món moncada

“Vinc d’un paisatge aspre on l’aspror de la terra seca s’arrapa a la pell. Una terra amb la pertinaç presència de la llum, una lluminositat que ha viscut sempre en mi. Enyoro aquest paisatge i el món perdut del poble vell de Mequinensa.   

En la meua obra hi batega la vida de la gent de Mequinensa. Avui us ofereixo aquest món, el meu món, recuperat gràcies a la memòria.”

“El riu em fascinava. Era un dels elements captivadors de la vila, juntament amb el castell, les mines… L’Ebre i el Segre van anar sempre lligats als anys de la meva infantesa i de la meva joventut. Hi anàvem a pescar, a nedar, a navegar, a jugar pels llaüts amarrats als molls. Un viatge amb una d’aquelles naus era com un somni.

Sovint, només anaven a Faió, a descarregar a l’estació de ferrocarril el lignit de les mines, però també arribaven molt més avall, a Tortosa i al mateix delta, a la Cava… A mi, de criatura, els llaüters em semblaven gent extraordinària. El riu és sempre present en els meus llibres.”

“Els primers treballadors del pantà varen començar a arribar quan jo devia tenir uns tretze anys. Vaig viure tot el procés de construcció del pantà. Vaig venir cap a Barcelona quan allò ja s’estava acabant, quan ja havia començat la destrucció del poble. I després la meva família es va traslladar al poble nou.”

“El rastre que et deixa una cosa com aquella no desapareix mai del tot, et marca per sempre: és com si et tallessin les arrels. Vaig viure directament la major part d’aquell drama a la vila. El record de les polsegueres dels enrunaments de les cases, encara m’esgarrifa.”

“Sempre he anat a la recerca d’una identitat col·lectiva, d’una memòria d’arrel. Avui us he ofert un boci de records , incerts, esfilagarsats,  d’un temps i d’una antiga vil·la enfonsada just a la confluència de l’Ebre i el Segre: La meva Mequinensa.”

Aquestes paraules de Jesús Moncada,  avui han reviscut a la Sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, acompanyades per la lectura del contes “Un barril de sabó moll”, “Temps amunt”, “Crònica del darrer Rom” i el capítol final de la novel·la “Camí de sirga”, gràcies a Carlos Soler , Josep M. Riera , Pilar Marcos; Joana Moreno i Juani Torio i la música d’en Labordeta.

Un acte íntim, proper,  per recordar un narrador magnífic.