“La
fundació de Barcelona, malgrat les
llegendes que l'atribueixen a Hèrcules
o les hipòtesis a favor de la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, es va produir com una colònia de
dret romà, segons tots els indicis arqueològics i les fonts clàssiques. Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia
Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 a.C., un cop acabades les guerres càntabres i
en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. És, per
tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual
Catalunya.
La
ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana mont Tàber (15 m. sobre el nivell del
mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la
serra de Collserola i el mar. El territori (ager)
va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una
intensa explotació agrícola per mitjà de nombroses uillae. Una dels produccions més comercialitzades de la zona era el
vi, però també s'hi van conrear cereals. Es van practicar també la pesca, en la qual destacaven per la seva fama les
ostres. Altres recursos presents en el
territori van ser el ferro de les mines de Gavà i el gres de Montjuïc, el material constructiu per excel·lència per a
la major part de les edificacions de Bàrcino. El comerç va ser un altre motor econòmic de la
ciutat. En aquest sentit cal destacar que el Llobregat era una important via de
comunicació cap a l'interior.
L'extensió
de la colònia, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes, no
superava les deu hectàrees. S'hi va respectar l'estructura habitual de les
fundacions romanes: el seu recinte era rectangular, tot i que amb els angles
retallats per adaptar-se al relleu del turó. Els dos carrers principals partien
de les quatre portes i formaven una creu: el Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix muntanya-mar ara ocupat
pels actuals carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir, mentre que el Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular al primer
(Besòs-Llobregat), corresponent als actuals carrers de la Llibreteria i del
Call. Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb
clavegueres, i formaven una quadrícula.
Els
primers colons van ser d'origen itàlic. La població era reduïda, d'uns 2000
habitants com a màxim. Tant per la seva població com per la seva extensió, la
mida de la ciutat era petita respecte d'altres fundacions agústees i de la magnificència
del seu espai públic (fòrum i temple). Això s'explica segurament perquè des de
bon principi va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea
més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la
Laietània.
El
fòrum de Bàrcino es trobava en la
confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli
espai situat aproximadament entre els carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Sant Domènec del Call i de la
Freneria, incloent l'actual palau de la
Generalitat. S'hi alçava un gran temple,
construït a l'últim quart del s. I a.C. i probablement dedicat al culte
imperial. Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i
perípter, amb dues columnes in antis.
Avui se'n conserven quatre columnes i un part del podium de l'angle est (carrer
Paradís). No hi ha constància que hi hagués cap edifici d'espectacles.
Dos
aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat
de la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes que han permès
una reconstrucció d'una arcada d'un d'ells. Al carrer Duran i Bas se n'ha
descobert un tram de quatre arcades. Així mateix el record dels aqüeductes ha
perdurat en els noms d'alguns carrers (Arcs, Voltes...). L'aigua que fornien
els aqüeductes provindria l'un de Collserola i l'altre del Besòs.”
