música i poesia africana

VIAJE

Aunque llegué al final del viaje,

jamás sentí que hubiera llegado.

Tomé la carretera

que sube despacio la cuesta de las preguntas, y que me lleva

incluso a descender a la tierra que conduce a casa. Yo sé

que mi carne está limpiamente mordisqueada,  perdida

para el perturbado pez entre las vainas susurrantes.

Yo los dejé atrás en mi ruta

Y así también, con el pan y el vino,

necesito la repartición de derrota y carestía.

Yo los dejé atrás en mi ruta,

jamás sentí que hubiera llegado,

aunque amor y bienvenida me atrapan en casa.

Los usurpadores pasan mi copa en cada

banquete como en una última cena

Wole Soyinga

traducción de Rafael Patiño

pedra de tartera, 7

“Amb el símbol clar de la pedra de tartera, és a dir, de tot allò que, assegurat en un ordre estantís, és arrossegat irremissiblement cap a l'oblit, Maria Barbal ha novel·lat el món desaparegut del Pallars Jussà. L'autora, inclosa en la generació dels setanta amb Solsona i Moncada, mostra una veu personal i madura, ara, per primera vegada, amb tot el cicle complet. Tenir aplegades aquestes tres obres permet veure l'evolució d'una ploma que no fa concessions a les modes i que porta l'impuls d'un llenguatge que s'arbora en els boscos del passat per assolir poèticament un present de memòria. Una narrativa que, a mans de les autores,  té noms tan rellevants com Carme Riera, Núria Perpinya, Mercè Ibarz i Imma Monsó, per dir-ne unes quantes de les que mostren fins a quin punt cal oblidar altres condicions per observar obres de qualitat indiscutibles.

Pedra de tartera és si fa no fa una novel·la catàrtica, breu pel seu caràcter iniciàtic de descoberta i recuperació del món rural del segle XX.  Se'ns hi presenta una vida lligada a la terra, una realitat humana avesada al sacrifici, en què els sentiments s'exposen només quan són assimilables a un ordre previst per les condicions naturals. La protagonista femenina, des del seu jo, repassa la seva vida,  recupera la solitud de la noiesa i assimila els afronts d'uns fets històrics que li furten una felicitat fugissera.  És la saviesa d'una veu que s'ha construït en l'exili de tot, en la creixença autònoma d'un cor que no ha cedit als altres perquè la vida rural comporta això,  l'ascetisme de les passions més exaltades, la supervivència a través del silenci. Un món del tot matèric que arriba fins i tot a abastar la llengua: "I pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa". El principi matèric acaba, però, amb l'arribada a Barcelona d'aquesta dona que s'ha fet gran i passa a ser l'observadora de la vida dels fills. L'arribada a la ciutat comporta un ritme diferent, en la vida i en la llengua.

Mel i metzines torna a ser una recup eració del paisatge i del temps de la pagesia, en la veu del seu protagonista, Agustí Ribera Gaià. L'encàrrec d'unes memòries el confronta amb els seus orígens. Novament el personatge viu el seu exili formador,  en sortir de la casa paterna sense haver acabat la infància, per anar a estudiar i treballar primer a Rialp i després a França. Els convulsos sentiments del noi s'acaren a un efectiu realisme de la vida rural que empetiteix sovint l'individualisme i l'afirmació dels personatges. A la ploma segura d'una prosa que avança planera s'hi incardinen escenes d'una poètica afinada. I el punt interessant de la prosa de Barbal és aquest:  bastir el record sense nostàlgia,  acceptant l'inevitable transcurs dels anys, dosificant un contingut lirisme amb una ferma voluntat de versemblança.  Allò que Agustí Ribera acaba aprenent, després dels seus temps al camp d'Adge,  i dels seus anys a París, és la qualitat de l'enyor, l'emoció que no permet a qui marxa tornar a ser mai de cap lloc.  El sentit del gust,  en els seus contrastos, conforma el teixit de les emocions i l'estructura narrativa. Aquesta darrera novel·la ens aprima la frontera entre el món atàvic i primitiu de taupaire i el de cuiner refinat de l'Hotel Durvan. Perquè ha conegut les metzines arriba a la mel. En aquestes obres els personatges sobreviuen gràcies a un equilibri de forces que els ve donat per un coneixement total de l'experiència.

A Càmfora, la darrera novel·la del cicle,  hi trobem un projecte narratiu diferent.  Una discussió familiar en un bar de poble és l'origen de la partida d'un jove matrimoni cap a Barcelona. La distància i els desavinguts i reiterats apropaments a la casa natal aniran descobrint una xarxa de silencis i ocultacions que enverina totes les relacions. El paisatge humà i les perversions provocades pel sentit de la propietat són l'eix d'aquesta última part del tríptic del Pallars.

De món complet podem qualificar aquesta reedició que explica també el camí cap a la maduresa narrativa de la seva autora.”

Cicle del Pallars

Susanna Rafart

Avui, 23 de juny de 2002

setmana del llibre en català

32a edició de la Setmana del Libre en Català

"Lectura feta a mà"

av. de la Catedral

Barcelona

del 5 al 14 de setembre de 2014

música africana

l'instrument mbira

El proper 7 de setembre comencem els tallers de audicions musicals del proper curs, i comencem amb un tast de música africana popular.

Transcrivim una breu introducció al tema i una selecció de músiques. 

“L'immens desert del Sàhara divideix Àfrica en dues regions musicals diferenciades. La música del nord comparteix molts trets amb la de l'Orient Mitjà. La música subsahariana és coneguda per tot el món pels seus ritmes sofisticats. Els conjunts de tambors, xilòfons i altres instruments toquen seguint diversos models rítmics i mètriques diferents que creen estructures complexes anomenades polirítmiques.  Fins i tot instruments musicals diferents als de percussió, com la Mbira o les banyes es toquen de manera percussiva, per exemple,  tirant d'una corda o accentuant fortament la veu. És comú, en molts pobles, el que en la música interpretada en grup, hi hagi una veu que actua com a líder, i la resta de veus li van contestant alternativament. A més d'acompanyar les danses, la feina, les cerimònies i les processons reals, s'usa també per a la comunicació, imitant al llenguatge parlat.

Les funcions socials que tradicionalment, ha complert la música a l'Àfrica, ha condicionat la seva submissió als imperatius dels dirigents, especialment pel que fa a la seva vinculació amb la religió es refereix.  

En les societats islamitzades, sovint, es considera que la música desvia a la gent del seu fi principal, el culte a Déu. En aquestes societats, la música és consentida durant períodes festius però reprimida en la seva utilització social més transcendent. 

En les societats que mantenen la seva religió tradicional, la música, habitualment, va lligada de manera indissociable amb els actes socials de dimensió religiosa. o com a instrument de comunicació amb el sobrenatural, utilitzant-la en la curació de les persones, en els dominis diaris de caça, la pesca o les activitats agrícoles.  

A les regions cristianitzades, no s'ha reprimit la música, però moltes vegades, s'ha intentat que sigui utilitzada únicament com a participant de les cerimònies religioses. Des dels anys setanta del segle passat, la música religiosa no ha tingut inconvenient a incorporar els ritmes populars als textos litúrgics.

La varietat de músiques és enorme i, moltes vegades, sense connexions aparents entre elles. És impossible confondre la música vocal de l'Àfrica Oriental amb la dels països occidentals. En l'occident central africà (Senegal, Níger, etc) destaquen dues característiques que no es donen en altres latituds: l'existència de músics professionals, els griots, barreja de músics i historiadors oficials de les classes aristocràtiques; i la utilització dels tambors com a mitjà de comunicació. A l'Àfrica Oriental, destaca la utilització d'una multitud d'arpes i lires que s'estenen des de la Vall de Nil fins a la Vall del Rif, i que alguns les consideren històricament, com hereves de les cultures de l'Egipte dels faraons.

A l'Àfrica central, on, tradicionalment, els tambors han estat l'ànima de la creació musical, aquests, a partir de la música congolesa contemporània, han anat sent relegats a un segon lloc. Un altre tret distintiu és la gran varietat de textures vocals i instrumentals polifòniques com són les creacions de la música dorze i les més conegudes dels pobles pigmeus. Encara que la música polifònica està molt estesa per tot el continent, hi ha regions, com el Sahel, on és desconeguda.

balafon

Dels instruments africans, a més de les innombrables varietats de tambors, cal assenyalar les moltes varietats de xilòfons i destacar, potser com l'únic instrument d'origen netament africà,  l'mbira , inexistent en altres continents. Els occidentals han adoptat el terme de balafon, per designar la varietat de xilòfons. Es diu que el terme balafon ve de la paraula Mandingo "bales" “que volen parlar”.

lletraferits 2014

LLETRAFERITS

pedra de tartera, 6

“Pedra de tartera és la novel·la que em va convertir en escriptora. Qui va escriure-la era una persona empesa per una inquietud fonda i per l’admiració a una dona conformada i amable. No pas algú que se sentís escriptora. La inquietud provenia de no acabar d’entendre els fets. Les emocions amb què parcialment m’havien arribat eren doloroses, quasi tràgiques; en canvi, la informació presentava per a mi alguns buits. I encara no comprenia si aquella història em pertanyia com una herència indefugible o era un episodi circumstancial en la meva vida.

L’admiració naixia de conèixer una víctima de la guerra, semblant a la protagonista, que es comportava amb un tarannà pacient i constructiu. No es queixava ni alçava la veu, somreia, escoltava i servava el dolor amb modèstia, actuava per afavorir la reconstrucció de la vida de família en el seu present tan difícil.

Hi havia les paraules, és clar. Escrivim utilitzant-les. I calia buscar-les. Vaig triar el que em va semblar més senzill. Com si la protagonista, Conxa, m’expliqués la història de la seva vida, amb la perspectiva de la vellesa, des d’una modesta porteria de la capital. Vaig triar les que m’apareixien pròximes a les que un personatge real de l’època hauria fet servir. Una dona gran que hagués viscut en un poble del Pirineu la major part de la seva vida i que acabés de ser descarregada com un moble en una vorera de l’Eixample barceloní.

Així va començar tot.

I és clar que jo havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i que tenia unes quantes lectures, però no era gens conscient que m’introduïa dins una escriptura de ficció amb base real. Tampoc, que posava en paraules una part de la història que encara resultava escandalosa i alçava recels. La guerra havia tret el nas ja en unes quantes novel·les, alguna d’extraordinària com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, però encara no era còmode enraonar de les víctimes ni de les fosses ni del que representa una dictadura en un poble de pocs centenars d’habitants després de tanta pèrdua.

De seguida vaig notar que el que havia escrit removia els dintres. M’atorgava honors i mirades de biaix. Qui pensi que la literatura de ficció té signe neutre s’equivoca. Jo no buscava ni l’una ni l’altra reacció, ja ho he dit, volia entendre i, si calia, acceptar el que em pertocava.

Des de l’inici de la seva publicació, el llibre no va deixar indiferent. El premi juvenil d’editorial Laia, el “Joaquim Ruyra” del 1984, modest en dotació econòmica i en expectativa literària, va ocupar un espai als diaris i va desencadenar continuades intervencions durant un temps desacostumat. Opinions, crítiques literàries, comentaris, cartes. Hi van participar lectors, crítics, professors, escriptors...

Sense cap promoció, la novel·la va iniciar un recorregut que no ha parat encara. Els professors van començar a fer-lo llegir als alumnes; entre els adults, els qui havien viscut la guerra s’hi reconeixien, o no, els fills d’aquells, la valoraven en relació als records dels seus. I així la novel·la va anar fent-se dels lectors.

Va rebre dos premis més, el Crexells i el de la Generalitat, tots dos durant el 1985. Joaquim Vilà Folch, mestre i crític de teatre, en va fer una adaptació per a l’escena pensant en tres actrius. Amb la col·laboració d’elles, en va sortir una peça per al grup “El Triangle” de Cornellà, que van portar-la a recórrer el país durant els primers noranta, sempre dins el circuit de teatre d’aficionats, amb un gran èxit i premis de direcció, d’interpretació i de dramatúrgia. Aquest text teatral de Vilà Folch acaba de ser traduït a l’alemany per Heike Nottebaum i tindrà la seva representació al Festival de Meiningen (W. d’Alemanya) el 23 d’abril del 2011. També l’any vinent, al gener, s’espera l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya en adaptació de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba; entre altres, la representaran actors del Celler d’Espectacles de Lleida.

Al cinema no ha tingut tanta sort. Hi ha hagut alguns intents. El que va anar més enllà va ser el de l’equip bàsic Poch-Güell, que fa poc va portar a terme Les veus del Pamano a les nostres pantalles, i que anys abans s’havia interessat per Pedra de tartera.

Les traduccions de Literatura Catalana han estat una assignatura pendent fins fa ben poc. El treball de l’Institut Ramon Llull ha estat, en aquest sentit, notable i clau. Ja abans de Frankfurt 2007, la porta de la gran fira del llibre mundial en aquesta ciutat alemanya, l’IRL va despertar un interès cap a les obres d’autors catalans que, sortosament, sembla haver obert un camí cert.

Anys abans, Pedra de tartera s’havia traduït a l’asturià, al portuguès, al castellà, al francès i al romanès, en aquest ordre. Després de la traducció a l’alemany, han vingut les de llengües com el neerlandès, l’eslové, l’anglès i el serbi. És a punt de sortir a l’italià. He firmat contractes per l’hebreu i per l’occità. S’ha reeditat la traducció castellana a El Aleph i altres novel·les meves han estat traduïdes a l’alemany (País íntim i Emma; en procés, Càmfora).

Els comentaris sobre la meva obra des de 2007 s’han relacionat amb la gran rebuda que Wie ein Stein im Geröll, la versió alemanya de Heike Nottebaum amb estudi de Pere Joan i Tous, dins l’editorial berlinesa Transit, va tenir a Alemanya. Hi he fet una trentena de lectures. Allí m’he sentit, per primera vegada, una autora normal. Vol dir una escriptora més, entre els centenars de creadors d’arreu, que participa amb ells, gràcies als traductors, d’un intercanvi lliure de lectures i de tradicions culturals.

Com vaig escriure en la fita dels vint anys de la primera edició, penso que és difícil que pugui encara escriure un text tan personal com Pedra de tartera que tants lectors s’han fet seu. Endevino que l’argument d’aquesta novel·la em va ser cedit per la veu d’algú que se sentia oblidat tan sols perquè jo hi posés les paraules. Em sento profundament agraïda per aquest regal com també per cada persona que el rep.”

25 anys de “Pedra de tartera”

Maria Barbal

14/05/2010

pedra de tartera, 5

"Les relacions entre els habitants d'un determinat lloc propicien relacions d'amistat o de parentiu que augmenten amb els espais de sociabilitat i de solidaritat entre ells. D'una banda trobem la sociabilitat interna, realitzada en l'àmbit familiar entre les diferents generacions que habiten una casa, els criats i criades si hi ha i els diferents germans i germanes de l'hereu o l’hereva, sota la supervisió dels avis. La seva pertinença a la casa reforçava la sociabilitat tant dins de la família, com de cara a la sociabilitat externa amb els diferents llocs i pobles, sent un motiu d'orgull pertànyer a una determinada casa.

Aquesta sociabilitat es reforça a l'hora de realitzar les diferents tasques de la casa, que la dona duia a terme regularment, com són fer el menjar, la neteja i la sostenibilitat de la casa, rentar la roba, alimentar els animals de corral, fer i regar l'hort, ajudar l'home en les feines del camp com la collita del cereal, batre i un llarg etcètera. També és l'espai on en més d'una ocasió els familiars polítics tenen més d'un conflicte. Tanta responsabilitat dins l'àmbit familiar, de vegades, es convertia en xocs com entre la sogra i la nora, ja que es tractaven l'una a l'altra com rivals en el lideratge moral de la casa, o bé, perquè la sogra tractava a la nora com una forastera originària d'un vall veí, a la qual s'ha d'acceptar i han de conviure quotidianament.

Sovint estàs tasques compten amb la solidaritat veïnal i així les relacions entre famílies es veuen reforçades des del treball, com pot ser rentar la roba als safareigs o al riu, batre, collir o la matança del porc i la posterior elaboració de productes carnis, entre d'altres; activitats totes elles en què la dona participa activament i d'una manera molt directa.

Al costat d'aquesta sociabilitat familiar de les cases i masies pirinenques, els diferents llocs creen espais i actors per socialitzar d'una manera més àmplia com ara les diferents romeries a les ermites, l'eucaristia dominical, les festes majors i menors, les festes de les confraries. Aquestes festivitats regeixen el cicle festiu anual de les localitats i és on l'àmbit folklòric s'uneix al fet religiós, alhora que es tanquen negocis i matrimonis. En tots aquests espais de trobada social, negociacions i decisions importants per al futur de la casa, la dona participa i col · labora en la seva organització amb el marit, i més encara si ella ha estat l'hereva.

L'església és un lloc fonamental de sociabilitat entre els individus. La seva importància social va més enllà de la missa dominical. Els grupets d'abans i després de la mateixa, la neteja, la preparació dels diferents actes i festivitats al llarg de l'any o passar el sant casa per casa, reforcen els llaços de la col·lectivitat amb el món diví. Especialment amb les cerimònies que simbolitzen el pas d'una etapa a una altra en la vida d'un individu com són el bateig, la primera comunió, la confirmació, el matrimoni o la mort.

El primer espai més enllà de la casa familiar que serveix per reforçar estàs relacions locals és l'escola, lloc on els nens i les nenes adquireixen uns coneixements i unes pautes morals i comencen a relacionar-se entre si. Amb els anys, aquestes premisses han deixat pas a una veritable educació i un lloc real de promoció que, sovint, depenia abans molt del caràcter i les qualitats de la mestra i el mestre que, gairebé sempre, venien d'alguna localitat llunyana.

Els mercats setmanals i les fires locals també s'intensifiquen les relacions socials i econòmiques entre les diferents valls.

Els cafès i les tavernes, les fondes, les confraries, etcètera, eren altres espais i organismes per a la sociabilitat eminentment masculina, on l'accés femení era pràcticament nul. Només durant la II República es recorda corn molts dels espais habilitats per als cafès i reunions van començar a obrir les seves portes a les dones que, essencialment, reservaven algun espai confrontant o superior per a balls i jocs. "

fragment de l’exposició:

“La dona, referent social i cultural al Pirineu”

any 2005

“Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles. Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina!  Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa.

La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall.

La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball.

Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.

Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes.

Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume. “

Pedra de tartera

Maria Barbal

Columna, 2009

pàg. 39-41