trobada anual vespres, 3

 

    Dissabte a la tarda vam fer l'acte central d'aquestes trobades: defensar les nostres propostes de lectures i pel·lícules de la temporada següent.

    Aquest any s'han proposat 25 lectures i 17 pel·lícules.

    Al finalitzar el sopar, ens vam reunir una vegada més per gaudir de la part més lúdica del cap de setmana: la gran festa de Vespres Literaris.

    

    

    Va obrir la gala el cronista que això escriu, amb una proposta que intentava relacionar la cançó “Sábado a la noche”, del músic argentí Moris (inclosa al seu àlbum de debut “Treínta minutos de vida”, de 1970, però en la versió de 1979, gravada ja a Espanya, a causa del seu exili forçós, i produïda per Teddy Bautista, molt més rockera, directa i elèctrica), amb el tango de 1928 “Garufa” i la pel·lícula de 1977 Saturday Night Fever, en què la nit de dissabte és la inspiració de les tres obres.

    

    Amira ens va recitar el poema “Inquietud”, de la poeta sèrbia Desanka Maksimović (1989-1993).

El poema:

¡No, no te acerques! Quiero desde lejos
quererte y desear tus dos ojos.
Porque la felicidad es bella sólo mientras se espera,
mientras aún quede un atisbo de esperanza.

¡No, no te acerques! Más cariñosos resultan
la dulce inquietud, la espera y el miedo.
Todo es más lindo en la medida que se busca
y es anticipado por la intuición.



¡No, no te acerques! ¿A qué viene eso y para qué?
Tan sólo de lejos todo brilla con el fulgor de la estrella,
la admiración sólo tiene sentido en la distancia.
¡No, que no se me acerquen tus dos ojos!

 

    A continuació, Conchi ens va oferir la seva versió de la cançó del grup Mecano “El blues del esclavo”, escrita per José María Cano, es va incloure el 1989 dins de l'àlbum “Descanso dominical”. Tot i que el títol inclou la paraula "blues", el ritme de la cançó oscil·la entre els sons de tango i pops.

    La lletra està narrada en primera persona per un esclau negre, i utilitza el vocable “blues” com a metàfora del patiment, l'opressió i la cerca de llibertat.

    Paco ens va recitar el poema “Los besos se dan en la boca”, de la poeta valenciana Elsa Moreno Calabuig (1999).

    Us deixem un vídeo on recita el poema la seva creadora:

    

    Xavier Martorell, amb uns exemples que van fer en un curs de cinema realitzat anys enrere, va il·lustrat i destacar la importància de la música en l'art cinematogràfic.

    Per últim, el grup format per Amparo, Carme C, Pilar M, José Antonio, Amàlia i Emi, com sempre, ens van delectar amb dos quadres “molt bèsties”.

    Tot el muntatge multimèdia va estar a càrrec del Xavier Martorell. La presentació i conducció de tot el acte va recaure en Joan Francesc. 

    Al finalitzar la nostra particular “gala”, José Antonio va conduir el nostre primer “Bingo Musical”, que va resultar molt divertit i engrescador.

    Aquesta es la llista (publica) de Spotify que vam utilitzar.