setmana del llibre en català

32a edició de la Setmana del Libre en Català

"Lectura feta a mà"

av. de la Catedral

Barcelona

del 5 al 14 de setembre de 2014

música africana

l'instrument mbira

El proper 7 de setembre comencem els tallers de audicions musicals del proper curs, i comencem amb un tast de música africana popular.

Transcrivim una breu introducció al tema i una selecció de músiques. 

“L'immens desert del Sàhara divideix Àfrica en dues regions musicals diferenciades. La música del nord comparteix molts trets amb la de l'Orient Mitjà. La música subsahariana és coneguda per tot el món pels seus ritmes sofisticats. Els conjunts de tambors, xilòfons i altres instruments toquen seguint diversos models rítmics i mètriques diferents que creen estructures complexes anomenades polirítmiques.  Fins i tot instruments musicals diferents als de percussió, com la Mbira o les banyes es toquen de manera percussiva, per exemple,  tirant d'una corda o accentuant fortament la veu. És comú, en molts pobles, el que en la música interpretada en grup, hi hagi una veu que actua com a líder, i la resta de veus li van contestant alternativament. A més d'acompanyar les danses, la feina, les cerimònies i les processons reals, s'usa també per a la comunicació, imitant al llenguatge parlat.

Les funcions socials que tradicionalment, ha complert la música a l'Àfrica, ha condicionat la seva submissió als imperatius dels dirigents, especialment pel que fa a la seva vinculació amb la religió es refereix.  

En les societats islamitzades, sovint, es considera que la música desvia a la gent del seu fi principal, el culte a Déu. En aquestes societats, la música és consentida durant períodes festius però reprimida en la seva utilització social més transcendent. 

En les societats que mantenen la seva religió tradicional, la música, habitualment, va lligada de manera indissociable amb els actes socials de dimensió religiosa. o com a instrument de comunicació amb el sobrenatural, utilitzant-la en la curació de les persones, en els dominis diaris de caça, la pesca o les activitats agrícoles.  

A les regions cristianitzades, no s'ha reprimit la música, però moltes vegades, s'ha intentat que sigui utilitzada únicament com a participant de les cerimònies religioses. Des dels anys setanta del segle passat, la música religiosa no ha tingut inconvenient a incorporar els ritmes populars als textos litúrgics.

La varietat de músiques és enorme i, moltes vegades, sense connexions aparents entre elles. És impossible confondre la música vocal de l'Àfrica Oriental amb la dels països occidentals. En l'occident central africà (Senegal, Níger, etc) destaquen dues característiques que no es donen en altres latituds: l'existència de músics professionals, els griots, barreja de músics i historiadors oficials de les classes aristocràtiques; i la utilització dels tambors com a mitjà de comunicació. A l'Àfrica Oriental, destaca la utilització d'una multitud d'arpes i lires que s'estenen des de la Vall de Nil fins a la Vall del Rif, i que alguns les consideren històricament, com hereves de les cultures de l'Egipte dels faraons.

A l'Àfrica central, on, tradicionalment, els tambors han estat l'ànima de la creació musical, aquests, a partir de la música congolesa contemporània, han anat sent relegats a un segon lloc. Un altre tret distintiu és la gran varietat de textures vocals i instrumentals polifòniques com són les creacions de la música dorze i les més conegudes dels pobles pigmeus. Encara que la música polifònica està molt estesa per tot el continent, hi ha regions, com el Sahel, on és desconeguda.

balafon

Dels instruments africans, a més de les innombrables varietats de tambors, cal assenyalar les moltes varietats de xilòfons i destacar, potser com l'únic instrument d'origen netament africà,  l'mbira , inexistent en altres continents. Els occidentals han adoptat el terme de balafon, per designar la varietat de xilòfons. Es diu que el terme balafon ve de la paraula Mandingo "bales" “que volen parlar”.

lletraferits 2014

LLETRAFERITS

pedra de tartera, 6

“Pedra de tartera és la novel·la que em va convertir en escriptora. Qui va escriure-la era una persona empesa per una inquietud fonda i per l’admiració a una dona conformada i amable. No pas algú que se sentís escriptora. La inquietud provenia de no acabar d’entendre els fets. Les emocions amb què parcialment m’havien arribat eren doloroses, quasi tràgiques; en canvi, la informació presentava per a mi alguns buits. I encara no comprenia si aquella història em pertanyia com una herència indefugible o era un episodi circumstancial en la meva vida.

L’admiració naixia de conèixer una víctima de la guerra, semblant a la protagonista, que es comportava amb un tarannà pacient i constructiu. No es queixava ni alçava la veu, somreia, escoltava i servava el dolor amb modèstia, actuava per afavorir la reconstrucció de la vida de família en el seu present tan difícil.

Hi havia les paraules, és clar. Escrivim utilitzant-les. I calia buscar-les. Vaig triar el que em va semblar més senzill. Com si la protagonista, Conxa, m’expliqués la història de la seva vida, amb la perspectiva de la vellesa, des d’una modesta porteria de la capital. Vaig triar les que m’apareixien pròximes a les que un personatge real de l’època hauria fet servir. Una dona gran que hagués viscut en un poble del Pirineu la major part de la seva vida i que acabés de ser descarregada com un moble en una vorera de l’Eixample barceloní.

Així va començar tot.

I és clar que jo havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i que tenia unes quantes lectures, però no era gens conscient que m’introduïa dins una escriptura de ficció amb base real. Tampoc, que posava en paraules una part de la història que encara resultava escandalosa i alçava recels. La guerra havia tret el nas ja en unes quantes novel·les, alguna d’extraordinària com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, però encara no era còmode enraonar de les víctimes ni de les fosses ni del que representa una dictadura en un poble de pocs centenars d’habitants després de tanta pèrdua.

De seguida vaig notar que el que havia escrit removia els dintres. M’atorgava honors i mirades de biaix. Qui pensi que la literatura de ficció té signe neutre s’equivoca. Jo no buscava ni l’una ni l’altra reacció, ja ho he dit, volia entendre i, si calia, acceptar el que em pertocava.

Des de l’inici de la seva publicació, el llibre no va deixar indiferent. El premi juvenil d’editorial Laia, el “Joaquim Ruyra” del 1984, modest en dotació econòmica i en expectativa literària, va ocupar un espai als diaris i va desencadenar continuades intervencions durant un temps desacostumat. Opinions, crítiques literàries, comentaris, cartes. Hi van participar lectors, crítics, professors, escriptors...

Sense cap promoció, la novel·la va iniciar un recorregut que no ha parat encara. Els professors van començar a fer-lo llegir als alumnes; entre els adults, els qui havien viscut la guerra s’hi reconeixien, o no, els fills d’aquells, la valoraven en relació als records dels seus. I així la novel·la va anar fent-se dels lectors.

Va rebre dos premis més, el Crexells i el de la Generalitat, tots dos durant el 1985. Joaquim Vilà Folch, mestre i crític de teatre, en va fer una adaptació per a l’escena pensant en tres actrius. Amb la col·laboració d’elles, en va sortir una peça per al grup “El Triangle” de Cornellà, que van portar-la a recórrer el país durant els primers noranta, sempre dins el circuit de teatre d’aficionats, amb un gran èxit i premis de direcció, d’interpretació i de dramatúrgia. Aquest text teatral de Vilà Folch acaba de ser traduït a l’alemany per Heike Nottebaum i tindrà la seva representació al Festival de Meiningen (W. d’Alemanya) el 23 d’abril del 2011. També l’any vinent, al gener, s’espera l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya en adaptació de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba; entre altres, la representaran actors del Celler d’Espectacles de Lleida.

Al cinema no ha tingut tanta sort. Hi ha hagut alguns intents. El que va anar més enllà va ser el de l’equip bàsic Poch-Güell, que fa poc va portar a terme Les veus del Pamano a les nostres pantalles, i que anys abans s’havia interessat per Pedra de tartera.

Les traduccions de Literatura Catalana han estat una assignatura pendent fins fa ben poc. El treball de l’Institut Ramon Llull ha estat, en aquest sentit, notable i clau. Ja abans de Frankfurt 2007, la porta de la gran fira del llibre mundial en aquesta ciutat alemanya, l’IRL va despertar un interès cap a les obres d’autors catalans que, sortosament, sembla haver obert un camí cert.

Anys abans, Pedra de tartera s’havia traduït a l’asturià, al portuguès, al castellà, al francès i al romanès, en aquest ordre. Després de la traducció a l’alemany, han vingut les de llengües com el neerlandès, l’eslové, l’anglès i el serbi. És a punt de sortir a l’italià. He firmat contractes per l’hebreu i per l’occità. S’ha reeditat la traducció castellana a El Aleph i altres novel·les meves han estat traduïdes a l’alemany (País íntim i Emma; en procés, Càmfora).

Els comentaris sobre la meva obra des de 2007 s’han relacionat amb la gran rebuda que Wie ein Stein im Geröll, la versió alemanya de Heike Nottebaum amb estudi de Pere Joan i Tous, dins l’editorial berlinesa Transit, va tenir a Alemanya. Hi he fet una trentena de lectures. Allí m’he sentit, per primera vegada, una autora normal. Vol dir una escriptora més, entre els centenars de creadors d’arreu, que participa amb ells, gràcies als traductors, d’un intercanvi lliure de lectures i de tradicions culturals.

Com vaig escriure en la fita dels vint anys de la primera edició, penso que és difícil que pugui encara escriure un text tan personal com Pedra de tartera que tants lectors s’han fet seu. Endevino que l’argument d’aquesta novel·la em va ser cedit per la veu d’algú que se sentia oblidat tan sols perquè jo hi posés les paraules. Em sento profundament agraïda per aquest regal com també per cada persona que el rep.”

25 anys de “Pedra de tartera”

Maria Barbal

14/05/2010

pedra de tartera, 5

"Les relacions entre els habitants d'un determinat lloc propicien relacions d'amistat o de parentiu que augmenten amb els espais de sociabilitat i de solidaritat entre ells. D'una banda trobem la sociabilitat interna, realitzada en l'àmbit familiar entre les diferents generacions que habiten una casa, els criats i criades si hi ha i els diferents germans i germanes de l'hereu o l’hereva, sota la supervisió dels avis. La seva pertinença a la casa reforçava la sociabilitat tant dins de la família, com de cara a la sociabilitat externa amb els diferents llocs i pobles, sent un motiu d'orgull pertànyer a una determinada casa.

Aquesta sociabilitat es reforça a l'hora de realitzar les diferents tasques de la casa, que la dona duia a terme regularment, com són fer el menjar, la neteja i la sostenibilitat de la casa, rentar la roba, alimentar els animals de corral, fer i regar l'hort, ajudar l'home en les feines del camp com la collita del cereal, batre i un llarg etcètera. També és l'espai on en més d'una ocasió els familiars polítics tenen més d'un conflicte. Tanta responsabilitat dins l'àmbit familiar, de vegades, es convertia en xocs com entre la sogra i la nora, ja que es tractaven l'una a l'altra com rivals en el lideratge moral de la casa, o bé, perquè la sogra tractava a la nora com una forastera originària d'un vall veí, a la qual s'ha d'acceptar i han de conviure quotidianament.

Sovint estàs tasques compten amb la solidaritat veïnal i així les relacions entre famílies es veuen reforçades des del treball, com pot ser rentar la roba als safareigs o al riu, batre, collir o la matança del porc i la posterior elaboració de productes carnis, entre d'altres; activitats totes elles en què la dona participa activament i d'una manera molt directa.

Al costat d'aquesta sociabilitat familiar de les cases i masies pirinenques, els diferents llocs creen espais i actors per socialitzar d'una manera més àmplia com ara les diferents romeries a les ermites, l'eucaristia dominical, les festes majors i menors, les festes de les confraries. Aquestes festivitats regeixen el cicle festiu anual de les localitats i és on l'àmbit folklòric s'uneix al fet religiós, alhora que es tanquen negocis i matrimonis. En tots aquests espais de trobada social, negociacions i decisions importants per al futur de la casa, la dona participa i col · labora en la seva organització amb el marit, i més encara si ella ha estat l'hereva.

L'església és un lloc fonamental de sociabilitat entre els individus. La seva importància social va més enllà de la missa dominical. Els grupets d'abans i després de la mateixa, la neteja, la preparació dels diferents actes i festivitats al llarg de l'any o passar el sant casa per casa, reforcen els llaços de la col·lectivitat amb el món diví. Especialment amb les cerimònies que simbolitzen el pas d'una etapa a una altra en la vida d'un individu com són el bateig, la primera comunió, la confirmació, el matrimoni o la mort.

El primer espai més enllà de la casa familiar que serveix per reforçar estàs relacions locals és l'escola, lloc on els nens i les nenes adquireixen uns coneixements i unes pautes morals i comencen a relacionar-se entre si. Amb els anys, aquestes premisses han deixat pas a una veritable educació i un lloc real de promoció que, sovint, depenia abans molt del caràcter i les qualitats de la mestra i el mestre que, gairebé sempre, venien d'alguna localitat llunyana.

Els mercats setmanals i les fires locals també s'intensifiquen les relacions socials i econòmiques entre les diferents valls.

Els cafès i les tavernes, les fondes, les confraries, etcètera, eren altres espais i organismes per a la sociabilitat eminentment masculina, on l'accés femení era pràcticament nul. Només durant la II República es recorda corn molts dels espais habilitats per als cafès i reunions van començar a obrir les seves portes a les dones que, essencialment, reservaven algun espai confrontant o superior per a balls i jocs. "

fragment de l’exposició:

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005

“Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles. Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina!  Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa.

La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall.

La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball.

Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.

Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes.

Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume. “

Pedra de tartera

Maria Barbal

Columna, 2009

pàg. 39-41

pedra de atrtera, 4

"La dona ha estat la mestressa de cerimònies i ritus de pas, del naixement fins a la mort, com a encarregada de vetllar pels avantpassats de la casa, en fer les ofrenes, a disposar absoltes, en acompanyar els difunts en el seu difícil camí cap a el lloc dels avantpassats. La dona, tot i veures obligada a migrar moltes vegades per casar-se en una altra casa, s'ha erigit en el puntal de la institució de la casa, i ha representat la seva continuïtat més enllà de la vida de les persones. La dona, ama i propietària, ha suportat una tasca molt dura en el manteniment de la casa, dels seus membres, de la cria dels fills, del sosteniment dels ancians, entremig dels homes necessaris tots per a la transhumància, mentre que les altres dones han hagut de marxar a buscar un futur personal lluny de casa, des d'on donarien aixopluc a noves generacions de parents en la mateixa situació. La dona sempre ha de migrar sola, dins i fora del territori propi, emparant-se en altres generacions ja emigrades de dones o obrint ella mateixa el camí.

No obstant això, les dones han estat les portaveus de la casa. La seva vida social, apropant-les a les altres dones, els ha donat una visió molt més completa del grup que la que podien tenir els homes des de la compartimentació de les tasques, desplaçats temporalment al llarg de les valls longitudinals.

"fragment de l’exposició:

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005

“Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l'animal quasi s'esfumava de notar una presència estranya, hauria girat cua i cames ajudeu-me cap a casa... Però només deixava que els ulls se m'enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L'esquena tibada de l'oncle allí dalt de la bèstia m'imposava, i no volia que se m'escapés cap sospir. Em repetia que el favor me'l  feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i... M'havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l'animal. Se'l veia encaboriat i tot just m'havia badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m'havien encetat els peus... Eren les noves de la Maria, que per més fer me les havia donat abans de sortir de casa, però ella gastava una mida més gran. Sentia el frec al peu com una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques s'hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com

aquell qui diu, vaig sentir l'oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia que  em va pujar de dins una gran alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això. Tenia ganes d'abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era la germana de la mare i jo amb oncle res no hi tenia.

No sé per què m'havia imaginat que vivien fora del poble. Aquest pensament se'm va desmentir quan oncle va prendre el camí entre les cases fins anar a raure a la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava oncle i em miraven i, quan vam ser davant de la meva nova casa i ell va haver descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s'escridassaven ho van deixar estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.

Ramon, quina xicota més «maja» que t'has trobat a mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar... És la neboda de l'ermita, que passarà l'hivern amb nosaltres. Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fixos en mi i, d'aquells moments  d'estar quieta, sentia les cames que em defallien i la suor que m'havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i de donar tombs a la mateixa cosa. D'aquí me'n va treure la tia que, rompent el cercle, em va abraçar amb força. I aleshores sí que vaig creure perdre el món de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el mur de raonaments que m'havia construït contra la tristesa. Agafada de la cintura, quasi m'estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.

No va dir res més fins que em va tenir a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor i, asseguda al banc, vaig haver d'escoltar aquella pregunta. ¿Per què plores?”

Pedra de tartera

Maria Barbal

Columna, 2009

pàg. 23-25

pedra de tartera, 3

“La casa és el fonament de la vida pirinenca. Unitat bàsica de pobles i valls, és la base econòmica de les famílies. Perquè la casa no és només allò físic, sinó el conjunt, el que simbolitza. Durant segles, les famílies que han viscut, han anat canviant el cognom, mentre la casa continuava d'arrel antiga unida al seu propi nom. Un nom que ha passat inevitablement als seus propis habitants. La casa és una institució. Com a tal ha necessitat tot un funcionament gestionat i on els papers estiguessin ben establerts. Des de  l'hereu o hereu o la "pubilla" -el sistema tradicional pirinenc, d'un i altre costat, de nord a sud i d'est a oest, ha procurat cuidar sempre la figura de la dona en cas de ser la major- , amos de la casa, fins als "tiones" o "cabalés", germans o altres familiars polítics, la casa ha estat i és el cor de la muntanya pirinenca. D'una a una altra casa, les relacions amb els veïns, el poble, han creat llaços de solidaritat i tradicions culturals i lingüístiques. D'alguna manera, la casa simbolitza la frontera que no ha estat sempre la que és al Pirineu, és a dir, no és - excepte en períodes de guerra-, perquè el contacte sempre ha existit, permutant cultura i coneixements, i sobretot molta pau per sobreviure.”

fragment de l’exposició: 

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005