26 de febr. 2018

el jardí secret



“Fa més de cent anys, Louisa May Alcott va escriure en una ressenya sobre El petit Lord Faunterloy (1885) que Frances Hodgson Burnett era “una de les millors i més brillants autores” i que les seves obres feien “tant de bé a la gent gran com als petits”.  El temps, que és la millor prova per determinar què és un clàssic,  ha constatat que l’afirmació de Alcott no era exagerada. Avui, després de tantes reedicions o versions de teatre i fílmiques, Princesita (1905) i El jardí secret (1910) ho són tot menys un secret ben guardat. Ningú posa en dubte l’habilitat de Hodgson per caracteritzar els seus personatges,  retratar les tensions de gèneres, classes socials i nacionalitats;  unes habilitats que s’aprecien molt bé al El jardí secret, una novel.la que trenca amb la producció del seu moment, tot i ser indubtablement victoriana. Mary, la seva protagonista, és una heroïna de la marginació. A l’inici se la presenta com una nena indesitjable, però al llarg de la novel.la transforma la seva aparent lletjor en bellesa espiritual gràcies al poder regenerador del jardí, al fet de compartir la vida amb el servei de la residència i al fet de confrontar la seva neurosi amb la del seu cosí Colin.  El jardí de la novel.la és un espai físic i també simbòlic i, com en un úter, tots dos nens creixen en tenir-ne cura i en deixar-se’n tenir. El jardí secret és, doncs, fecund i capaç de transformar-ho tot i, encara avui, és una lectura que pot ensenyar molt sobre el món adult als seus joves lectors. “




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada