“—L'Angeleta,
que s'ho tenia ben cregut, casada amb Esteve, el cabaler, germà petit d'aquell
hereu que es deia Baltasar, aquell qui amb l'empenta dels anys havia de ser el
meu avi.
L'avi Baltasar
era un hereu amb nom de rei de l’Orient, poc comunicatiu, i com un rei es
comportava. Esquenadret i acostumat d'anar a la seva, com un ocell boscà o com
un gos sense amo, coneixia el territori pam a pam. Ara per bolets i adés per
gust, per surar les cames o pel desig,
per la satisfacció d’empaitar algun senglar o alguna mestressa malcasada
que esperava amb el jaç fet. Des dels
turons a la vall, amb l'escopetot sempre a l'esquena, gastava les espardenyes,
un dia darrere l'altre, com si tots fossin diumenge.
Perquè el
cabaler portava la propietat i la cunyada, la casa i l'aviram, i li tenia la
taula parada, sempre a punt, per quan l'hereu decidís deixar de caçar o
llevar-se de fer migdiada. Una rutina feta costum sense haver-ne ni parlat i a
la que tots s'hi avenien perquè tots en sortien beneficiats. L'hereu, sense
lligams ni maldecaps, lliure, amb el conreu en mans de l'Esteve, amb l'Angeleta
als fogons, disposada a complaure l'hereu amb un plat d'escudella fumejant, a
taula, i unes calces de vellut, netes i sargides, plegades sobre la cadira, per
quan se les volgués canviar.
Satisfet l'un
i contents els altres...
L'Angeleta i
l'Esteve feien i desfeien a l'esquena del germà gran qualsevol tracte que els
vingués de gust. Perquè se'n sentien amos. I gairebé ho eren, si no ja, més
endavant, quan el germà gran, solter, conco, sense cap hereu xic que
l'empaités, els cedís la propietat. Pel Dret Català i per llei de vida... Això,
si no hagués estat per un enfrontament mal portat. Per un cop de geni, per un
rampell i l'ara veureu! d'aquell home
fet i postat, acostumat d'anar a la seva, que fins aquell dia només s'havia
fixat en les dones dels altres.
—Amb el cop de
porta de l'ara veueru!, l'avi va sortir de casa decidit a casar-se amb
qualsevol. Amb la primera que acceptés.
Durant dies l'hereu va oferir un tracte de casori com
qui mercadeja un cap de bestiar bo per la cria. Un ventre per ocupar, el niu on
fer créixer la llavor que desbanqués ja per sempre la cunyada i el germà
cabaler. Es va acostar a les noies del terme. Però, com les peces d'un dòmino,
una tombava l'altra, i ja cap no l'hagués volgut, encara que només fos perquè
unes altres, primer, l'havien rebutjat.
—Sabeu que's
conta?
Per si algú no
ho sabia, algú altre ho explicava: el nom de la dona i tots els detalls: el com
i quan l'hereu Baltasar havia hagut d'afegir una carbassa més a tot el
reguitzell que ja portava entomades. I va ser un negociant de mules qui li va
proposar el tracte: Què’m darís si ta’n
porto una?
—D'aquella
manera va succeir. Avesat a vendre i a comprar, un negociant espavilat va
arreglar el tracte de matrimoni entre el padrí i la que havia de ser l'àvia
Duloras, la padrina.
Una noia
granada, vinguda del Pallars, de veu blana i manyaga, que duia a la mirada una
mica de por i una mica de satisfacció, amb un deix amagat de súplica que feia
olor de llàgrimes barrejades amb sabó perfumat.
Aquella noia a
la que aviat se li faria un plec al front, i els sentiments se li tornarien
fusta, enfonsada en un pou sense fons per les brusquedats d'aquell home sense
paraules i amb unes urgències per posseir-la que li explicaven sense necessitat
de dir res la vida que ell havia dut i tot allò que havia conegut abans
d'arribar a ella. (...)
Qui havia
descansat la seva barbeta a la clavícula d'aquell hereu que l'estrenyia amb
força bo i ajagut damunt d'uns malucs que no eren altra cosa que una abraçada
cap al futur?, amb un hereu xic pel camí, concebut només per desbancar de la
propietat el cabaler i la seva dona?
Allò que només
de pensar-ho era una mort lenta, amb la llengua feixuga i una opressió al
paladar que no s'aturava per més que obrís la finestra i sentís el panteix del
riu que la cridava, obligant-la a recular les passes. Els passos enrere per
retornar, només de pensament, al seu poble pallarès, on un negociant de mules
li havia venut una mentida ensucrada, feta de fel i vinagre. Allò que li feia
bombar la sang amb pressa i li pujava al cap amb força, i s'hagués volgut sorda
al dolor, insensible a totes les coses, amb la sang a punt d'ebullició, amunt i
avall, menada cap a una torrentera on se li estimbaven els sentiments fins a no
ser ella aquell cos, sinó una altra, i es demanava quin sentit tenia el seu
matrimoni si no era l'elegida, l'especial, i es sentia oblidada i morta; i si
era morta, com era que encara respirava, incapaç de manar al seu cos que deixés
d'alenar? Perquè podia fer-ho, aguantar-se la respiració i cloure-la com un
puny. Però no, tot bategava amb força, atrapada per una nova vida i per uns
genolls que li feien figa sota el pes d'aquell ventre cada vegada més feixuc.”
Camí d'anada
El relat de tretze dones que recorden la seva infància a pagès
Felip Vendrell
Grata lectura (2008)
