camí de sirga, 3

“(a “Camí de Sirga”) Pretenia explicar tot el que havia passat a Mequinensa, però al mateix temps, l’estructura que té el llibre, aquest constant anar i venir del passat al present, tenia un objectiu clar,  que era donar una idea de simultaneïtat i explicar que les cases que queien tenien una historia. Quan una casa queia,  queia tot allò, quan un poble quedava destruït, quedava destruït tot allò que es remuntava de vegades fins i tot a la Guerra del Francès. A més a més, el llibre segueix d’una manera fidel les pujades i baixades de prosperitat de la vila durant gairebé un segle”

“En principi, (s’havia plantejat la novel·la) com una obra molt més curta. La primera idea era l’últim viatge d’un patró de llaüt. Mequinensa ja és a punt de desaparèixer a causa del pantà de Riba-roja i el vell navegant, mentre remunta l’Ebre, recorda la seva vida de llaüter. sap que no tornarà a navegar, que la nau es podrirà amarrada a moll”

“...el riu era una gran font de personatges i d’històries”

“Sense humor i sense ironia, “Camí de sirga” hagués estat una novel·la insuportable.(...) Necessitava establir una distancia física i també temporal, deixar que els esdeveniments s’assolessin. mai no hauria escrit “Camí de sirga” si hagués continuat a Mequinensa”

Jesús Moncada,

opinions a la premsa sobre l’obra

cami de sirga, 2

poble vell de Mequinensa: "la malesa"

"la vila no havia mort el mateix dia per a tots els vilatans. Cadascun la sentí morir en un moment diferent al llarg dels anys de malesa.... (...)

El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare, la seva filla, Arquimedes Quintana, Malena, Aleix de Segarra, la vídua de Salleres, Joanet del Pla, Atanasi Resurrec­ció, Madamfransuà i tantes altres ombres entranya­bles navegaven silenciosament cap a l'oblit."

Camí de sirga

Jesús Moncada

pàg. 137 i 345

recital de poesia

Vespres Literaris organitza un “Recital de poesia” el proper  divendres 22 de novembre de  2013, a les 19.30 hores,  al B'Art de l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès.

En l'acte recitaran les seves creacions la poeta de Cerdanyola Esperança Castell, que presentarà  el seu darrer poemari:  "Flames a la fosca",  i el poeta de Vilafranca , Santi Borrell,  que recitarà poemes del seu segon treball publicat: "Fragments d "una pedra".

La vetllada comptarà amb la participació musical dels guitarristes locals Manel Puig i Miquel Carretta.

EXALTACIÓ

Un any més,

vull ser paisatge,

vull ser part de la vida que batega

en el fons de cada branca.

Vull ser les arracades dels plàtans

plenes de llavors,

per dansar amb el vent.

Vull ser branquilló despullat

que retalla el cel blau del matí,

vull ser l'aigua de la neu

que brolla juganera.

Vull ser l'escalf del sol

que acaricia la pell,

vull ser temps que es fon

en els silencis roses i blancs

dels primers brots.

Vull ser paisatge,

un any més... un any més.

"Negre i Fil"

Esperança Castell Rodriguez

Editorial Montflorit, 09/2011

LA PRIMERA DONA

Tot va començar amb la primera dona,

amb la primera llàgrima. Aquella llàgrima

va caure damunt una flor. I si dic flor,

és perquè tinc aquest nom, i si sóc nit,

és perquè sóc fill d'aquest vent.

I encara que digui nit i tu no vinguis,

jo t'estimaré, en un altre nom.

L'amor és la paraula del temps,

la paraula exacta del temps.

"Els dies a les mans"

Santi Borrell Giró

Edicions de Pedra, 04/2011

Camí de sirga: crònica de la ruta i 3

carrer del poble vell

Errant per bancals erms

escolto les rogalloses veus,

mentre se’m desfan els cabells,

escampant pertot arreu

que mai no podré fugir

d’aquest cínic ermot.

Hèctor Moret 

Mequinensa, 1958

Poema del seu primer llibre: “Pentagrama”

El poema està dedicat a Jesús Moncada, del qui diu :“tampoc no sap fugir”

el castell de Mequinensa,
propietat de la Fundació Endesa

Una breu història de Mequinensa:

Des de la seva primera ocupació , en la prehistòria , els rius Segre , Cinca i Ebre han estat font de vida per als habitants d'aquestes terres . A començaments del segle XX, l'explotació del lignit , que havia començat a mitjans del segle XIX , va tenir un auge determinant durant la I Guerra Mundial , ja que durant el conflicte es va arribar a multiplicar per cinc la producció de carbó . Aquest creixement va propiciar l'arribada de més de tres mil treballadors .  El lignit es transportava bàsicament per l'Ebre en llaüts ,  el que va fer multiplicar la flota . La fi de la guerra va suposar un retrocés per a la indústria minera ; algunes explotacions van tancar i la marxa de miners va suposar un descens del 20% de la població . El poble comptava en aquells dies amb sis fàbriques d'oli , dues de farina i una de regalèssia .

Durant la Guerra Civil Mequinensa va quedar en territori de la República . El 9 de març de 1938 el exèrcit rebel va desencadenar una ofensiva sobre el front Aragó , va efectuar un avanç ràpid cap al Segre i l'Ebre des de Terol , entrant les tropes franquistes a Mequinensa el 27 de març de 1938.  Acabat el conflicte , es va viure la difícil situació de la postguerra amb molts cultius abandonats a l'altra banda de l'Ebre.  Uns anys després , l'increment de la demanda de carbó , com a conseqüència de l'esclat de la Segona Guerra Mundial , va proporcionar certa recuperació econòmica .

El 1957 es va iniciar la construcció de l'embassament de Mequinensa , alhora que començaven els treballs de condicionament de l'embassament de Riba-roja , aigües avall de l'Ebre.  Aquesta obra va tenir el rebuig unànime dels veïns de Mequinensa ,  que van lluitar per veure reduïda la cota de la presa per evitar la inundació del poble . Tot i l'aferrissada contestació social , l'obra va ser acabada en 1969 amb les temudes conseqüències de la fi d'una manera de vida i del poble vell . Després de la emigració i l'abandó d’una part molt important dels seus veïns , a finals de l' any 1974 la majoria de la població que havia quedat - menys de la meitat que a l'inici de les obres - ja estava instal·lada a les noves cases del poble nou .

Maqueta del poble vell
que presideix l'entrada al Museu d'Història

Al dia següent vam fer amb Antonio Blas , responsable del Museu d'Història de Mequinensa , i Juan Manuel Arbiol , antic miner de la conca , un recorregut comentat pel poble vell de Mequinensa , amb lectures de fragments de l'obra de Moncada i per les sales del museu . El museu té un ampli espai reservat a l'obra i la memòria de l'autor i la seva obra .

restes de "lo muro"

carrer de la Barca

casa natal de Jesús Moncada

Pintures de Jesús Moncada al Museu d'Història

El pont sobre el Segre

el grup

Camí de sirga: crònica de la ruta, 2

Mequinensa

Fang a les hortes i molsa als codissos,          

pols a les golfes i pedra a les places,

pols a les cases i pedra als pedrissos,           

fang a les portes i molsa a les basses.

Molsa a les gleres i fang als corrals,

pedra a les mines i pols als carrers,

pedra a les cales i pols als bancals,

molsa a les eres i fang als papers.

Me sé lligat en aquest erm paisatge

i per això no em fa mai cap retret

si per un moment oblido el llinatge.           

Si sóc tan sec és perquè així m’ha fet,

únic consol per al meu cor salvatge,        

aquest país de qui parlo en secret.

Paisatge

poema del llibre “Ròssecs”, de 1992, VIII Premi de Poesia “Divendres Cultural”, de l’any 1991, atorgat per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès

Hèctor Moret  

Mequinensa, 1958

Museu d'Història de Mequinensa

Un cop instal·lats a l'alberg municipal de Mequinensa , habilitat a l'escola del poble vell - Col·legi Públic Maria Quintana - , vam anar a la sala d'exposicions de l'Ajuntament per contemplar una exposició sobre el poble vell il·lustrada amb fotografies del propi Jesús Moncada i textos de "Camí de sirga " .

Durant la visita , van compartir amb nosaltres els seus records i vivències dues dones que recordaven els noms dels protagonistes de les fotografies de Moncada  així com la Tere Borbó i el seu marit, que van narrar múltiples anècdotes d'aquells temps .

 trobada del Segre amb l’Ebre

Pont de l'Ebre

Camí de sirga, crònica visual de la ruta

Camí de sirga: crònica de la ruta, 1

l'Ebre 

 Parlo d’un riu antic, solcat encara

pels vells llaguts: els últims, llegendaris

llaguts, tan afuats com una espasa,

i carregats de vi, de llana, d’ordi,

i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava

or tremolós a l’aigua amorosida,

punts de llum a les ales dels insectes,

solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.

fragment del poema

“Parlo d’un riu mític i remorós”

Gerard Vergés

 El proper nou de novembre, dins de la programació habitual de Vespres Literaris , parlarem d'una de les millors novel·les en llengua catalana del segle passat: "Camí de sirga " , de Jesús Moncada . 

Com enguany se celebra el vint-i-cinquè aniversari de la publicació, els passats dies 26 i 27 d'octubre vam emprendre una particular ruta per les aigües de l'Ebre i les paraules evocadores de la novel·la.

Mora d'Ebre

Iniciem la ruta a Móra d'Ebre , Ribera d'Ebre , on partim amb barca riu avall .  El matí , esplendorós ,  ens va permetre gaudir d'un paisatge inèdit  per a molts de nosaltres  i de totes les criatures que habiten aquest mitjà . Després de passar per sota del pont , símbol de la ciutat , la travessia discorre envoltat per un bosc de ribera exuberant , algunes platges de riu i petites illes fluvials .  Després del pas de barca , que uneix Rasquera amb el nostre destí , vam arribar a Miravet , poble assentat a la roca , amb vistes al riu i presidit per l'impressionant castell templer .  Després de passar el meandre de Tamarigar ,  gir de 90 graus que fa l'Ebre en arribar a Miravet , contemplem un molí de gra d'origen àrab recentment recuperat .

Pas de la barca

Miravet

molí àrab

Després d'un petit descans , emprenem el retorn a Móra d'Ebre per a realitzar, a peu , una petita part del vell camí de sirga , entre el riu i la línia fèrria que va a Saragossa . 

Actualment el camí forma part del GR – 99,  gran ruta que ressegueix el curs del riu Ebre des de el  seu naixement  fins a la desembocadura;  són prop de 1.150 quilòmetres dividits en 59 trams de 20 km, i travessa les Comunitats de Cantabria, Castella i Lleó, La Rioja, País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya.  A  les Terres de l’Ebre el GR-99 es conegut com el camí de Sirga. Des d’antic, les aigües de l’Ebre han estat solcades per les diverses civilitzacions que hi han fet estada: els ibers, els romans, els sarraïns, els cristians…. Habitualment les naus navegaven empeses per la força favorable del corrent del riu i dels vents, però si mancava aquest  era necessària l’ajuda de animals de càrrega i els sirgadors, homes que des dels senders que vorejaven el riu estiraven cordes per empènyer les embarcacions plenes de mercaderies riu amunt.

camí de sirga

A la tarda emprenem camí cap a la segona part del nostre viatge: Mequinensa, el poble on de tot en tenen dos, fins i tot de rius.

El Segre i al fons l'Ebre