pedra de atrtera, 4

"La dona ha estat la mestressa de cerimònies i ritus de pas, del naixement fins a la mort, com a encarregada de vetllar pels avantpassats de la casa, en fer les ofrenes, a disposar absoltes, en acompanyar els difunts en el seu difícil camí cap a el lloc dels avantpassats. La dona, tot i veures obligada a migrar moltes vegades per casar-se en una altra casa, s'ha erigit en el puntal de la institució de la casa, i ha representat la seva continuïtat més enllà de la vida de les persones. La dona, ama i propietària, ha suportat una tasca molt dura en el manteniment de la casa, dels seus membres, de la cria dels fills, del sosteniment dels ancians, entremig dels homes necessaris tots per a la transhumància, mentre que les altres dones han hagut de marxar a buscar un futur personal lluny de casa, des d'on donarien aixopluc a noves generacions de parents en la mateixa situació. La dona sempre ha de migrar sola, dins i fora del territori propi, emparant-se en altres generacions ja emigrades de dones o obrint ella mateixa el camí.

No obstant això, les dones han estat les portaveus de la casa. La seva vida social, apropant-les a les altres dones, els ha donat una visió molt més completa del grup que la que podien tenir els homes des de la compartimentació de les tasques, desplaçats temporalment al llarg de les valls longitudinals.

"fragment de l’exposició:

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005

“Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l'animal quasi s'esfumava de notar una presència estranya, hauria girat cua i cames ajudeu-me cap a casa... Però només deixava que els ulls se m'enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L'esquena tibada de l'oncle allí dalt de la bèstia m'imposava, i no volia que se m'escapés cap sospir. Em repetia que el favor me'l  feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i... M'havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l'animal. Se'l veia encaboriat i tot just m'havia badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m'havien encetat els peus... Eren les noves de la Maria, que per més fer me les havia donat abans de sortir de casa, però ella gastava una mida més gran. Sentia el frec al peu com una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques s'hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com

aquell qui diu, vaig sentir l'oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia que  em va pujar de dins una gran alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això. Tenia ganes d'abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era la germana de la mare i jo amb oncle res no hi tenia.

No sé per què m'havia imaginat que vivien fora del poble. Aquest pensament se'm va desmentir quan oncle va prendre el camí entre les cases fins anar a raure a la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava oncle i em miraven i, quan vam ser davant de la meva nova casa i ell va haver descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s'escridassaven ho van deixar estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.

Ramon, quina xicota més «maja» que t'has trobat a mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar... És la neboda de l'ermita, que passarà l'hivern amb nosaltres. Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fixos en mi i, d'aquells moments  d'estar quieta, sentia les cames que em defallien i la suor que m'havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i de donar tombs a la mateixa cosa. D'aquí me'n va treure la tia que, rompent el cercle, em va abraçar amb força. I aleshores sí que vaig creure perdre el món de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el mur de raonaments que m'havia construït contra la tristesa. Agafada de la cintura, quasi m'estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.

No va dir res més fins que em va tenir a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor i, asseguda al banc, vaig haver d'escoltar aquella pregunta. ¿Per què plores?”

Pedra de tartera

Maria Barbal

Columna, 2009

pàg. 23-25

pedra de tartera, 3

“La casa és el fonament de la vida pirinenca. Unitat bàsica de pobles i valls, és la base econòmica de les famílies. Perquè la casa no és només allò físic, sinó el conjunt, el que simbolitza. Durant segles, les famílies que han viscut, han anat canviant el cognom, mentre la casa continuava d'arrel antiga unida al seu propi nom. Un nom que ha passat inevitablement als seus propis habitants. La casa és una institució. Com a tal ha necessitat tot un funcionament gestionat i on els papers estiguessin ben establerts. Des de  l'hereu o hereu o la "pubilla" -el sistema tradicional pirinenc, d'un i altre costat, de nord a sud i d'est a oest, ha procurat cuidar sempre la figura de la dona en cas de ser la major- , amos de la casa, fins als "tiones" o "cabalés", germans o altres familiars polítics, la casa ha estat i és el cor de la muntanya pirinenca. D'una a una altra casa, les relacions amb els veïns, el poble, han creat llaços de solidaritat i tradicions culturals i lingüístiques. D'alguna manera, la casa simbolitza la frontera que no ha estat sempre la que és al Pirineu, és a dir, no és - excepte en períodes de guerra-, perquè el contacte sempre ha existit, permutant cultura i coneixements, i sobretot molta pau per sobreviure.”

fragment de l’exposició: 

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005

exposició

“Gyotaku: capturar l’ànima dels peixos és una exposició que mostra un atles d’empremtes de peixos realitzats entre els anys 2011 i el 2014 per l’artista Victòria Rabal amb la tècnica japonesa del gyotaku –impressions realitzades amb tinta xina sobre paper japonès-.

L’exposició està formada per més de 150 dibuixos de més de setanta espècies diferents de peixos i mol·luscos. Durant aquests anys, Victòria Rabal va anar de matinada al Mercat Central del Peix de Barcelona on seleccionava i imprimia els peixos de diferents espècies que allà es comercialitzen. A més, també hi ha dibuixos fets en mercats d’altres ciutats com ara: Catània, Baton Rouge, Mèxic, Rosario…

La paraula gyotaku està formada per “gyo” peix i “taku” refregar, i es pot traduir com ‘impressió de peixos’.

El gyotaku va néixer al Japó cap a l’any 1800, i s’utilitzava entre els pescadors per recordar les seves captures. La tècnica va prendre força als mercats on s’imprimien els peixos que es posaven a la venda, indicant l’espècie, pes, preu i la data de captura. A mida que la venda avençava, es retiraven les impressions. Avui encara es poden veure aquestes impressions en alguns mercats tradicionals del Japó. Actualment el gyotaku és molt popular entre els pesadors esportius que l’utilitzen com a trofeus dels peixos capturats.”

Font: pàgina del Museu Marítim de Barcelona

L’exposició es podrà visitar al Museu Marítim de Barcelona fins el 28 de setembre de 2014.

Pedra de tartera, 2

“—L'Angeleta, que s'ho tenia ben cregut, casada amb Esteve, el cabaler, germà petit d'aquell hereu que es deia Baltasar, aquell qui amb l'empenta dels anys havia de ser el meu avi.

L'avi Baltasar era un hereu amb nom de rei de l’Orient, poc comunicatiu, i com un rei es comportava. Esquenadret i acostumat d'anar a la seva, com un ocell boscà o com un gos sense amo, coneixia el territori pam a pam. Ara per bolets i adés per gust, per   surar les cames o pel desig, per la satisfacció d’empaitar algun senglar o alguna mestressa malcasada que   esperava amb el jaç fet. Des dels turons a la vall, amb l'escopetot sempre a l'esquena, gastava les espardenyes, un dia darrere l'altre, com si tots fossin diumenge.

Perquè el cabaler portava la propietat i la cunyada, la casa i l'aviram, i li tenia la taula parada, sempre a punt, per quan l'hereu decidís deixar de caçar o llevar-se de fer migdiada. Una rutina feta costum sense haver-ne ni parlat i a la que tots s'hi avenien perquè tots en sortien beneficiats. L'hereu, sense lligams ni maldecaps, lliure, amb el conreu en mans de l'Esteve, amb l'Angeleta als fogons, disposada a complaure l'hereu amb un plat d'escudella fumejant, a taula, i unes calces de vellut, netes i sargides, plegades sobre la cadira, per quan se les volgués canviar.

Satisfet l'un i contents els altres...

L'Angeleta i l'Esteve feien i desfeien a l'esquena del germà gran qualsevol tracte que els vingués de gust. Perquè se'n sentien amos. I gairebé ho eren, si no ja, més endavant, quan el germà gran, solter, conco, sense cap hereu xic que l'empaités, els cedís la propietat. Pel Dret Català i per llei de vida... Això, si no hagués estat per un enfrontament mal portat. Per un cop de geni, per un rampell i l'ara veureu! d'aquell home fet i postat, acostumat d'anar a la seva, que fins aquell dia només s'havia fixat en les dones dels altres.

—Amb el cop de porta de l'ara veueru!, l'avi va sortir de casa decidit a casar-se amb qualsevol. Amb la primera que acceptés.

Durant  dies l'hereu va oferir un tracte de casori com qui mercadeja un cap de bestiar bo per la cria. Un ventre per ocupar, el niu on fer créixer la llavor que desbanqués ja per sempre la cunyada i el germà cabaler. Es va acostar a les noies del terme. Però, com les peces d'un dòmino, una tombava l'altra, i ja cap no l'hagués volgut, encara que només fos perquè unes altres, primer, l'havien rebutjat.

—Sabeu que's conta?

Per si algú no ho sabia, algú altre ho explicava: el nom de la dona i tots els detalls: el com i quan l'hereu Baltasar havia hagut d'afegir una carbassa més a tot el reguitzell que ja portava entomades. I va ser un negociant de mules qui li va proposar el tracte: Què’m darís si ta’n porto una?

—D'aquella manera va succeir. Avesat a vendre i a comprar, un negociant espavilat va arreglar el tracte de matrimoni entre el padrí i la que havia de ser l'àvia Duloras, la padrina.

Una noia granada, vinguda del Pallars, de veu blana i manyaga, que duia a la mirada una mica de por i una mica de satisfacció, amb un deix amagat de súplica que feia olor de llàgrimes barrejades amb sabó perfumat.

Aquella noia a la que aviat se li faria un plec al front, i els sentiments se li tornarien fusta, enfonsada en un pou sense fons per les brusquedats d'aquell home sense paraules i amb unes urgències per posseir-la que li explicaven sense necessitat de dir res la vida que ell havia dut i tot allò que havia conegut abans d'arribar a ella. (...)

Qui havia descansat la seva barbeta a la clavícula d'aquell hereu que l'estrenyia amb força bo i ajagut damunt d'uns malucs que no eren altra cosa que una abraçada cap al futur?, amb un hereu xic pel camí, concebut només per desbancar de la propietat el cabaler i la seva dona?

Allò que només de pensar-ho era una mort lenta, amb la llengua feixuga i una opressió al paladar que no s'aturava per més que obrís la finestra i sentís el panteix del riu que la cridava, obligant-la a recular les passes. Els passos enrere per retornar, només de pensament, al seu poble pallarès, on un negociant de mules li havia venut una mentida ensucrada, feta de fel i vinagre. Allò que li feia bombar la sang amb pressa i li pujava al cap amb força, i s'hagués volgut sorda al dolor, insensible a totes les coses, amb la sang a punt d'ebullició, amunt i avall, menada cap a una torrentera on se li estimbaven els sentiments fins a no ser ella aquell cos, sinó una altra, i es demanava quin sentit tenia el seu matrimoni si no era l'elegida, l'especial, i es sentia oblidada i morta; i si era morta, com era que encara respirava, incapaç de manar al seu cos que deixés d'alenar? Perquè podia fer-ho, aguantar-se la respiració i cloure-la com un puny. Però no, tot bategava amb força, atrapada per una nova vida i per uns genolls que li feien figa sota el pes d'aquell ventre cada vegada més feixuc.”

Camí d'anada

El relat de tretze dones que recorden la seva infància a pagès

Felip Vendrell

Grata lectura (2008) 

Pedra de tartera

Tartera a prop del Roc de Ponent
Muntanyes de Prades

         Per començar la primera lectura de la temporada, una definició,  força aclaridora,  del contingut de la novel·la de la Barbal.

Tartera o tarter:

Paraula d'origen incert,  potser preromana,  o potser del llatí “tartareus” , derivada  de “tartarus"  per l'aspecte hòrrid dels tarters.

La paraula defineix una extensió de terreny, al flanc d'una muntanya, coberta de pedres despreses dels cims.  També defineix una pila de rocs, de llenya, de sacs, etc.

font: enciclopèdia catalana

recomanacions d’estiu

La Marutxi, via facebook, ens recomana un llibre -testimoni:

Las siete cajas

Dory Sontheimer

Editorial Circe

312 pàgines

L'autora d'aquest llibre va néixer a Barcelona i va ser educada com catòlica a la apostòlica i romana Espanya de Franco.  Molts anys després Dory Sontheimer descobreix, a l'altell de casa, les set caixes que li revelen una identitat i un passat tan desconeguts com dramàtics. Dory Sontheimer ha escrit un relat que documenta la vida dels refugiats jueus a Espanya.

Sergi ens recomana l’última novel·la del colombià Dasso Saldívar:

Los soles de Amalfi

Dasso Saldívar

Editorial Navona

320 pàgines

Un noi pagès d'Amalfi, a les muntanyes d'Antioquia, estira el fil de la memòria i així mateix va descosint el vel de la vida.  Saldívar, primer biògraf de García Márquez, intenta curar amb aquesta novel·la el més incurable per un expatriat:  la nostàlgia d'alguna cosa que ja no existeix.

recomanacions d’estiu

caminant per Cerdanyola

En un lloc oblidat de Cerdanyola del Vallès. On?