El proper divendres, 6 de març, el nostre company Joan Francesc Sánchez presentarà el llibre “Sucre amarg. Crònica d’un indià” de l’autor Sebas Puga, a les 18:30 a l’Ateneu l’Harmonia [carrer Sant Adrià, 20 (Fabra i Coats) 08030 – Sant Andreu de Palomar. Barcelona]
Sinopsi de la novel·la:
A finals del segle XIX, en John Ricard arriba a Sant Pere de Ribes amb un propòsit: reconstruir la història de la seva família. Vol entendre què va portar els seus avis, en Marcel i la Maria, a emprendre el dur camí dels indians, a buscar fortuna a Cuba i a pagar-ne un preu profund i inesperat.
A través de les converses amb el seu avi ja envellit, en John coneixerà una trajectòria de lluita, ambició, amor i supervivència. Des de l’horror de la guerra napoleònica fins a la promesa de riquesa ultramarina. Sucre Amarg transita per dècades de transformació personal i col·lectiva, on el sucre —emblema de prosperitat— revela els seus costats més foscos.
Transcrivim la nota de lectura que ens ha fet arribar Joan Francesc:
“Sebas Puga Sitja arriba a la literatura després d’un recorregut vital singular. Enginyer de formació, després psicòleg clínic especialitzat en teràpies cognitives i hipnosi ericksoniana, i finalment alumne de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta trajectòria no és anecdòtica: es nota en la manera com construeix els personatges. Hi ha una mirada molt fina sobre les contradiccions humanes.
La noveŀla s’inscriu dins del gènere històric, però no és només una recreació d’època. Ens situa entre la Guerra del Francès, la Barcelona industrial i la Cuba esclavista del segle XIX. Hi trobem la figura de l’indià, el comerç, l’ambició, el retorn. Però el que realment articula la història és una pregunta moral:
Quin preu té la prosperitat?
El sucre —aquest element dolç, refinat, desitjat— es converteix en metàfora. Darrere la dolçor hi ha explotació, dolor, desigualtat. I aquí rau una de les grans virtuts del llibre: no idealitza. No construeix herois nets. Ens presenta personatges amb llums i ombres.
![]() |
Ingenio ‘El Progreso’, propiedad del Marqués de Arcos, dibujado y litografiado por Eduardo Laplante |
El protagonista, Marcel Ricard, és probablement el millor exemple d’aquesta ambivalència. És capaç de generar empatia i, alhora, incomoditat. És víctima de les circumstàncies… però també n’és agent actiu. I aquesta tensió és la que manté viva la narració.
Un altre aspecte interessant és l’estructura fragmentària. La història no avança només de manera lineal; es construeix a través de memòries, relats interposats, converses que revelen més del que sembla. Això dona a la novel·la un to gairebé de crònica íntima, com si reconstruíssim el passat peça a peça.
I potser aquí hi ha una clau important:
La novel·la parla del passat, sí. Però també ens interpel·la avui. Ens obliga a preguntar-nos si els mecanismes del poder, de l’ambició i de la justificació moral han canviat tant.
Quan acabem el llibre, no ens queda només la història d’un indià. Ens queda una sensació més profunda: que el progrés, sovint, arrossega ombres. I que la dolçor, de vegades, té un regust amarg.
Sucre amarg no és només el que passa.
És sobretot com passa i què es remou dins dels personatges mentre passa.


Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.