"Una feina per fer i la farà tota sola.
Espera fins al vespre, fins que tothom ha marxat, fins que la major part de la gent se n'ha anat al llit.
Tindrà l'aigua a la mà dreta i hi espargirà unes quantes gotetes d'oli. L'oli resistirà, es negarà a barrejar-se amb l'aigua i, en lloc d’això, es transformarà en uns cercles daurats a la superfície. L'Agnes hi submergirà el drap i l’escorrerà.
Comença per la cara, per dalt. El Hamnet té un front ample i a primera línia els cabells li creixen drets. Últimament, havia començat a remullar-se'ls al matí, per intentar aplanar-se'ls, però se li rebel·laven. Ara l'Agnes els remulla però continuen sense fer cas, ni tan sols un cop morts. ¿Ho veus?, li diu, no pots canviar el que t'és donat, no pots modelar ni alterar el que et toca.
Ell no contesta.
L'Agnes es remulla les mans i després passa els dits entre els cabells del Hamnet; hi troba alguna brossa, un cardó, la fulla d'una prunera. Ho deixa tot a un costat, en un plat: vestigis del seu fill. Li pentina els cabells amb els dits fins que queden nets. ¿Te'n puc agafar un floc?, li pregunta. ¿Et faria res?
Ell no contesta.
L'Agnes agafa un ganivet, aquell que troba tan útil per buidar la grana de la fruita —l'hi va comprar a un gitano que es va tro-bar pel camí un dia—, i agafa un ble de cabells del clatell del Hamnet. El ganivet talla el floc fàcilment, tal com s'esperava. Sosté els cabells davant seu. Les puntes, descolorides pel sol de l'estiu, son d'un groc pàl·lid que es va enfosquint fins al to gairebé marró de les arrels. Els deixa amb compte al costat del plat.
Li passa el drap pel front, pels ulls tancats, les galtes, els llavis, la ferida oberta de la cella. Li neteja l'espiral de les dues orelles, el tronc tou del coll. Si pogués, li xuclaria la febre del cos, l'hi faria desaparèixer de la pell. No li pot deixar posada la camisa de dormir o sigui que recorre amb el ganivet del gitano els dos braços i el pit, de dalt a baix.
Quan està rentant-li suaument, molt suaument, les aixelles masegades, tumefactes, entra la Mary.
—He vist la llum —diu, amb veu esquerdada—. No podia dormir.
L'Agnes li assenyala una cadira amb un moviment de cap. La Mary estava amb ella quan el Hamnet havia arribat al món; potser es pot quedar a veure com en marxa.
L'espelma flameja a gran altura, de manera que il·lumina el sostre i deixa a les fosques els contorns de I ‘habitació. La Mary seu a la cadira; l'Agnes li veu la vora blanca de la camisa de dormir.
Submergeix el drap a l'aigua, renta, el torna a submergir. Un moviment repetitiu. Ressegueix amb els dits la cicatriu del braç del Hamnet, de quan va caure d'una tanca a Hewlands, el nus frunzit de la mossegada d'un gos en una fira de la collita. Li nota, al tercer dit de la mà dreta, una durícia d'agafar la ploma. Té uns clotets a la pell de la panxa de quan, de petit, va tenir la varicel·la.
Li renta les cames, els turmells, els peus. La Mary agafa el bol, canvia l'aigua. L'Agnes torna a rentar-li els peus i els hi eixuga.
Les dues dones es miren un moment, i llavors la Mary recull el llençol plegat i n'agafa una punta amb cada mà. El llençol es desplega, s'obre com una flor enorme de pètals amplíssims, i l'Agnes es troba davant de la seva blancor buida i sorprenent. La resplendor és com la d'una estrella, inevitable, en aquesta habitació fosca.
L'Agnes agafa el llençol. Se l'acosta a la cara. Fa olor de ginebrer, de cedre, de sabó. Té un tacte suau, acollidor, mal·leable.
La Mary l'ajuda a aixecar les cames del Hamnet i després el tors, per fer passar el llençol per sota seu.
Que n'és de dur embolcallar-lo. Que n'és de dur aixecar les puntes del llençol i tapar-lo, deixar-lo colgat en aquesta blancor. Que n'és de dur pensar, saber, que després d’això no tornarà a veure mai mes aquests braços, aquests nusos dels dits, aquests turmells, aquesta ungla del dit gros, aquesta durícia, aquesta cara.
La primera vegada no es veu amb cor de tapar-lo. La segona vegada tampoc. Agafa el llençol, l’estén sobre el nen, l'enretira. Torna a estendre'l. El torna a enretirar. El nen jeu nu, rentat, al mig del llençol, les mans entrellaçades sobre el pit, la barbeta inclinada cap amunt, els ulls ben tancats.
L'Agnes s'inclina sobre la fusta, respirant sorollosament, la tela entre les mans.
La Mary l'observa. Allarga el braç per sobre del cos del nen i acaricia la mà de l'Agnes.
L'Agnes mira el seu fill. Les costelles en forma de gàbia d'ocell, els dits entrellaçats, els ossos rodons dels genolls, la cara immòbil, els cabells color de blat, ara ja secs, drets sobre el front, com sempre. La presència física del Hamnet sempre ha sigut forta i rotunda, a diferencia de la de la Judith. L'Agnes sempre ha sabut si entra en una habitació, o si en surt: aquells passos inconfusibles, el cop d'aire, el soroll sord i pesant quan s'asseu en una cadira. I ara ha d'abandonar aquest cos, entregar-lo a la terra per no tornar-lo a veure mai mes.
—No puc —diu.
La Mary li agafa el llençol. El desplega cap a un costat, sobre les cames del Hamnet, i després cap a l'altre, sobre el pit. Ho fa amb tanta traça que, d'alguna manera, l'Agnes s'adona que la seva sogra això ja ho ha fet alguna vegada, moltes vegades.
Després, juntes, allarguen els braços cap a les bigues. L'Agnes tria una mica de ruda, consolda i camamilla. Agafa espígol i farigola, un grapat de romaní. Pensaments de camp no, perquè al Hamnet no li agradava l'olor que fan. Ni angèlica, perquè ara ja és massa tard i no ha servit de res, no ha complert la seva missió, no ha salvat el Hamnet, no ha aturat la febre. Ni valeriana, per la mateixa raó. Ni card lleter, perquè les fulles son tan punxegudes i esmolades que podrien foradar-li la pell i fer-li vessar gotes de sang.
L'Agnes posa les plantes assecades dins del llençol, a tocar del cos del Hamnet, perquè li murmurin el seu consol.
Després ve l'agulla. L'Agnes l'enfila amb un fil gruixut. Comença des dels peus.
La punta es punxeguda; travessa la tela i llisca fins a l'altre costat. L'Agnes fixa els ulls en la feina, en la unió de les dues parts del llençol, per fer una mortalla. És una marinera que cus una vela, que aparella la barca que dura el seu fill a l'altre món.
Ha arribat a mitja cama quan hi ha alguna cosa que li fa aixecar el cap. Hi ha una figura al peu de l'escala. El cor de l'Agnes s'estreny com un puny, gairebé deixa anar un crit: ja ets aquí, has tornat, però llavors veu que, de fet, es la Judith. La mateixa cara, només que aquesta està viva, desencaixada, tremolosa.
La Mary s'aixeca de cop de la cadira i li diu: torna-te'n al llit, ara mateix, vinga, has de dormir, però l'Agnes intervé: no, deixeu que es quedi.
Amb molt de compte, l'Agnes deixa l’agulla, perquè ha de vigilar de no punxar el Hamnet, ni tan sols ara, i obre els braços. La Judith s'allunya de l'escala, entra a l'habitació, es llança sobre la seva mare i amaga la cara en el seu davantal, mentre diu alguna cosa d'uns gatets, i una altra cosa d'una malaltia, de canviar-se el lloc, de que es culpa seva, i llavors els sanglots la fan trontollar, com una ventada que sacseja un arbre.
L'Agnes li diu: no es culpa teva. No es culpa de ningú. La febre ha vingut a buscar-lo i no hi hem pogut fer res. Hem d'afrontar-ho tan bé com puguem. I després afegeix: ¿el vols veure?
La Mary desplega el llençol de manera que la cara del Hamnet quedi al descobert. La Judith es posa al seu costat, la mirada baixa, retorçant-se les mans a mitja altura. La seva expressió fluctua entre la incredulitat, la timidesa, la compassió i la pena.
—Oh —diu, agafant aire—. ¿Es ell de veritat?
L'Agnes, dreta al seu costat, fa que sí amb el cap.
—No sembla que sigui ell.
L'Agnes torna a fe que sí amb el cap.
—És que se n'ha anat.
—¿On se n'ha anat?
—A... —fa una respiració profunda, gairebé serena— a... al cel. I el seu cos ha quedat enrere. Ens n'hem d'ocupar tan bé com puguem.
La Judith allarga una mà i toca la galta del seu germà bessó. Unes llàgrimes li rodolen per la cara com si es perseguissin. Sempre ha vessat llàgrimes enormes, com perles pesants, incompatibles amb la lleugeresa del seu cos. Fa que no amb el cap, fort, un parell de vegades. Llavors diu:
—¿No tornarà mai?
I l'Agnes es troba que ho pot afrontar tot, excepte el dolor de la seva filla. Pot afrontar la separació, les malalties, els cops, els parts, les privacions, la gana, la injustícia, l’aïllament, però això no: la seva filla mirant el seu germà bessó mort. La seva filla sanglotant pel seu germà perdut. La seva filla turmentada per la pena.
Per primera vegada, a l'Agnes li arriben les llàgrimes. Li neguen els ulls sense avís previ, li entelen la visió, li broten a raig i li regalimen per la cara i el coll, li deixen el davantal xop, li corren entre la roba i la pell. Sembla que li surtin no només dels ulls sinó de tots els porus del cos. Tot el seu ésser batega afligit pel seu fill, per les seves filles, pel seu marit absent, per tots ells, quan diu:
—No, amor meu, no tornarà mai."
Hamnet
Maggie O'Farrell
traducció de Marc Rubió
l'alta editorial, 2021
pàgines 258-263
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada