hamnet, fragment 2

 

 

    "En aquella contrada s'explicava una historia sobre una noia que vivia al llindar d'un bosc.

    La gent es deia aquestes paraules: ¿heu sentit parlar mai de la noia que vivia al llindar d'un bosc?, mentre a la nit seien a la vora del foc, mentre pastaven la massa del pa, mentre cardaven la llana. Aquestes histories, evidentment, servien perqué la nit passés mes de pressa, per apaivagar un nen díscol, per distreure els altres de les seves cabòries.

    Al llindar d'un bosc, una noia.

    En aquest principi hi ha una promesa amagada, de narrador a oient, com si t'entaforessin una nota a la butxaca, un senyal que está a punt de passar alguna cosa. Qualsevol persona que hi hagués a prop, girava el cap i parava l'orella, i ja es feia una imatge de la noia, potser obrint-se camí entre els arbres, o dreta al costat de la paret verda d'un bosc.

    I quin bosc era. Esponerós, dens, farcit d'heura i esbarzers, els arbres tan atapéïts que hi havia zones, es deia, on no hi to-cava mai el sol. No era un lloc per perdre-s'hi, dones. Hi havia camins que feien volta i tornaven sobre ells mateixos, camins que desviaven el viatger de la seva ruta, del seu objectiu. Brises que s'aixecaven del no res. Certes clarianes on podies sentir-hi música, o sospirs, o murmuris del teu nom que deien: «Aquí, vine aquí, agafa aquest camí».

    Als nens que vivien a prop del bosc se'ls ensenyava des del bressol a no aventurar-s'hi mai sols. A les donzelles se les comminava a no anar-hi, se les alertava del que es podien trobar rondant per aquelles profunditats verdes i laberíntiques. Allá hi havia criatures que semblaven humans —bosquetans, en de­ien—, que caminaven i parlaven, pero que no havien posat mai els peus fora del bosc; havien viscut tota la vida enmig d'aquella llum ombrívola, enmig d'aquell fullatge, d'aquell interior humit i espès. Es deia que un gos de caça, una bestia meravellosa, amb els costats llustrosos i els ullals espurnejants, s'havia endinsat entre els arbustos a l'encalç d'un cérvol i no l'havien tornat a veure. El gos va seguir el blanc centelleig de l'animal i el bosc el va engolir per no alliberar-lo mai mes.

    La gent que havia de travessar el bosc es parava abans per resar; hi havia un altar, una creu, on podies aturar-te i posar el teu destí en mans del Senyor, esperar que t'hagués escoltat. confiar que vetllaria per tu, que no deixaria que el teu camí es creués amb el dels bosquetans o els esperits del bosc, amb les criatures de les fulles. La creu va quedar colgada, escanyada. deien alguns, per la madeixa tibant d'una heura. Altres viatgers encomanaven la seva fe a poders mes foscos: tot al voltant del bosc hi havia llocs sagrats on la gent lligava retalls de roba en una branca, deixava gerres de cervesa, barres de pa, llardons engrunats, enfilalls de granadura brillant, amb l'esperança que els esperits deis arbres s'aplacarien i els deixarien passar sans i estalvis fins a l'altra banda del bosc.

    I resulta que en una casa que hi havia just al llindar del bosc hi habitaven la noia i el seu germà petit. Des de les finestres de darrere es veien els arbres, amb les capçades que es balancejaven incansables els dies de vent, amb els punys nus i cargolats que tremolaven a l'hivern. La noia i el seu germà havien nascut en contacte amb la força del bosc i el seu poder d'atracció.

    La gent que feia molt de temps que vivia al poble creía que la mare de la noia provenia d'aquell bosc. Ningú sabia exactament d'on. Potser era una bosquetana que s'havia perdut, que s'havia separat dels de la seva especie, o potser era alguna altra cosa.

    Ningú ho sabia. La historia deia que un dia s'havia obert pas entre els esbarzers i havia sortit d'aquell món verd i penombrós, i des de llavors el pagès, que resulta que era allá dret, vigilant les ovelles, no havia pogut deixar de mirar-la. Li va treure les fulles dels cabells i els cargols de les faldilles. Li va espolsar els branquillons i la molsa enganxats a les mànigues, li va rentar el fang dels peus. La va acollir a casa seva, la va alimentar, la va vestir, s'hi va casar i, no gaire temps després, va néixer una nena"

Hamnet

Maggie O'Farrell

traducció de Marc Rubió

l'alta editorial, 2021

pàgines 53-55