5ª sessió Cinefòrum 2025-2026, la crònica

 

    El passat dimarts 15 de setembre va tenir lloc una nova sessió del Cinefòrum de Vespres Literaris, que en aquesta ocasió duia per títol “Sanitat en tensió: què passa quan una professió basada en la cura és gestionada amb criteris de rendiment, productivitat i falta de temps?”. Com introducció al tema van poder veure la pel·lícula “Matronas”, una producció francesa de l’any 2023 que precisament posa el focus en aquesta paradoxa.

    El film narra el procés d’iniciació de dues llevadores acabades de llicenciar, que comencen la seva pràctica plenes d’il·lusió a un hospital públic marcat per la falta de personal i recursos, i on la tensió constant que es respira fa que la seva vocació topi amb la realitat del sistema.

    La directora, Léa Fehner, va explicar que, després dels seus parts i el contacte amb les llevadores, es va plantejar “que les havia portat a fer aquesta feina tan emocionant com invisible, que oscil·la entre qüestions mèdiques, feministes i psicològiques” i que la denúncia per la manca de recursos va estar al cor del projecte perquè aquest aspecte de la professió va sorgir de seguida a les històries de les llevadores que les van acompanyar durant el temps que tant ella com els actors protagonistes van passar als hospitals investigant i aprenent abans de començar el rodatge.

    El llargmetratge està a mig camí entre la ficció i el documental. De fet, moltes escenes són de parts reals que després es van barrejar amb la filmació. També hi ha altres aspectes que contribueixen a aquest to realista, com per exemple: la tria com a protagonistes, en comptes d’actors famosos que haguessin restat credibilitat al projecte, de dues actrius totalment desconegudes; l’ús de la càmera en mà, que es mou al ritme del personal, transmetent la tensió de l’hospital, submergeix a l’espectador en el caos, la urgència, però també en la intimitat d’una sala de parts; el muntatge accelerat; o la utilització del so real de l’hospital en comptes d’una música efectista.

    El resultat és una pel·lícula que aconsegueix convertir la tensió en indignació perquè, com diu la directora, “una maternitat pública és un tresor de la humanitat i, quan ens adonem de l’estat de crisi i fragilitat en què es troba, només podem enfadar-nos”.

    Per tant, la pel·lícula era un magnífic punt de partida per a una reflexió molt més àmplia: el present i el futur de la sanitat pública. I, per aprofundir en aquest tema, van tenir la sort de poder escoltar el doctor Antoni Barbarà Molina, metge internista amb cinquanta-cinc anys d’exercici professional, activista social i cofundador de Dempeus per la Salut Pública i de Marea Blanca de Catalunya.

 

    L’eix central de la seva intervenció va girar entorn de les dificultats que, per manca de recursos, afronta avui el sistema sanitari públic, immers en un procés constant de mercantilització que es manifesta en les retallades pressupostàries, la precarització de les condicions laborals i una transferència creixent cap al sector privat. El doctor Barbarà va aportar la dada de què un 65% del pressupost de sanitat es deriva a externalitzacions, la qual cosa suposa una donació de diners públics per beneficis privats: és el que ell anomena una “parasitació” del sistema.

    Per el ponent, hi ha dues maneres oposades d’entendre la salut i la sanitat: una, basada a entendre la salut com un be comú i un dret universal i, l’altra, basada en una visió mercantilista que converteix l’assistència sanitària en un negoci. Per ell, aquestes dues opcions són incompatibles, i defensar la idea d’una sanitat que barregi ambdós conceptes és, en realitat, una fal·làcia, perquè mentre el sistema públic té la vocació d’atendre tothom sense discriminacions de cap mena, les assegurances privades apliquen filtres i criteris de selecció, i és, finalment, la sanitat pública qui acaba assumint els casos més complexos i costosos. En aquest sentit, també va qüestionar el concepte de copagament, considerant-lo un terme enganyós, ja que en realitat és un repagament: la ciutadania ja ha finançat el sistema mitjançant els impostos. També va criticar com la sanitat privada substitueix la figura del titular de drets per la de client, convertint la salut en una mercaderia.

    El doctor Barbarà va defensar una pràctica mèdica centrada en les persones, on els professionals disposin del temps necessari per mirar als ulls dels pacients, escoltar-los i atendre’ls adequadament. Va definir la salut com la capacitat de viure la vida de manera autònoma, solidària i gratificant, i va recordar que els principals determinants de la salut no són exclusivament mèdics, sinó també socials; és a dir, disposar d’un sostre, tenir feina, accés a la cultura i, en definitiva, formar part d’un entorn humà i humanista.

 

 

    Finalment, ens va explicar com Marea Blanca lluita per defensar una sanitat pública de qualitat, en codecisió i on els treballadors i treballadores siguin reconeguts i tinguin condicions laborals dignes. El moviment reclama que els recursos públics es destinin íntegrament als serveis públics, d’aquí l’eslògan: “La sanitat no es ven”. Va acabar fent una crida a la mobilització ciutadana per no perdre els drets aconseguits, perquè, com va dir: “La salut és lluitar, perquè lluitar és salut”.