la trena, 3

 

Laetitia Colombani: 

La societat planteja a les dones desafiaments enormes.

per Eva Cantón

El Periódico

18/09/2018

La guionista i realitzadora aconsegueix a França un rècord de vendes amb la seva primera novel·la, 'La trenza', editada a Espanya per Salamandra

    "La seva mare es va equivocar quan li va dir que no esperés gaires lectors per a la seva primera novel·la, la història de la Smita, la Giulia i la Sarah, tres dones de continents, cultures i orígens diferents unides per un mateix esperit de rebel·lia davant d’una destí advers. Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) va escriure ‘La trenza’ (Salamandra) perquè volia parlar del valor dels que decideixen començar una batalla contra la malaltia i la discriminació. Un dia va acompanyar la seva amiga Olivia, en tractament per un càncer, a comprar una perruca i va descobrir que n’hi havia de cabells naturals. Això li va recordar un documental sobre la peregrinació de la casta dels intocables als temples hindús. Aquest flaix va ser el detonador d’un relat que fa mesos que encapçala el rànquing de vendes a França i que la mateixa Colombani, guionista i realitzadora, està adaptant al cine mentre prepara la seva segona novel·la i espera la pròxima publicació de la ‘La trenza’, il·lustrada, per a nens, que veurà la llum al novembre.

¿Què simbolitza aquesta trena?

    Tot i que no era el títol original del manuscrit, em vaig adonar que era alhora l’estructura i el punt de partida de la història. La forma i el fons. Una cosa que vincula les tres dones. Els cabells són un destacat tret femení i perdre'l pot ser dolorós. Investigant, vaig descobrir que els cabells, tot i que siguin fins, són molt resistents i aquesta idea em va agradar, perquè aquestes tres dones superen proves, s’enfronten a reptes i aguanten. Són unes lluitadores.

La Smita és una ‘intocable’ que viu en un poble de l’Índia netejant latrines. Vol que la seva filla tingui un altre futur i inicia una fugida arriscada que es converteix en un petit calvari.

    El seu viatge és iniciàtic. Camina amb valentia renunciant fins i tot al seu marit. Li roben el menjar, acaba sense diners... Cada vegada en té menys. Quan puja les escales del temple amb els peus descalços i carregant amb la seva filla a l’esquena acaba desfent-se de l’únic que li queda, que són els seus cabells. Però en aquest recorregut és com si renaixés.

Mentrestant, a Sicília la jove Giulia descobreix la ruïna de l’empresa familiar quan el seu pare té un accident i es veu enfrontada a un dilema.

    El seu conflicte serà si trenca o no amb la tradició, perquè pensa que allunyar-se’n és una forma de traïció. Al final, la salvaran l’obertura i la llibertat que li donen la seva afició per la literatura. Al trobar-se amb un home amb una cultura i una religió diferents, un sikh sense papers rebutjat per la societat tradicional i patriarcal en la qual viu, la Giulia reescriurà el camí que havia sigut traçat per a ella i tirarà endavant gràcies a un taller de perruques artesanals.

La tercera protagonista és una dona ambiciosa, una prestigiosa advocada canadenca que aixeca un mur per no mostrar debilitat i no posar en perill la seva carrera

    Com moltes dones, la Sarah està dividida entre la vida professional i la familiar. No poder conciliar es viu malament. Hi ha dones amb carreres brillants que es plantegen deixar-ho tot per ser mestresses de casa, però això també és dolorós perquè és una renúncia.

A més es parla del càncer, la malaltia com a estigma

    El personatge de la Sarah m’ha permès mostrar com es tracten els malalts. Estem en una societat en la qual hem de ser eficaços tant sí com no. S’ha ser jove, estar prima, vestir bé i estar sana. Has de tenir fills però no pots faltar gaire a la feina i ocupar-te dels nens perquè, si no, ets una mala mare. ¡És molt difícil sortir airosa d’aquesta equació!

I discriminacions que no són visibles

    Sí. La Sarah, per exemple, té tots els signes externs de l’èxit, però la malaltia la converteix en intocable i llavors és objecte d’una violència a la qual jo l’hi dic “perfumada, elegant”, d’una discriminació laboral invisible.

¿Què és el que acaba unint íntimament els tres personatges de la novel·la?

    D’una banda hi ha el tema de la filiació i del destí que no es vol transmetre als fills. Per l’altra, comparteixen una forma de solidaritat, un llaç immaterial que les uneix. L’energia de la Smita per avançar i la valentia de la Giulia contribueixen a salvar la Sarah. A través d’ella volia retre homenatge al valor d’una dona que lluita contra la malaltia, treballa i manté la seva família. La societat planteja a les dones desafiaments enormes.

¿Creu que s’està despertant una nova forma de feminisme?

    Sí. Jo em sento profundament feminista en un sentit pacifista. Avui el feminisme no té res a veure amb la guerra de sexes dels anys 70. Al contrari. Hem de lluitar amb els homes perquè les mentalitats evolucionin. Anem cap a l’emancipació, però és molt difícil de conquerir."

la trena, 2

 

La trena

per Sergi

a Llibres, i punt!

09/09/2020

    "Què poden tenir en comú la Smita, una dona índia del poble de Badlapur, casada i amb una filla de sis anys, que es dedica a netejar les defecacions de la casta superior del poble amb les seves pròpies mans nues, la Giulia, una noia de vint anys de Palerm i l'única de les tres filles d'en Pietro Lanfredi que sembla interessada en el negoci familiar de confecció de perruques amb cabell natural, i la Sarah, canadenca resident a Montreal que ha assolit una posició d'alta responsabilitat en un important bufet d'advocats a canvi de grans sacrificis en la seva vida personal? Les separa una gran distància geogràfica i també de classe social, però les tres són dones i només per aquest fet les uneix un estigma que les discrimina, cadascuna a la seva manera. La vida les posarà a prova a totes tres, amb problemes i maldecaps molt diferents en cada cas, i les tres hauran de lluitar per sortir-se'n de la millor manera que pugui. Pot existir un punt en comú que uneixi aquestes dones de mons diferents. Per saber-ho caldrà anar trenant les seves històries.

    Interessant plantejament el de Laetitia Colombani, que ens presenta tres dones molt diferents pel que fa a les seves situacions vitals, però igual de lluitadores. És possible arribar a algun punt en comú entre elles? Les seves històries ens hi portaran. Amb capítols curts que van saltant d'una a l'altra per ordre, i que sovint acaben en cliffhanger, l'autora va construint històries independents i totes elles resulten interessants i atractives, no costa gens enganxar-s'hi. En els tres casos es plantegen situacions en les que les dones estan discriminades o troben més dificultats que els homes. L'escriptura és molt planera i resulta fàcil de llegir, però val a dir que hi ha un abús de tòpics, de manera que de vegades les trames són una mica inversemblants. També quan aborda temes de lluita feminista els exposa massa explícitament i cal dir que no és un manual, sinó un llibre de ficció, i que certes explicacions són sobreres i haurien d'estar més implícites a la trama. Hi ha la sensació que s'han volgut tractar molts temes diferents i que no s'arriba a cap en profunditat. Destacable que el missatge general és positiu. Les vivències que s'expliquen al llibre a la vida real rarament acabarien bé.

    Aquest és un llibre de contrastos. Per una banda, és molt fàcil de llegir, agradable i permet fins i tot jugar a triar la nostra protagonista preferida. Tracta temes interessants, bon plantejament, bona i original estructura i una llargada que fa que te l'acabis de seguida. Però també sembla que li falta una mica, aprofundir més i, segons com, sembla un llibre destinat a un públic més juvenil, com si volgués instruir d'alguna manera. Tot i destacar-ne els defectes, he de dir que m'ho he passat prou bé llegint-lo, és una lectura fàcil que passa bé, però potser per aquest fet a les protagonistes i els seus problemes els falta una mica de volum, no acabarem de percebre el seu dolor i el seu patiment. Del que no hi ha dubte és que és un llibre que fa reflexionar i parlar-ne. Ideal per fer un club de lectura i debatre sobre com actuen la Sarah, la Smita i la Giulia i allò que no es diu però que podem llegir entre línies, o imaginem que hi és. Prou recomanable, sempre que no busquem un llibre amb una forta càrrega feminista i reivindicativa, és més un llibre bonista que explica que les dones ho poden tot, sense anar més enllà."

la trena, 1

 

La trenza: tan distintas, tan iguales

por Patricia Millán

en Relatos en construcción

    "Cuando me proponen la lectura de una autora — en femenino— actual, me echo a temblar. ¿Será una gran narradora, una magnífica escritora que he dejado pasar hasta este momento? ¿O será uno de esos productos editoriales con los que nos están intentando estafar bajo la etiqueta del feminismo? Así, de primeras, es difícil saberlo. Y no me fío demasiado de aquellas mujeres que ensalzan hasta las cumbres de la magna literatura cualquier obra que tenga una vagina por autora. Es muy triste tener que pensar en estos términos pero sucede: el movimiento que reivindica las voces femeninas en la literatura ha dado espacio a muchas escritoras que todos deberíamos haber conocido ya, pero también a un enorme puñado de farsantes.

    Así que, cuando Iñaki me recomendó La trenza, de Laetitia Colombani, lo cogí un poco con pinzas, pero al menos con la curiosidad de saber que es un librero leído y curtido —lo que viene siendo un librero, vamos; algo diferente de un vendedor de libros—.

    La trenza nos narra la historia de tres mujeres muy diferentes entre sí: Smita, una intocable en la India que busca un futuro mejor para su hija de lo que dicta su estirpe; Giulia, una joven italiana que ve cómo el taller artesano de fabricación de pelucas que han regentado tres generaciones de su familia está a punto de cerrar; y Sarah, una abogada canadiense que ha sacrificado todo para lograr ser socia de un gran bufete y que de repente ve caer sus aspiraciones como un castillo de naipes.

Su plan no ha funcionado. […] Le ha quitado lo único que la mantenía en pie, lo único que le daba fuerzas para levantarse todas las mañanas: su yo social, su vida profesional, la sensación de ser alguien en este mundo, de tener su sitio en él.

    La trenza es una novela (o tres relatos enlazados a través de una reflexión poética planteada por una cuarta persona, que se intuye mujer que trabaja también en el taller de pelucas, tal vez la Nona, esa anciana que ha dedicado más de cincuenta años al oficio) que habla con nitidez de tres mujeres que tienen aspiraciones y que se resisten a representar el papel que les ha sido asignado. Tres mujeres de la vida real, creíbles, auténticas, enfrentadas a tres duros golpes.

    Tal vez la más cercana al lector sea Sarah, que encarna mucho de lo que algunas nos cansamos de denunciar: renunciar a lo importante para lograr un puesto profesional, emulando una actitud laboral masculina es un error que trae consecuencias. En su caso, todos sus sacrificios parecen volverse contra ella cuando un cáncer de mama hace acto de presencia y aquellos que la respetaban la dejan de lado porque ya no es un activo valioso para la empresa. Confundir un entorno de trabajo con una familia o una relación de amistad es un error que le sale caro. Pero al mismo tiempo es el aliciente que Sarah parece necesitar para entender que el ritmo de vida occidental, tan alejado de los valores tradicionales, sacrificando la vida en favor de un ente abstracto, de una empresa, de un honor profesional que puede caer en cualquier momento, dando la espalda a las relaciones personales auténticas.

    La historia de la canadiense es un relato sobre la situación laboral de la mujer, sus aspiraciones, su equiparación… pero también es una historia sobre una enfermedad femenina y cómo es vista por los demás y sobre los valores que tienen auténtica importancia.

    La historia de Giulia, por su parte, está más enrocada con la incorporación de las nuevas tecnologías a negocios tradicionales: la única salida del taller parece ser abrirse al mundo, exportar, pero la muchacha se encuentra con la oposición de su familia que ve en esa apertura un insulto a su cultura y a su artesanía. Pero también es la historia de un amor interracial, un nuevo frente abierto que Giulia tendrá que superar con la determinación de una mujer mediterránea que se enamora de un inmigrante de piel oscura. Giulia nos habla de los prejuicios, en entornos laborales pero también en las relaciones.

    Por último, la historia más dura pero más alejada de la vida de la mayoría de los lectores —y por ende la que menos afecta, la que parece más ficcionada— es la de Smita, una mujer que, como su madre antes, está obligada a vivir recogiendo las deposiciones de los ricos, sin esperar recibir nada a cambio más que, tal vez, algunas sobras para poder comer. Smita no tiene derecho a nada, más que a sus sueños que nadie le puede robar. Esos sueños implican que su hija salga de ese pozo negro al que está destinada, que estudie, que consiga algo más. Para ello romperá con la fidelidad conyugal y se lanzará a un viaje cuyo final es incierto.

    De hecho, la historia india es la única que la autora no cierra, que deja en suspense y que augura un final menos prometedor. Esto, sumado a que rompe la estricta estructura que ha impuesto al texto —demasiado mecánica y rígida, poco flexible y, por tanto, poco dada al elemento sorpresa en la lectura— hace de este último un relato endeble.

    Esta estructura tiene su razón de ser: Colombani entrelaza las tres vidas como si de los mechones de una trenza se trataran, logrando, por complicado que parezca, entrelazar en el final todas las historias. Pero al tiempo planea la duda de si, puestos los tres relatos por separado, eliminada esa artimaña en la disposición del texto, la narración hubiera perdido valor. Creo que sí, que los tres relatos de forma individual tienen la importancia justa que les da los temas que aborda, pero no necesariamente un interés estético o literario.

    La trenza es una historia lograda, que golpea sobre la herida abierta en más de una ocasión, pero que no termina de cuajar como texto compacto. Aún así, garantiza que el lector se implicará con los personajes, se pondrá en su lugar y gritará enfurecido con las injusticias —reales o imaginadas— a que se enfrentan."