la trena, fragment

 

Epíleg

He acabat la labor.
Tinc la perruca al davant.
El sentiment que m’envaeix és únic.
No n’és testimoni ningú.
És una alegria que em pertany,
el plaer d’haver fet els deures,
l’orgull de la feina ben feta.
Com una criatura davant del dibuix que acaba de fer, somric.

Penso en aquests cabells,
en el lloc d’on venen,
en tot el camí que han fet,
en el que encara han de fer.
Serà un trajecte llarg, ho sé.
Veuran més món
del que jo veuré mai,
tancada al taller.
Tant és, el seu viatge també és el meu.

Dedico la meva feina a aquestes dones,
unides pels seus cabells,
com una gran xarxa d’ànimes.
A les que estimen, pareixen, esperen,
que cauen i s’aixequen, mil vegades,
que es dobleguen però no claudiquen.
Conec els seus combats,
en comparteixo les llàgrimes i les alegries,
una mica, soc cadascuna d’elles.

Només soc un lligam,
una baula ridícula
a la intersecció de les seves vides,
un fil prim que les uneix,
tan fi com un cabell,
invisible per al món i per als ulls.

Demà, tornaré a posar fil a l’agulla.
M’esperen altres històries.
Altres vides.
Altres pàgines.

La trena

Laetitia Colombani

traducció Anna Casassas

Salamandra, 2018

pàgines 203-204