el menyspreu i l’arrogància? I el mal que em va fer, el va travessar sense deixar-li cap marca? Tot el que li hauria volgut dir se’m mor a la gola, l’home amb qui he lluitat durant tant de temps no ha existit sinó en els meus malsons, i el que tinc al davant no es mereix ni ser el meu adversari.

    Assegut al tamboret al costat de la caixa, finalment el veig tal com és: em sembla cansat, envellit malament, defraudat, com tothom, per l’edat. Ell també ha perdut, ell també és una víctima: de la ignorància, d’una mentalitat antiquada, d’una masculinitat que cal demostrar a tothom i tothora, de lleis superades pel temps i per la història, si bé encara en vigor, almenys fins ahir. Tenia raó la Maddalena, papa, cap dona no és fràgil: només és fràgil qui està exposat a la injustícia.

    Miro el preu al cartellet dins la vitrina i deixo els diners al costat de la caixa. Agafo el paquet després que ell l’hagi deixat al marbre, ja gairebé soc fora quan m’arriba la seva veu.

    —Aquell dia no en vas voler, de cassata. Era mentida?

    Les seves paraules se’m fiquen sota la pell com un fibló d’eriçó, i per un moment torna a aflorar en ell l’altre, l’home que només de mirar-me m’omplia de vergonya. Tanmateix sé que no pot fer-me mal, perquè ja no soc la seva víctima. Té un to burleta, com abans, però la pregunta és sincera: vol saber, vol que li digui si és culpable o no. La resposta del tribunal no li va bastar, em demana que el jutgi, ara, al cap de vint anys, a la pastisseria que el seu pare li va deixar en herència.

    M’acosto al taulell, s’ha aixecat i em mira de fit a fit des de darrere, ara és ell el més dèbil.

    —No he de donar explicacions a ningú, sobre el que desitjo — responc, sense recular ni una passa. Les regles de la redempció són les més complicades: no les descobreixes fins que ja l’has aconseguit.

    —Per què has vingut, doncs? —insisteix, i aixeca el to de veu, que tanmateix es tenyeix d’inquietud, com si n’esperés un càstig, de mi—. Per dir-me que tenies raó de rebutjar tot el que t’oferia? Què hi has guanyat?

    Els seus crits no m’espanten: no és el meu perseguidor, és només un home, un home que ni tan sols ha entès a fons la seva culpa. Amb veu serena, com si fos davant la professora Terlizzi, pronuncio netament cada paraula perquè em sé bé la resposta.

    —He vingut a comprar amb els diners del meu sou el que tu, un dia de fa molts anys, em volies regalar per força. Que què hi he guanyat? La llibertat de triar.

    Alça les celles i no contesta. Sembla sincerament sorprès, com davant d’un fet que no havia considerat mai: la possibilitat d’haver d’acceptar una negativa.

    De l’entrada de la pastisseria arriba un so de passos petits.

    —Bon dia, senyoreta —diu una veueta darrere meu. Tots dos ens sobresaltem.

    —Hola, Marina —dic amb un somriure—, molt bon diumenge.

    M’ajupo al seu costat, li passo una mà pels cabells i surto al carrer. Travesso la plaça amb el paquet a les mans, altres alumnes em saluden junt amb les mares, algun vell s’atura a mirar, encuriosit de veure’m sortir de la pastisseria Paternò. Una ràfega de vent mou l’aire quiet i calent i jo accelero el pas, recorro el passeig de pressa, després trenco en direcció al mar i em poso a córrer fent la baixada a tota pastilla. Les regles de la cursa són sempre les mateixes, no canvien mai, i jo continuo caminant, braços i cames i cor, respiro amb la boca oberta, amb les galtes enceses, els cabells despentinats pel vent, el clatell humit de suor, fins que veig de lluny els blocs de pisos nous i el cotxe d’en Cosimino aparcat no gaire lluny de casa meva. La senyora Carmelina treu el cap per la finestra:

    —Ja hi són tots —diu, i em somriu. Jo m’afanyo cap a la porteria, però ella em torna a reclamar—: Olí, un moment: fa poc el carter t’ha portat això. —I em lliura un sobre de carta sense remitent. Me la fico a la bossa i corro per les escales, pujo els graons de dos en dos, toco el timbre, s’obre la porta i hi ets tu."

La decisió

"Oliva Denaro"

Viola Ardone

traducció de Mercè Ubach

Columna, 2023

pàgines 315-319