“Fa
més de cent anys, Louisa May Alcott
va escriure en una ressenya sobre El
petit Lord Faunterloy (1885) que Frances
Hodgson Burnett era “una de les millors i més brillants autores” i que les
seves obres feien “tant de bé a la gent gran com als petits”. El temps, que és la millor prova per
determinar què és un clàssic, ha
constatat que l’afirmació de Alcott no era exagerada. Avui, després de tantes
reedicions o versions de teatre i fílmiques, Princesita (1905) i El jardí
secret (1910) ho són tot menys un secret ben guardat. Ningú posa en dubte
l’habilitat de Hodgson per caracteritzar els seus personatges, retratar les tensions de gèneres, classes
socials i nacionalitats; unes habilitats
que s’aprecien molt bé al El jardí
secret, una novel.la que trenca amb la producció del seu moment, tot i ser
indubtablement victoriana. Mary, la seva protagonista, és una heroïna de la
marginació. A l’inici se la presenta com una nena indesitjable, però al llarg
de la novel.la transforma la seva aparent lletjor en bellesa espiritual gràcies
al poder regenerador del jardí, al fet de compartir la vida amb el servei de la
residència i al fet de confrontar la seva neurosi amb la del seu cosí Colin. El jardí de la novel.la és un espai físic i
també simbòlic i, com en un úter, tots dos nens creixen en tenir-ne cura i en
deixar-se’n tenir. El jardí secret és, doncs, fecund i capaç de transformar-ho
tot i, encara avui, és una lectura que pot ensenyar molt sobre el món adult als
seus joves lectors. “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada