El tiempo entre costuras, 1

La autora de “El tiempo entre costuras” enhebra magistralmente la ficción del argumento principal, con personajes, acontecimientos y lugares históricos  fruto de una amplia y metódica labor de investigación. A lo largo de estos días iremos descubriendo los “complementos” que engalanan la novela de este mes.

La pintura y los pintores:

La curiosidad española por Marruecos y el norte de África, al contrario que en Europa donde ya desde el siglo XVIII la fascinación por Oriente había calado entre los artistas,  no llegará hasta bien entrado el siglo XIX. Y lo hará, precisamente, a raíz del estallido de la Guerra de África (1859-1860), conflicto bélico que empujaría a algunos pintores a viajar a Marruecos.

Entre ellos se encontraba Maria Fortuny (1838-1874), quien marchó al país vecino becado por la Diputación Provincial de Barcelona con el objeto de plasmar las glorias militares de la batalla. Con él se inicia el llamado africanismo pictórico. Fascinado por la luminosidad y el encanto visual de aquel país desconocido, Fortuny haría de Marruecos un tema permanente en su obra pictórica.

Fortuny, "la Odalisca"

Fortuny, "la batalla de Tetuán"

Tomaría el relevo el catalán Josep Tapiró (1836-1913), quien encontró en Tánger, por aquel entonces ciudad abierta y cosmopolita, la fuente de inspiración que tanto ansiaba. Con él, con su pintura hiperrealista, el orientalismo español se desprendía de su fantasía para adentrarse en el terreno de la pura descripción y el conocimiento.

Josep Tapiró

Josep Tapiró

Una tercera etapa impresionista llegará con el establecimiento del Protectorado español en el norte de Marruecos, y un nombre propio destaca en ella. Se trata del pintor granadino Mariano Bertuchi (1884-1955), el gran pintor de Marruecos y fundador de la Escuela de Bellas Artes de Tetuán, en cuyas aulas se forjaría una nueva generación de pintores. Sus pinceles mostrarían la sensibilidad colonial del momento, retratando de forma magistral la vida cotidiana de las calles y medinas de las ciudades norteñas. 

Bertuchi

Bertuchi

Bertuchi

Fuente: mundo-geo.es

crònica ruta Verdaguer

Casa-Museu

Ahir, els de Vespres Literaris, vam recórrer ls carrers de Folgueroles, a la Plana de Vic, bressol del poeta Jacint Verdaguer.

El recorregut va començar a la Casa Museu, on la Gibet ens va fer una amplia i molt amena introducció a la biografia i la obra de l’autor de “Canigó”.  A la sortida, i ja pel nostre compte, vam fer parada als indrets més singulars del món infantil i juvenil verdaguerià: les cases de Verdaguer al poble,  la plaça,  el Pedró,  l’església parroquial,  el racó del poeta, l’ermita de la Damunt i els jardins “Brins d’espígol” . Per finalitzar el recorregut, després de dinar, vam fer una petita parada a la Font Trobada, al costat d'un torrent que discorre formant la signatura de Verdaguer, obra realitzada per Perejaume el 2002 amb motiu del centenari de la mort del poeta.

"Una hermosa plana

tinguí per bressol;

com la vigatana

no en veu altra el sol.

Jo fui la formiga

de son pla i garriga,

del mas aureneta,

del camp rossinyol."

Jacint Verdaguer

"La formiga"

Disperses, 1925

"Los cops de mar de un a un

van rodolant sobre ma testa,

com una mola sobre el gra,

com l'eugassada sobre l'era.

Mes lo meu front està serè,

mon esperit jugant s'hi bressa,

 com la gavina en la maror,

com l'aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar

no poden rompre un gra d'arena."

Jacint Verdaguer

"Se'n cansaran?

La mellor corona, 1903

"Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,

no us veure més!

Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh mariners, lo vent que me'n desterra

que em fa sofrir!

estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,

que hi vull morir!"

Jacint Verdaguer

"L'emigrant"

Pàtria, 1888

padrina

“Parlem de tu, però no pas amb pena. 

Senzillament parlem de tu, de com 

ens vas deixar, del sofriment lentíssim 

que va anar marfonent-te, de les teves 

coses, parlem i també dels teus gustos, 

del que estimaves i el que no estimaves, 

del que feies i deies i senties; 

de tu parlem, però no pas amb pena. 

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no caldrà ni que parlem de tu 

per recordar-te; a poc a poc seràs 

un gest, un mot, un gust, una mirada 

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo." 

Miquel Martí i Pol

més Verdaguer

"Abatimiento, 1905" Isidre Nonell. MNAC Barcelona

PER QUÈ CANTEN LES MARES?


En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.


Canta una hermosa cançó,
la de l'Infant i la Dida,
tot abraçant l'infantó
que les llàgrimes oblida.


Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.


De flassades i llençols,
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols
que empenyaran si no venen.


Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s'ha d'encendre més,
lo fogó també s'empenya.


L'infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.


-Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?


De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la creu de Jesucrist,
tan sols la creu nos ne queda.


Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me'n vaig cap al fossar,
i ai!, hi vaig amb companyia.


I nostre fill, ¿què farà,
tot solet, sens pare i mare?
per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l'empare?


I tu cantes? Valga'm Déu!
vols que ma pena s'ignore?
Per què cantes, amor meu?
-Perquè el nostre fill no plore.


Jacint Verdaguer
Caritat, 1885

Vespres en ruta

“A l’extrem occidental de la Plana de Vic, tocant a les Guillaries i al peu d’un bell turó coronat per l’ermitatge de la Mare de Déu de la Damunt, s’estén un poble petit i obscur, assentat en un pendent rocós, tocat per una banda a la muntanya, per l’altra mirant la vall: és Folgueroles. Allà, al lluny, Montseny sembla cobrir-lo d’una mirada amorosa, més a la vora, el riu Ter sembla voler canta-hi el murmuri gemegós de les seves aigües; al seu voltant, unes rudes fagedes, uns camps verdejants on pasturen els ramats a l’ombra de les ermites, i on rosseja el blat el mes de juny.

Es en una modesta casa camperola d’aquest poble, que el dia 17 de maig de 1845, naixia el qui havia d’esser un dels poetes més grans de la seva època, el salvador de la llengua catalana, i l’ànima de la renaixença literària de Catalunya: Jacint Verdaguer.”

Homenatge a Jacint Verdaguer
Presencia Catalana, nº 3 i 4, Paris març-abril, 1953
Número extraordinari, amb motiu del 50º aniversari de la seva mort, editat per l’ Institut Català d’Art i Cultura (PARIS)

El proper dissabte,  17 de setembre, Vespres Literaris, com ja és una costum els darrers anys, enceta el curs amb una ruta poètica. Enguany visitarem els espais de naixement i formació d’un dels poetes seminals de la llengua i la cultura catalanes: la Folgueroles i la Plana de Vic de Jacint Verdaguer.



Inici de temporada

El grup amb la Teresa Roig

El passat dissabte vam compartir la lectura del llibre “El primer dia de les nostres vides” amb la seva autora,  la Teresa Roig. La sessió, intensa i emotiva, va servir per conèixer a una escriptora que , des de el 2007 que va publicar la primera novel·la “L’herència de Horst”,  s’ha consolidat com un nou valor,  dintre del  món  literari català,  amb “Pa amb xocolata”, “El primer dia de les nostres vides” i la recentment publicada “El blog de Lola Pons”.

La literatura de Teresa Roig ens parla de sentiments, emocions, ...i, per damunt de tot, d’històries d’amor. Gràcies , Teresa per compartir-les amb nosaltres

Fira