presentació llibre de l'Isidre Grau

El proper dilluns 18 d’abril de 2016, l’escriptor i amic Isidre Grau presenta, a la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, el seu últim llibre: “Primer paisatge”. A l’acte, que començarà a les 19 hores, intervindran, a banda de l’autor , l’artista Jesús Bolinaga, l’editor Jordi Albertí i la regidora de cultura de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Elvi Vila.

L’editorial presenta el llibre :

“Primer paisatge és un aplec de mirades al món de la infància d’ algú que hi busca les arrels del seu gust per l’escriptura. Partint de la solitud viscuda en un espai que recorda immòbil, l’escriptor evoca els escenaris, els personatges i els moments especials que van modelar la seva personalitat i el van fer creure en el poder de les paraules. Lluny de la recreació biogràfica, l’autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals.

Tot i que el llibre no entra en la identificació precisa dels espais, al darrere de cada narració hi ha les formes de viure pròpies dels anys quaranta i cinquanta en un entorn rural com el de Cerdanyola i la comarca del Vallès. Això no impedeix, ben al contrari, que lectors de totes les procedències se sentin motivats a connectar amb les seves experiències i a identificar-s’hi.

Amb una prosa que busca la claredat i la síntesi, cada relat s’incorpora a un mosaic que va adquirint caràcter de novel·la.”

I l’autor:

“Primer Paisatge no és fruit de cap improvisació, ni un intent d’apuntar-se a la moda de les biografies d’infància. Ja fa més de 20 anys, en un moment de transició laboral, em vaig posar davant l’ordinador, mentre resseguia mentalment totes les cases del poble, i em vaig anotar les famílies que hi vivien. Després, tot repassant la llista, vaig destacar les persones que recordava amb una certa singularitat, a més de les situacions xocants que hi podia associar. Sota aquests estímuls, vaig imaginar una sèrie de narracions, basades en la meva experiència emocional, però transformant les circumstàncies per convertir-les en uns relats d’interès general; és a dir, en lloc de treure’n peces costumistes, buscar-hi un sentit més universal, a l’abast de tota mena de lectors sense res a veure amb el meu entorn.

Durant aquestes dues dècades, he donat forma a les diferents històries que he aplegat en tres grans blocs: els escenaris o espais bàsics de la meva infància, els personatges que els poblaven amb una certa originalitat i aquelles anècdotes o esdeveniments que recordava amb un particular accent.

Tanmateix, aquests projectes a base d’unitats breus són els que solen acabar a la cua, mentre els passen al davant les novel·les i tot tipus de llargmetratges, amb més capacitat d’absorbir-nos l’atenció. Però sempre arriba el moment que, si encara sents el projecte viu, t’hi encares i el tractes com un projecte llarg. Així, en els dos últims anys he sentit que ja era hora de tancar el meu Primer paisatge, donant-li una forma rodona com si fos una novel·la, i així és com he completat el mosaic, relacionant-lo amb l’experiència de l’escriptura i, en especial, amb els orígens dels impulsos que ens porten cap a la literatura. En el fons, no em sento gaire lluny del io mi ricordo de Fellini que va saber traduir en un raïm d’històries entranyables, unint l’emoció amb un punt d’humor.

El resultat són aquestes 27 denes d’un collar que s’obre amb la consciència de les primeres solituds i es tanca amb la perplexitat davant del món actual, després de dedicar-me més de quatre dècades a mirar d’entendre’l i expressar-lo en paraules. La millor compensació serà saber que aquestes evocacions tan manipulades desperten tota mena de records adormits en el lector i que el fan viure amb renovada intensitat.”

I aquest és l’inici del llibre:

“ Escriure, escriure, escriure… D’on ens ve l’aposta per les paraules? Què ens fa creure que seran bones companyes de viatge? El plaer estètic? Una assegurança contra les incerteses? El control del caos? Probablement, tot això i més, o res de tot això. No importa gaire esbrinar-ho, mentre per dins continuem sentint l’atracció que ens hi fa confiar.”