“De sobte un soroll estrepitós sobresalta l’Agnes. En algun lloc, sonen unes trompetes. El brogit de la multitud creix fins a convertir-se en una ovació caòtica. La gent aixeca els braços; hi ha aplaudiments dispersos, uns quants víctors, alguns xiulets ensordidors. A l'Agnes li arriba des de darrere un soroll desagradable, un renec, un crit escandalós que demana una mica de brillo, per l'amor de Déu.
Les trompetes repeteixen la melodia, una tornada circular, i sostenen una última nota allargassada. El silenci s'estén entre el públic i dos homes surten a l’escenari.
L'Agnes parpelleja. D'alguna manera, el fet que ha vingut a veure una obra de teatre li havia anat marxant del cap. Però resulta que és aquí, al teatre del seu marit, i l'obra comença.
Un parell d'actors estan drets sobre una tarima de fusta i parlen l'un amb l'altre com si ningú els mires, com si estiguessin completament sols.
Ella no se'n perd ni un detall i escolta, atenta. Els homes estan nerviosos, inquiets, miren al seu voltant, empunyen l'espasa. ¿Qui va?, crida un d'ells cap a l'altre. Dona't a conèixer, li crida l’altre. Entren mes actors a l'escenari, tots nerviosos, tots alerta.
L'Agnes no pot evitar adonar-se que la multitud que l'envolta està completament callada. No parla ningú. No es mou ningú. Tothom està completament concentrat en aquests actors i en el que diuen. S'han acabat del tot les empentes, els xiulets, les batalles pels pastissos, i en lloc d’això hi ha una munió de gent silenciosa, captivada. És com si un mag o un bruixot hagués brandat la vareta sobre el lloc i els hagués convertit a tots en pedra.
Ara que es aquí i l'obra ha començat, l'estranyesa i la indiferència que ha sentit durant el viatge, i mentre era a l'hostal, se li escolen, com un engrut. Se sent preparada, se sent furiosa. Vinga dones, pensa l'Agnes. Ensenya'm el que has fet.
Els actors que hi ha a l'escenari conversen emfàticament. Gesticulen, assenyalen aquí i allà i passegen amunt i avall engrapant les seves armes. N'hi ha un que diu una frase, després un altre i després torna a ser el torn del primer. L'Agnes observa desconcertada. Ella s'esperava una cosa familiar, una cosa sobre el seu fill. ¿De què havia d'anar l'obra, si no? Però aquesta gent és en un castell, en una fortificació, i discuteixen per no res.
Només ella, sembla, es lliure de l'encanteri del bruixot. A ella la màgia no l'ha afectat. Li venen ganes de protestar o d'enriure-se'n. El seu marit va escriure aquestes paraules, aquests diàlegs, però ¿què té a veure tot això amb el seu fill? Vol escridassar la gent que hi ha dalt de l’escenari. Tu, diria, i tu: tots plegats no sou res, això no és res, comparat amb el que era ell. No us atreviu a pronunciar el seu nom.
Un gran cansament s'apodera d'ella. Agafa consciència del mal que li fan les cames i els malucs, a causa de totes les hores que ha passat a cavall, a causa de la falta de son, de la llum del teatre, que sembla que li fa venir picor als ulls. No té prou forca ni esma per aguantar aquesta pressió dels cossos que l'envolten, aquests llargs parlaments, aquests rius de paraules. No pensa estar-se més temps aquí dreta. Marxarà i el seu marit no en sabrà mai res, de tot això.
De sobte, un dels actors diu alguna cosa sobre una visió espantosa i, a poc a poc, l'Agnes hi cau: el que aquells homes que discuteixen busquen, esperen, es un espectre, una aparició. Volen que aparegui, però també els fa por, tot alhora.
L'Agnes es manté molt quieta i observa els seus moviments, escolta les seves paraules. Plega els braços perquè els que l'envolten no puguin tocar-la ni desequilibrar-la amb una empenta, perquè no la distreguin. Necessita estar concentrada. No es vol perdre res en absolut.
Quan apareix l'espectre, un crit ofegat s'estén entre el públic. L'Agnes no s'immuta. Clava els ulls en l'espectre. Va vestit amb armadura de cap a peus, la visera del casc abaixada, parcialment cobert per un sudari. L'Agnes no escolta els brams ni els laments dels homes esparverats que hi ha a les muralles del castell. L'observa amb les parpelles entretancades.
No treu l'ull de sobre l'espectre: l'alçada, aquell moviment del braç, la mà girada cap amunt, un particular arronsament dels dits, aquell balanceig de l'espatlla. Quan s'aixeca la visera, l'Agnes no se sent gens sorpresa ni desconcertada: es limita a acabar de constatar el que per a ella era un fet. L'espectre porta la cara pintada d'un blanc espantós, la barba tenyida de gris; va vestit com si hagués d'anar a batallar, amb casc i armadura, però tot això a ella no l'enganya. Sap perfectament qui hi ha a sota d'aquell vestuari, d'aquella disfressa.
L'Agnes pensa: molt be, doncs. Ets aquí. ¿Què et proposes?
Com si li hagués transmès els seus pensaments, com si haguessin anat des del seu cervell al de l'espectre, a través de la gent —que ara llança crits d'alerta als homes de les muralles—, el cap de l'espectre es gira de cop. Té el casc obert i els seus ulls miren cap al públic.
Sí, li diu l'Agnes, aquí em tens. ¿I ara què?
L'espectre marxa. Sembla que no ha trobat el que buscava. S'aixeca un murmuri de decepció entre el públic. Els homes de dalt l'escenari continuen parlant sense parar. L'Agnes canvia de posició, es posa de puntetes, es pregunta quan tornarà l'espectre. No vol perdre'l de vista, vol que torni; vol que s'expliqui.
Quan està estirant el coll per darrere el cap i les espatlles d'un home que té al davant, sense voler trepitja el peu de la dona del costat. La dona deixa anar un petit crit i fa un moviment brusc, de manera que al nen que porta sobre les espatlles li cau l’os de be. L'Agnes demana disculpes, agafa el colze de la dona perquè no perdí l'equilibri i s'ajup per recollir l’os quan sent una paraula des de l'escenari que fa que redreci l'esquena i l’os se li esmunyi d'entre els dits.
Hamlet, ha dit un dels actors.
Ha sentit el nom, tan clar i ressonant com el repic d'una campana llunyana.
I el torna a sentir: Hamlet.
L'Agnes es mossega el llavi fins que tasta el sabor acre de la seva pròpia sang. Entrellaça les mans amb força.
Els homes que hi ha dalt de l'escenari diuen el nom, se’l passen els uns als altres com si fos la fitxa d'un joc de taula. Hamlet, Hamlet, Hamlet. Sembla que es refereixin a l'espectre, a l’home mort, a aquella figura que ha marxat.
Sentir aquell nom, dit per persones que no coneix ni coneixerà mai de res, utilitzat per referir-se a un vell rei mort: l'Agnes no ho pot entendre. ¿Per què ho deu haver fet, el seu marit? ¿Per què ha de fer veure que per a ell aquell nom no significa res, només un seguit de lletres? ¿Com pot haver robat aquest nom per després escorxar-lo i buidar-lo de tot el que encarna, desproveir-lo de la vida que contenia? ¿Com pot haver agafat la ploma i haver-lo escrit en un paper, haver trencat el lligam d' aquest nom amb el seu fill? No té sentit. Aquest fet travessa el cor de l'Agnes, li arrenca les entranyes, amenaça de separar-la d'ella mateixa, d'ell, de tot el que tenien, de tot el que eren. Pensa en aquells pobres caps d’allà al pont, les seves dents nues, els colls vulnerables, les expressions de por immòbil, i es com si ella fos un d'aquells caps. Sent el tremolor del riu, el bressoleig incorpori dels cranis, la seva recança muda i inútil.
Marxarà. L'Agnes sortirà d'aquest lloc. Trobarà el Bartholomew, pujarà en aquell cavall exhaust, tornarà a Stratford i escriurà una carta al seu marit dient-li: no vinguis a casa, no tornis mai mes, queda't a Londres, no en volem saber res més, de tu. L'Agnes ja ha vist tot el que necessitava veure. És exactament el que temia: ell ha agafat el més sagrat i entranyable dels noms i l'ha tirat enmig d'un galimaties, d'un número de teatre.
Havia pensat que venir aquí, presenciar això, potser li obriria una escletxa per entreveure el cor del seu marit. Potser li oferiria una manera de tornar a ell. Havia pensar que, potser, el nom del cartell havia sigut un recurs del marit per comunicar-li alguna cosa. Una mena de senyal, una mà estesa, una crida. Mentre cavalcava cap a Londres, havia pensat que potser ara entendria el seu distanciament, el seu silenci, des de la mort del fill. Ara té la sensació que en el cor d'ell no hi ha res a entendre. Només conté això: un escenari de fusta, actors que declamen, discursos memoritzats, una multitud entregada, una colla de beneits disfressats. Ara veu que, des del principi, perseguia un fantasma, una quimera.
L'Agnes es recull les faldilles, s'embolcalla amb el xal, disposada a girar l'esquena al seu marit i la seva companyia, quan li crida l'atenció un noi que entra a l'escenari. Un noi, pensa l'Agnes tot desfent-se i refent-se el nus del xal. Després s'hi repensa: no, un home. I després: no, un jove, a mig camí entre un home i un noi.
És com si li haguessin clavat una fuetada seca a la pell. El noi té els cabells rossos, enlairats al front, un caminar alegre i lleuger, i sacseja el cap amb gest impacient. L'Agnes deixa caure les mans. El xal li llisca espatlles avall, però no s'ajup per recollir-lo. Fixa la mirada en el noi; se’l mira i se'l mira, com si no hagués de treure-li mai els ulls de sobre. Sent que el pit se li buida d'aire, que la sang se li glaça a les venes. De sobte és com si el cercle de cel que té al damunt baixés sobre el seu cap, sobre el cap de tothom, com la tapa d'una caldera. Es mor de fred; s'ofega de calor; vol marxar; es vol quedar per sempre mes aquí, en aquest lloc.
Quan el rei es dirigeix al noi i li diu: «Hamlet, fill meu», aquestes paraules no suposen cap mena de sorpresa per a l'Agnes. Esclar que és ell. Esclar. ¿Qui havia de ser, sinó? L'Agnes s'ha passat quatre anys buscant el seu fill per tot arreu, incansablement, i ara el té aquí davant.
És ell. No és ell. És ell. No és ell. Aquest pensament bascula dins seu com un pèndol. El seu fill, el seu Hamnet o Hamlet, està mort, enterrat al cementiri de l'església. Va morir quan encara era un nen. Ha quedat reduït al blanc d'uns ossos pelats en una tomba. Però aquest noi de l'escenari és ell, convertit gairebé en un home, tal com seria el Hamnet ara si hagués sobreviscut, caminant amb el mateix aire que el seu fill, parlant amb la veu del seu fill, dient paraules que el seu pare ha escrit per a ell.
L'Agnes es posa una mà a costat i costat del cap. Tot això es excessiu per a ella: no sap ben bé com prendre-s'ho, com explicar-s'ho. És excessiu. Per un moment, creu que caurà, que desapareixerà sota el mar de caps i cossos, que quedarà estesa sobre la terra compacta i l'esclafaran un centenar de peus.
Però llavors l'espectre torna i el noi Hamlet hi parla: està terroritzat, furiós, pertorbat, i un vell i conegut desig omple l'Agnes, com l'aigua que inunda la llera seca d'un riu. Té ganes de posar les mans sobre aquest noi, té ganes de tenir-lo entre els seus braços per consolar-lo i reconfortar-lo, ho ha de fer... encara que sigui l’última cosa que faci.
A l'escenari, el jove Hamlet escolta com el vell Hamlet, l'espectre, li explica la història de com va morir, a causa d'un verí que va circular pel seu cos, «més ràpid que el mercuri», i l'Agnes veu que el jove l'escolta ben bé com el seu Hamnet: la mateixa manera d'inclinar el cap, el gest de tapar-se la boca amb els nusos de la mà quan escolta una cosa que no entén immediatament. ¿Com pot ser? L'Agnes no ho entén, no ho entén de cap manera. ¿Com pot ser que aquest actor, aquest jove, sàpiga ser el seu Hamnet quan no ha vist ni ha conegut mai el seu fill?
La resposta s’instal·la-la com una fina capa de pluja sobre l'Agnes, que ara avança cap als actors, obrint-se camí entre el públic apinyat: el seu marit ha fet una mena de sortilegi. Ha trobat aquest noi, l'ha instruït, li ha ensenyat a parlar, a moure's, a aixecar la barbeta així o aixà. L'ha fet assajar i exercitar-se; l'ha preparat. Li ha escrit paraules per ser dites i escoltades. L'Agnes intenta imaginar-se aquests assajos, la precisió amb què el seu marit devia ensinistrar-lo, i el que devia sentir quan el noi havia començat a sortir-se'n, la primera vegada que havia imitat perfectament aquell caminar, aquella colpidora manera de girar el cap. Potser el seu marit li havia hagut de dir: sobretot deixa't el gipó deslligat, els cordons penjant, i hauries de portar unes botes plenes de rascades, i ara remulla't els cabells perquè et quedin aixecats, així.
El Hamlet, aquí, en aquest escenari, és dues persones: el jove, viu, i el pare, mort. Està viu i mort a la vegada. El seu marit l'ha tornat a la vida de l’única manera que pot fer-ho. Mentre l'espectre parla, l'Agnes veu que el seu marit, a l'escriure això, a l’assumir el personatge de l'espectre, s'ha canviat de lloc amb el seu fill. Ha agafat la mort del seu fill i l'ha feta seva: s'ha entregat a l’abraçada de la mort i ha fet ressuscitar el noi en lloc seu. «Oh, horrible! Horrible, mes que horrible!», murmura la veu tenebrosa del seu marit al recordar l’agonia de la seva mort. L'Agnes veu que ha fet el que qualsevol pare desitjaria fer, canviar el patiment del seu fill pel seu, ocupar el seu lloc, oferir-se com a substituí del seu fill perquè el noi pugui viure.
Tot això l'hi dirà, al seu marit, més tard, després que s'hagi acabat l'obra, després que s'hagi fet el silenci, després que els morts s'hagin aixecat d'un salt i hagin ocupat el seu lloc entre els actors arrenglerats al davant de l'escenari. Després que el seu marit i el noi, les mans agafades, hagin fet una reverencia rere l'altra, abaixant la cara enmig de la tempesta d'aplaudiments. Després que l'escenari hagi quedat desert i hagi deixat de ser una muralla, un cementiri, un castell. Després que ell l'hagi anat a buscar, obrint-se pas entre la multitud, el rostre encara ple de regalims de pasta blanca. Després que hagi agafat la mà de l'Agnes i l'hagi abraçat contra les sivelles i el cuir de l'armadura. Després que hagin estat junts enmig del cercle obert del teatre i el lloc hagi quedat buit com el cel que tenen al damunt.
De moment, però, l'Agnes és a primera fila, al límit de l'escenari, agafada amb les dues mans a la vora de fusta. A un metre de distància, potser dos, hi ha el Hamlet, el seu Hamlet, tal com hauria pogut ser si hagués estat viu, i l'espectre, que té les mans del seu marit, la barba del seu marit i parla amb la veu del seu marit.
L'Agnes allarga una mà com si volgués donar-los les gràcies, com si volgués tocar l’aire que els envolta a tots tres, com si volgués travessar la frontera que hi ha entre públic i actors, entre vida real i teatre.
Just quan es disposa a sortir d'escena, l'espectre es gira cap a ella. Li clava els ulls, les seves mirades es troben i ell diu les seves ultimes paraules:
—Recorda'm.”
Hamnet
Maggie O'Farrell
traducció de Marc Rubió
l'alta editorial, 2021
pàgines 345-353
