Mosaic romà del gimnàs de la vil·la romana del Casale, Piazza Aremerina, Sicilia. Segle III-IV.
Les
curses de carros es realitzaven durant tot el dia, des del primerfins a l'últim raig de sol. Hi havien diversos tipus de carros; els de dos cavalls (bigae) que eren els que
s'usaven més freqüentment, o de quatre
cavalls (quadrigae) que s'utilitzaven amb menys freqüència. Cada equip (factio) li pertanyia un
carro, els cavalls i les aurigues. Cada cursa competien quatre carros, de diferents factiones, i a cada factio
se li atorgava un color, el blanc, el verd, el blau i el vermell. La dificultat
més gran en tota la cursa era fer la mitja volta passant el més a proppossible de les metae, el perill era si les tocaves podies arribar un
provocar un accident mortal, i si per contra tardaves massa en girar, el risc era estimbar-te amb un altre carro.
Els
aurigues (pilots) provenien en la gran majoria de casos de les classes més
baixes, i gràcies a córrer aquest tipus de carreres podien ascendir alguna
classe social ja que el premi si s'esdevenia campió era una important i gran
suma de diners. Tot i així, molts morien ja que les curses eren molt perilloses.
A
l'antiga Roma, el lloc més important on se celebraven les curses de cavalls era
el Circ Màxim, localitzat entre el turó Palatí i el turó Aventí, que podia
albergar 250.000 persones. Un dels extrems de la pista era més obert que
l'altre, en aquest extrem és on els
carros feien cua per començar la cursa. Els romans utilitzaven una sèrie de
portes conegudes com a carceres. Les carceres estaven
aixecades a l'extrem angulós de la pista i els carros es posaven darrere de les
portes, les quals s'obrien per un ressort. Quan els carros estaven preparats,
l'emperador (o qualsevol que fos l'amfitrió, tirava un drap conegut amb el nom
de mappa
per indicar d'aquesta manera el començament de la competició. Les portes
s'obririen ràpidament de manera que, en començar al mateix temps, la cursa fos
més justa.
Un
cop iniciada la cursa, els carros podien avançar entre si per intentar provocar
que els seus oponents s'estavellessin contra les spinae . Les spinae
tenien unes peces de marbre en forma d'ous i es feien sevir deixant caure un
per cada volta completada en un canal d'aigua que corria al llarg de la vora de
les spinae. A cada extrem de la spina calia donar la volta als pals (metae),
provocant espectaculars impactes en aquesta zona. Als impactes en els quals es
destruïa el carro i l'auriga o els cavalls quedaven incapacitats se'ls
anomenava naufragium.
Els
aurigae,
eren cèlebres a tot l'imperi. Una d'aquestes celebritats va ser Scorpus, qui va guanyar a prop de 2.000
curses abans de morir, als 27 anys, en una col·lisió. El més famós de tots va
ser Gaius Appuleius Diocles per
guanyar 1.462 curses d'un total de 4.257
competicions. Quan Diocles es va retirar als 42 anys després de 24 anys de
dedicació, havia aconseguit 35.863.120 sestercis, l'esportista més ben pagat de
la història. Els cavalls també podien convertir-se en celebritats.
Esta es la historia de un joven humilde que se ha
convertido en el relator de noticias en la Barcino romana. La llegada a la
ciudad de un legionario ex convicto con mala reputación al que le entregan unas
tierras, inútiles y casi en su totalidad comidas por el mar, hace agitar el
orden local e inquieta a la familia que ostenta gran parte del poder local y
desemboca en una serie de actos turbulentos en los que Publio será, al tiempo, relator y protagonista.
En palabras del propio Juan Miñana, el personaje y la novela «es un homenaje soterrado a
gente que siempre he admirado en un oficio que requiere técnica, como Kapuscinski, Vázquez Montalbán o Huertas Clavería, entre
otros». Fama sufrirá en sus carnes las
consecuencias de ejercer un oficio poco reconocido, mal remunerado y con escasa
proyección de futuro. Pero, Fama, que aprendió a «leer, escribir, nadar…»,
podrá resistir los embates de una lucha para nada sorda que nos remite a un
debate milenario entre información y poder.
Juan
Miñana (Barcelona, 1959), inició
su carrera literaria muy joven con la publicación, en 1979, del libro Vespre
de Festa El año 1985 obtuvo el primer y el tercer galardón en el premio de
relatos “Ciudad de San Sebastián”. Su primera novela, La
claque (1986), una sátira sobre una escuela de aplaudidores, no pasó
inadvertida a la crítica, y su consagración como novelista le llegó tras la
publicación, en 1991,de El Jaquemart. En 1996 publicó La playa de Pekín, novela que
cosechó elogios unánimes.
Antonio
Machado definía la poesía como “palabra esencial en el tiempo" y "lo que dice el alma, si es que algo dice, con voz propia, en
respuesta animada al contacto con el mundo.”
Hoy, en el
Centro Cívico Banús-Bonasort y gracias a la Librería Éfora, hemos escuchado la palabra de Lucía Estrada, Álex Martínez Marco, Rubén Darío Lotero, Joan Margarit,
Luís Hernán Rincón, Miquel Martí i Pol,
Jorge Debravo y Miguel Méndez Camacho a través de la voz de Mònica González, Gustavo Arias, Miquel
Esparrach y Jordi Sans;
acompañados por la música original de Miguel
Ángel Sanz Ruiz.
Un recital que tendréis la oportunidad de volver a
disfrutar el próximo lunes, 19 de marzo,
a las 19 horas, en la propia Librería Éfora.
Imágenes de la exposición queCarlos
Utrera ha instalado en el Centro Cívico Delicias (Avda. Juan Carlos I, 20), de
la ciudad de Valladolid. Lo podéis visitar hasta el 28 de marzo,
“Año 13 a.C. Gayo Celio, veterano centurión de las
guerras cántabras, y sus compañeros de la Cuarta Macedónica reciben a Octavio
Augusto en el puerto de la ibérica Barkeno, allá donde el Rubricatus vierte sus
enrojecidas aguas. El motivo: la
fundación de la colonia Barcino.
El viejo centurión, magistrado de la ciudad, ha
contraído matrimonio en extrañas circunstancias con la hija de un poderoso
patricio de Tarraco. Lucio Celio, su hijo, es su gran esperanza para obtener gloria y
riquezas en Roma.
En la colonia, Barkal, último noble layetano, es
consciente de que su cultura está herida de muerte, y vive al estilo romano
junto a su hija Garza, fruto de su relación con una misteriosa hechicera.
Cuando las ambiciones familiares y políticas se
desbordan, envidias y venganzas ahogan la amistad entre ambos pueblos. Lucio
–Lug para los layetanos–, educado a caballo entre las dos culturas, que ha tenido una venturosa vida en las
legiones acantonadas en Egipto y en Germania, vuelve a Barcino tras la muerte de su padre.
Allí se reencontrará con Garza. Pero nada le será fácil: la colonia se ha
convertido en una pujante ciudad donde Roma impone su ley con mano de hierro a
unos indígenas que se resisten a morir.”
Licenciada en Historia Antigua y Arqueología por
la Universidad de Barcelona, Isabel
García Trócoli ha impartido cursos en la universidad, colaborado en
diversas editoriales como traductora y productora de contenidos y ha trabajado
en museos de la ciudad de Barcelona como educadora y guía.
La Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès acull, el proper dimarts 20 de març, a les 19 hores, un recital poètic
amb música, “Bon vent i barca nova”, a càrrec de l’actriu Anna Barrachina, veu, i l’acordió
de Maurici Villavecchi , amb motiu de la celebració del dia mundial
de la poesia el 21 de març.
