La tarda del dissabte
la dediquem a exposar i defensar les nostres propostes de lectures i pel·lícules
per la temporada vinent....
I per la nit, Xavier Martorell ens va mostrar un selecte tastet dels sis
anys del taller de música que imparteix: des del romanticisme, passant pel
jazz, el fado, el barroc o el blues d’aquest curs.
També va impartir un curs de dicció, i vam escoltar un fragment del monòleg
“Por qué se quitó Juan de la bebida” un soliloqui creat per Jacinto Benavente l’any 1922, declamat per un dels seus alumnes.
A continuació, vam escoltar el poema i la cançó “El Ángel Simón” escrites
per Nacho Vegas, una carta que escriu un home al seu pare mort.
Amira ens va apropar a la figura del Jalāl ad-Dīn Muḥammad Rūmī, o simplement Rumi, també
conegut com a Mawlana (1207-1273), poeta, jurista, teòleg i místic sufí. Els
seus seguidors fundaren l'orde sufí dels mawlawiyya després de la seva mort, i
són coneguts per la seva meditació semà, en la qual giren sobre si mateixos
acompanyats per flautes i tambors.
Cesa va posar en escena la cançó “Resistiré” ,cançó popularitzada pel “Duo
Dinámico” als anys seixanta del segle passat, amb lletra de Carlos Toro Montoro
i composta per Manuel de la Cava, en la versió de la Estela Raval, cantant argentina
reconeguda com la veu femenina de “Los Cinco Latinos”.
Loles i Joan Francesc van posar en escena un fragment de l’obra teatral de
l’autora argentina Adele Basch, “Bellos cabellos” , un hilarant diàleg entre Laura,
dona de llargs cabells i Miquel, el perruquer.
Emi, Mari, Amalia, Amparo, Carme, Pilar i José Antonio ens van oferir la
seva particular versió d’un quadre del conegudíssim ballet “El llac dels cignes”,
del compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski. En aquest cas, el llac l’ocupen ànecs.
Com no podia ser d’una altra manera, la cloenda de l’acte va anar a càrrec del
nostre amic Carlos y el seu “Soy minero”, una cançó que ha esdevingut un himne del
grup.
La jornada matutina del dissabte la vam dedicar a visitar la Fundació La Fageda, un projecte social i empresarial sense ànim de lucre que té com a missió promoure la integració social i laboral i la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat o trastorns mentals severs (o bé en risc d’exclusió social) a la comarca de la Garrotxa, oferint-los la possibilitat d’accedir a un lloc de treball digne i remunerat.
La Fundació es troba al Mas Els Casals, situat a la Reserva Natural de la Fageda d’en Jordà, al cor del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, al municipi garrotxí de Santa Pau.
La història de la Fageda arrenca entre la dècada de 1960 i la de 1970, moment en què, arran del deplorable estat de l’assistència psicològica a Espanya, diversos conflictes en centres especialitzats en discapacitats i malalts mentals comencen a fer visible el problema de l’encaix d’aquests col·lectius a la societat espanyola. Un d’ells, el més conegut a l’època, al centre psiquiàtric de Salt, portarà a un pla de sectorització i millora. Cristobal Colón, un psicòleg que formava part del centre com a auxiliar psiquiàtric, gràcies a les experiències viscudes durant la seva estança a Salt i de la mà dels psiquiatres Josep Mateu i Josep Torrell, decideix promoure activitats vinculades a l’aspecte ocupacional (a través de la «laborteràpia») que puguin donar sentit a la vida dels discapacitats. De la iniciativa del Cristóbal, sorgeix el projecte “La Fageda”, que ell va voler batejar amb el nom del seu espai verd preferit i lloc on havia decidit instal·lar-se amb la seva família: la Fageda d’en Jordà.
La Fundació està formada per tres branques: Fageda Fundació, que s’encarrega de l’activitat productiva i incorpora un Centre Especial de Treball (CET), on té lloc la fabricació. El Centre inclou també la secció de jardineria (la més antiga del grup) i la granja de vaques lleteres que produeix la llet que es fa servir per elaborar els làctics, els postres i els gelats. També s’encarrega dels serveis centrals comuns a les tres entitats (informàtica, finances, recursos humans, comunicació...). La Fundació Privada de Serveis Assistencials de la Garrotxa (SAG), que s’encarrega dels serveis socials, com ara les tasques de teràpia ocupacional, els habitatges i les residències, i l’àrea de suport al treball, així com el Servei d’Integració en la Comunitat, dedicada a la inserció laboral de persones amb discapacitat a l’empresa ordinària; i La Fageda, SCCL, que és l’entitat més antiga. Es tracta d’una cooperativa de consumidors amb tasques de formació, acompanyament, oci i lleure, activitats internes (menjadors, transports, botiga interna), suport i reforç del sentiment de pertinença al projecte.
Després de fer una visita per les diferents dependències del complex, vam fer una degustació dels seus productes.
Enguany, en la seva divuitena edició, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO (FCACU) han escollit el poema “Desamor” de Josep M. Llompart per celebrar el Dia Mundial de la Poesia.
Josep M. Llompart (Palma, 1925–1993) va ser un dels poetes, prosistes, traductors, editors, professors, crítics literaris i activistes culturals més destacats de la segona meitat del segle XX.
El gènere que va conrear amb més dedicació va ser el de la poesia, amb llibres com Poemes de Mondragó, Mandràgola, Jerusalem o Spiritual, Josep M. Llompart va aconseguir versos singulars en una de les trajectòries més sòlides de la generació dels cinquanta.
Vint-i-cinc anys després de morir, Gall Editor va treure a la llum l’edició definitiva de la seva Poesia completa a cura de Cèlia Riba. Per la seva contribució, se’l considera una figura fonamental, i va merèixer els guardons més prestigiosos, des del Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia fins al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Desamor
Com si de cop abolissin
el fonoll de l’estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
com si de cop
prohibissin l’Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d’assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l’alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
El pasado fin de semana nos reunimos en el tradicional encuentro que da la bienvenida a la primavera y en el defendemos, ante el grupo, las películas y los libros que elegiremos para la próxima temporada.
Un año más, nos hemos reunido en el Hostal-Restauante La Devesa, Rupit, al cuidado de Carmina. Gracias, Carmina, por acogernos y darnos todas las facilidades para que podamos realizar estos encuentros.
Los más madrugadores, a su llegada, se encontraron que la climatología, en forma de una leve capa nívea, nos daba una romántica bienvenida.
Una vez todos en la casa ,y tras compartir manteles e impresiones, el grupo del Cinefórum nos ofreció visionar la película “Sentimental”, del director barcelonés Cesc Gay.
Con guion del propio director, fue producida por Marta Esteban, con fotografía de Andreu Rebés y el montaje de Liana Artigal. Interprestada por Javier Cámara, Griselda Siciliani, Belén Cuesta y Alberto San Juan, la película es una adaptación cinematográfica de Los vecinos de arriba, una obra teatral de Cesc Gay estrenada en Barcelona el año 2015.
Carlos Boyero, en su crítica del 30/10/2020 en El País, dice:
“Sentimental me amenaza en su arranque con aburrirme mucho, me incita a salir corriendo de la sala, mediante una intensa e interminable conversación entre la pareja en crisis. Pero todo se va arreglando cuando aparecen sus invitados, un bombero que ejerce gozosamente de semental y una psicóloga enamorada del sexo en todas sus variantes. Los diálogos y las situaciones alcanzan un nivel chispeante, hay malicia y talento en ellos. También te despierta el interés en cómo acabará ese encuentro insólito y surrealista entre gente tan distinta en su forma de vivir.”
En una nota, Cesc Gay apunta:
"Escribí Sentimental gracias a mi vecina. O para ser más exactos, por culpa de mi vecina.
Durante muchas semanas sus gemidos excesivos y siempre fuera de hora, provocaron en mi casa acalorados debates y muchas discusiones al respecto. Fue entonces, cuando sin darme cuenta, encontré la inspiración para escribir la comedia que tanto tiempo llevaba buscando. Sus gemidos iban a desatar en un matrimonio común un vendaval de palabras y reproches nunca antes dichos.
Porque sin duda, una de las aventuras más grandes y ambiciosas que cualquiera de nosotros puede llegar a experimentar en esta vida es la de vivir en pareja. Un reto mayúsculo y lleno de adversidades en el que la lucha se convierte en una rutina, las trincheras son infinitas y el consuelo ante las heridas sufridas es a menudo escaso o poco saludable.
Escribí Sentimental inspirado por las películas y los guiones del cine americano de los años 30 y 40. Autores como Billy Wilder, Howard Hawks, Ben Hecht, Ernst Lubitsch y otros representantes del más puro estilo de la Screwball Comedy que siempre me gustaron tanto por el dinamismo de sus comedias y la mordacidad y el ritmo de sus diálogos inteligentes y siempre sorprendentes.
Para darle forma a la película era indispensable contar con un cuarteto de interpretes de altura. Actores que fueran capaces de transitar la fina línea que separa la comedia del drama. He tenido la suerte de trabajar de nuevo con Javier Cámara y Alberto San Juan y aprovechar así la confianza y la experiencia compartida en anteriores rodajes. Belén Cuesta estaba en mi lista de actrices con las que quería trabajar desde hace ya tiempo, por su versatilidad cómica y su personalidad en la pantalla. Y por último, Griselda Siciliani; una actriz argentina que ya había disfrutado como espectador y que la casualidad y la fortuna nos ha juntado inesperadamente.
Sin ellos, Sentimental hubiese sido otra película."
Tras visionar la película, el grupo de cine nos sometió a una serie de preguntas sobre la cinta (querían saber si no nos habiamos dormido durante el pase) y nos descubrieron un término cinematográfico que prácticamente todos desconocíamos: el término McGuffin, un elemento de suspense (en esta cinta coincidimos que era la alfombra) que hace que los personajes avancen en la trama, pero que puede tener relevancia en la trama o no. La expresión fue acuñada por Alfred Hitchcock (1899-1980) que designa una excusa argumental que motiva a los personajes y al desarrollo de una historia, pero carece de relevancia por sí misma.
En este sentido, Hitchcock explica también esta expresión en el libro-entrevista con François TruffautEl cine según Hitchcock. Dice el afamado director:
"La palabra procede de esta historia: dos hombres van en un tren, y uno de ellos le dice al otro:
―¿Qué es ese paquete que hay en el maletero que tiene sobre su cabeza?
―Ah, eso es un macgufin.
―¿Qué es un macgufin?
―Un macgufin es un aparato para cazar leones en Escocia.
El proper diumenge, 16 de març, farem una petita ruta pel Vic de la Maria Àngels Anglada. Unes notes per conèixer a aquesta autora, extretes de la seva pàgina a l’espai de l’Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana (AELC):
“Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer el 9 de març de 1930 a Vic
(Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un
advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar
apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com
es reflecteix en alguna de les seves novel·les.
Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la
Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment
Universitat de Barcelona). Es va llicenciar en Filologia Clàssica.
L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a
la seva mort, l’abril del 1999.
La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre
es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la
seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica.
Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al
català.
La seva trajectòria com a escriptora comença l'any 1972, amb la publicació
dels seus primers poemes, juntament amb la poeta,Núria Albó, amb el
llibre Díptic. En els començaments de la seva vida literària va
destacar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius
com Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974.
També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó, El
pont, 9 país, Reduccions, entre altres.
El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera
novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi
li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector.
A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria
literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies
d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio
Nacional de la Crítica.
El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge
amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un
altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat
al 1993.
Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona
en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar
mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de
dones: una visió del món.
Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva
obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest
motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que
engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar
completat amb el petit poemari Arietta.
Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a
l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia,
novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten
publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva
culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí
d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant
pel públic com per la crítica.
A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història
corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més
compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de
concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interessés
per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge
Semprún, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente
Gómez. Però el projecte va quedar congelat.
Una de les facetes més desconegudes, i que, en els últims anys va afegir a la
seva trajectòria va ser la de la literatura per a infants i joves. En aquest
camp va publicar contes com La grua Estontola, L'hipopòtam
blau, Relats de mitologia, Els Déus i Relats de
mitologia i Els herois.
Una de les seves últimes obres publicades encara en vida, amb una bona
acceptació del públic i la crítica, va ser la novel·la Quadern d'Aram.
Una novel·la compromesa, sòbria i explicada amb una profunda sensibilitat a
l'hora de parlar de la tragèdia del poble armeni.”
.jpeg)
