La pel·lícula-documental “Retour à Reims (Fragments)”, dirigida per Jean-Gabriel Périot, s’inspira en l’assaig autobiogràfic Retour à Reims del filòsof i sociòleg Didier Eribon, publicat l’any 2009.
En aquest llibre, Eribon explora la seva pròpia trajectòria vital —la d’un jove de família obrera, bon estudiant, que marxa de Reims a París per viure lliurement la seva homosexualitat i que aviat s’integra en el món intel·lectual— com a punt de partida per fer una reflexió sociològica més àmplia sobre la vida de la classe obrera en una ciutat francesa del segle XX, analitzant aspectes com l’habitatge, l’educació o la feina. A l’assaig, Eribon utilitza la seva memòria familiar per explicar com es va allunyar del seu origen, alhora que intenta —mitjançant l’escriptura— tornar al seu poble natal, vint anys després. D’aquí el títol Retour à Reims. El seu objectiu és comprendre els seus pares i el món que el rebutjava, que el feia sentir avergonyit i del qual necessitava allunyar-se, així com entendre les transformacions polítiques i culturals que es van produir en la classe obrera i dins de la seva pròpia família durant els anys de la seva absència. Com s’explica a l’article que podreu trobar en aquest enllaç.
Al seu llibre Retour à Reims, Didier Eribon es pregunta: què fer quan és la teva pròpia família la que vota el Front National, avui rebatejat com a Rassemblement National. Aleshores es proposa escoltar-los per intentar entendre’ls. Eribon també es pregunta: com s’explica el pas d’una part del vot obrer del Partit Comunista al Front National? La seva explicació és que aquest partit va oferir a persones que ja no sentien que pertanyien a una classe i que es percebien com a desposseïdes, un espai polític on es parlava en el seu nom.
El cineasta Jean-Gabriel Périot, un dels directors més combatius de l’actualitat, opta per traslladar aquest relat a la pantalla, a l’any 2021, fent una adaptació lliure de l’assaig. Ho fa mitjançant la reutilització d’imatges d’arxiu, que, combinades amb la veu en off de l’actriu Adèle Haenel —una de les activistes LGTBI+ més destacades del cinema francès—. donen forma a una narrativa col·lectiva sobre la classe obrera francesa, des de la postguerra fins als nostres dies, capaç de transcendir l’experiència individual.
Tot i que el relat de Dieter Eribon, està escrit en primera persona i evoca la seva homosexualitat i la homofòbia del món obrer com a motiu per fugir de l’entorn on vivia, Jean-Gabriel Périot va preferir no abordar aquest aspecte a la pel·lícula. Tal com explica amb les seves pròpies paraules:
“Regreso a Reims es un texto caleidoscópico con muchas temáticas y personajes. Adaptándolo íntegramente temía tratarlo todo superficialmente... Prescindiendo del personaje de Didier Eribon eliminaba automáticamente las cuestiones ligadas al tránsfuga de clase y a la homosexualidad pero también tenía más espacio para desarrollar la cuestión del lugar de las mujeres en la historia obrera. Como vengo de una familia de mujeres, eso me interesaba particularmente”.
El director hi afegeix:
“Elegir a Adèle (com a narradora) fue una evidencia. Hay algo en su voz que me parece popular y que desvela su origen social. Encarna además una nueva historia del compromiso y de las luchas, la de su generación. Todo tenía sentido.”
La pel·lícula està estructurada en dues parts clarament diferenciades i un epíleg.
A partir d’una excel·lent tasca de documentació d’arxiu audiovisual, Périot construeix el film amb fragments de pel·lícules, entrevistes, programes de televisió, i altres materials. Mitjançant el muntatge, descontextualitza aquestes imatges i els otorga un nou sentit, una nova funció dins d’un relat diferent, vertebrat per la veu de la narradora.
En la primera part, Périot fa una descripció minuciosa de la classe obrera des de principis del segle XX. Descriu l’estructura social francesa i els principals problemes que afectaven aquest col·lectiu: la marginació, la manca d’educació escolar, la impossibilitat d’ascens social, l’explotació laboral… El director traça així un relat suggeridor sobre la formació de la consciència de classe obrera i de la necessitat de la solidaritat entre individus i comunitats per poder plantar cara al capital i al poder polític.
Alhora, posa l’accent en la doble condemna que arrosseguen les dones: la de classe i la de gènere. Mostra com fins i tot els mateixos treballadors oprimits, exerceixen una forma d’opressió sobre les dones, especialment sobre aquelles que decidien treballar a les fàbriques. Aquest conflicte entre oprimides i opressors esdevé una de les claus sobre les quals se sustenta l’anàlisi de Périot.
En la segona part, Périot reflexiona sobre la desvirtuació de la consciència de classe i la seva transformació en un sentiment xenòfob, que trobarà espai en l’extrema dreta durant les darreres dècades del segle XX. Desil·lusionada amb els representants polítics socialistes, la classe obrera cau en un escepticisme que porta molts dels seus membres a votar al Front National. La il·lusió de poder dels treballadors es projecta llavors sobre altres éssers oprimits, en aquest cas, els immigrants àrabs.
Les imatges i els discursos que Périot recupera al film no ofereixen respostes, però exposen amb claredat com la por dels votants de la classe obrera tendeix a dirigir-se contra aquells que tenen menys i que són percebuts com una amenaça en la distribució d’uns recursos limitats. En lloc de qüestionar els qui concentren la riquesa i el poder i reclamar-los una redistribució més justa i beneficiosa per a la majoria, una part de la classe obrera mira amb recel els immigrants.
El cinema de Périot sol deixar una porta oberta a l’esperança; el seu aparent «no hi ha sortida» conté sempre la il.lusió d’una llavor a punt de germinar que pugui donar pas a un futur millor. A “Retour à Reims”, aquesta esperança es concentra en l’epíleg, on mostra les protestes del 2018 protagonitzades pels “armilles grogues”. En ells hi busca aquell esperit revolucionari i republicà, perdut després de dècades de domesticació, capaç de transformar el present i de fer renéixer idees de solidaritat sota sigles d’esquerra. Aquestes imatges transmeten als espectadors un missatge clar: els fronts de lluita continuen oberts i la construcció del futur és a les nostres mans perquè la lluita continua.
El documental, d’altra banda, es proposa un repte tan complex com es respondre a una pregunta crucial en la França actual: per què la base obrera, tradicionalment votant d’esquerres, ha mutat fins a convertir-se en el principal suport de Marine Le Pen i de la seva extrema dreta xenòfoba, nacionalista i excloent?
Quan se li pregunta al director, com s’explica el pas d’una part del vot obrer del Partit Comunista al Front National, Jean-Gabriel Périot respon:
“En los años 80, las fábricas cerraron, una nueva forma de capitalismo se desarrolló y la clase obrera cambió hasta el punto de no existir ya como tal. Están por un lado la explosión del sector terciario y por otro lado un proletariado precario y aislado, representado hoy en día por los repartidores en bici, los conductores de Uber o los cuidadores de las residencias de ancianos. He escuchado muchos discursos de Jean-Marie Le Pen y me sorprendió el hecho de que podía ser bastante brillante en su manera de hablar del pueblo y para el pueblo, aunque por supuesto se trate de un pueblo fantaseado y ficticio.”
I afegeix…
“A la inversa, los otros políticos, en particular los de izquierdas, ya no se dirigen a ciudadanos sino a consumidores. Es como si hoy en día los políticos eligiesen un mercado electoral y le hablasen únicamente a una parte de la población concebida como un mercado. La política se ha profesionalizado y los representantes provenientes de la clase obrera han desaparecido.”
Si voleu aprofundir en aquesta interessant entrevista amb del director, la podeu trobar enllaçada aquí
Amb tota la complexitat que el tema comporta, és indiscutible que la pel·lícula “Retour à Reims (Fragments)” acaba convertint-se en un dels millors exemples de crítica política vistos en una pantalla en els darrers anys.
Tràiler de la pel·lícula:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.