El proper divendres, 10 d’Octubre de 2025, a les 17,30h, el Cinefòrum de Vespres Literaris obre la present temporada amb la projecció de la pel·lícula “Retour à Reims (Fragments)” de Jean Périot, França, 2021.
Us hi esperem al Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
Els companys del programa de Cerdanyola Radio, Auto Cine (105.3 FM), programa que se emet cada dimarts de 21 a22h, han entrevistat al nostre company Joan Francesc Sánchez, membre del grup organitzador del Cinefòrum de V.L., al seu darrer programa ”Especial: Una batalla tras otra”, del minut 8,53 a 23,07 del Potcast.
El pasado 10 de septiembre falleció la hermana mayor de nuestra compañera Amira, Nevzeta Osmanbegovic.
Amira, este pequeño y sentido recuerdo.
Te acompañamos en tú dolor.
“Aquellos dos abrazados junto a la orilla del Reno en Gotlieben
bien podríamos ser tú y yo,
pero nosotros dos no pasearemos abrazados nunca más
junto a ninguna orilla.
Ven, paseemos al menos en este poema.”
Izet Sarajlić
traducción de Fernando Valverde
Izet Sarajlić fue un poeta, traductor y ensayista nacido en Doboj, Bosnia y Herzegovina, en 1930. Es uno de los poetas bosnios más conocidos de la segunda mitad del siglo XX . Publicó más de treinta libros de poesía y su manuscrito Sarajevo War Journal fue redactado durante las primeras semanas del cerco de Sarajevo, publicándose en 1993 en Eslovenia. En 2013, la mayor parte de estos poemas fueron publicados en España por la editorial Valparaíso en el libro titulado Sarajevo, un texto atravesado por la guerra y marcado por sucesos como la muerte de sus dos hermanas, a las que tuvo que enterrar de forma clandestina con sus propias manos. Murió en Sarajevo en 2002.
La pel·lícula-documental “Retour à Reims (Fragments)”, dirigida per Jean-Gabriel Périot, s’inspira en l’assaig autobiogràfic Retour à Reims del filòsof i sociòleg Didier Eribon, publicat l’any 2009.
En aquest llibre, Eribon explora la seva pròpia trajectòria vital —la d’un jove de família obrera, bon estudiant, que marxa de Reims a París per viure lliurement la seva homosexualitat i que aviat s’integra en el món intel·lectual— com a punt de partida per fer una reflexió sociològica més àmplia sobre la vida de la classe obrera en una ciutat francesa del segle XX, analitzant aspectes com l’habitatge, l’educació o la feina. A l’assaig, Eribon utilitza la seva memòria familiar per explicar com es va allunyar del seu origen, alhora que intenta —mitjançant l’escriptura— tornar al seu poble natal, vint anys després. D’aquí el títol Retour à Reims. El seu objectiu és comprendre els seus pares i el món que el rebutjava, que el feia sentir avergonyit i del qual necessitava allunyar-se, així com entendre les transformacions polítiques i culturals que es van produir en la classe obrera i dins de la seva pròpia família durant els anys de la seva absència. Com s’explica a l’article que podreu trobar en aquest enllaç.
Al seu llibre Retour à Reims, Didier Eribon es pregunta: què fer quan és la teva pròpia família la que vota el Front National, avui rebatejat com a Rassemblement National. Aleshores es proposa escoltar-los per intentar entendre’ls. Eribon també es pregunta: com s’explica el pas d’una part del vot obrer del Partit Comunista al Front National? La seva explicació és que aquest partit va oferir a persones que ja no sentien que pertanyien a una classe i que es percebien com a desposseïdes, un espai polític on es parlava en el seu nom.
El cineasta Jean-Gabriel Périot, un dels directors més combatius de l’actualitat, opta per traslladar aquest relat a la pantalla, a l’any 2021, fent una adaptació lliure de l’assaig. Ho fa mitjançant la reutilització d’imatges d’arxiu, que, combinades amb la veu en off de l’actriu Adèle Haenel —una de les activistes LGTBI+ més destacades del cinema francès—. donen forma a una narrativa col·lectiva sobre la classe obrera francesa, des de la postguerra fins als nostres dies, capaç de transcendir l’experiència individual.
Tot i que el relat de Dieter Eribon, està escrit en primera persona i evoca la seva homosexualitat i la homofòbia del món obrer com a motiu per fugir de l’entorn on vivia, Jean-Gabriel Périot va preferir no abordar aquest aspecte a la pel·lícula. Tal com explica amb les seves pròpies paraules:
“Regreso a Reims es un texto caleidoscópico con muchas temáticas y personajes. Adaptándolo íntegramente temía tratarlo todo superficialmente... Prescindiendo del personaje de Didier Eribon eliminaba automáticamente las cuestiones ligadas al tránsfuga de clase y a la homosexualidad pero también tenía más espacio para desarrollar la cuestión del lugar de las mujeres en la historia obrera. Como vengo de una familia de mujeres, eso me interesaba particularmente”.
El director hi afegeix:
“Elegir a Adèle (com a narradora) fue una evidencia. Hay algo en su voz que me parece popular y que desvela su origen social. Encarna además una nueva historia del compromiso y de las luchas, la de su generación. Todo tenía sentido.”
La pel·lícula està estructurada en dues parts clarament diferenciades i un epíleg.
A partir d’una excel·lent tasca de documentació d’arxiu audiovisual, Périot construeix el film amb fragments de pel·lícules, entrevistes, programes de televisió, i altres materials. Mitjançant el muntatge, descontextualitza aquestes imatges i els otorga un nou sentit, una nova funció dins d’un relat diferent, vertebrat per la veu de la narradora.
En la primera part, Périot fa una descripció minuciosa de la classe obrera des de principis del segle XX. Descriu l’estructura social francesa i els principals problemes que afectaven aquest col·lectiu: la marginació, la manca d’educació escolar, la impossibilitat d’ascens social, l’explotació laboral… El director traça així un relat suggeridor sobre la formació de la consciència de classe obrera i de la necessitat de la solidaritat entre individus i comunitats per poder plantar cara al capital i al poder polític.
Alhora, posa l’accent en la doble condemna que arrosseguen les dones: la de classe i la de gènere. Mostra com fins i tot els mateixos treballadors oprimits, exerceixen una forma d’opressió sobre les dones, especialment sobre aquelles que decidien treballar a les fàbriques. Aquest conflicte entre oprimides i opressors esdevé una de les claus sobre les quals se sustenta l’anàlisi de Périot.
En la segona part, Périot reflexiona sobre la desvirtuació de la consciència de classe i la seva transformació en un sentiment xenòfob, que trobarà espai en l’extrema dreta durant les darreres dècades del segle XX. Desil·lusionada amb els representants polítics socialistes, la classe obrera cau en un escepticisme que porta molts dels seus membres a votar al Front National. La il·lusió de poder dels treballadors es projecta llavors sobre altres éssers oprimits, en aquest cas, els immigrants àrabs.
Les imatges i els discursos que Périot recupera al film no ofereixen respostes, però exposen amb claredat com la por dels votants de la classe obrera tendeix a dirigir-se contra aquells que tenen menys i que són percebuts com una amenaça en la distribució d’uns recursos limitats. En lloc de qüestionar els qui concentren la riquesa i el poder i reclamar-los una redistribució més justa i beneficiosa per a la majoria, una part de la classe obrera mira amb recel els immigrants.
El cinema de Périot sol deixar una porta oberta a l’esperança; el seu aparent «no hi ha sortida» conté sempre la il.lusió d’una llavor a punt de germinar que pugui donar pas a un futur millor. A “Retour à Reims”, aquesta esperança es concentra en l’epíleg, on mostra les protestes del 2018 protagonitzades pels “armilles grogues”. En ells hi busca aquell esperit revolucionari i republicà, perdut després de dècades de domesticació, capaç de transformar el present i de fer renéixer idees de solidaritat sota sigles d’esquerra. Aquestes imatges transmeten als espectadors un missatge clar: els fronts de lluita continuen oberts i la construcció del futur és a les nostres mans perquè la lluita continua.
El documental, d’altra banda, es proposa un repte tan complex com es respondre a una pregunta crucial en la França actual: per què la base obrera, tradicionalment votant d’esquerres, ha mutat fins a convertir-se en el principal suport de Marine Le Pen i de la seva extrema dreta xenòfoba, nacionalista i excloent?
Quan se li pregunta al director, com s’explica el pas d’una part del vot obrer del Partit Comunista al Front National, Jean-Gabriel Périot respon:
“En los años 80, las fábricas cerraron, una nueva forma de capitalismo se desarrolló y la clase obrera cambió hasta el punto de no existir ya como tal. Están por un lado la explosión del sector terciario y por otro lado un proletariado precario y aislado, representado hoy en día por los repartidores en bici, los conductores de Uber o los cuidadores de las residencias de ancianos. He escuchado muchos discursos de Jean-Marie Le Pen y me sorprendió el hecho de que podía ser bastante brillante en su manera de hablar del pueblo y para el pueblo, aunque por supuesto se trate de un pueblo fantaseado y ficticio.”
I afegeix…
“A la inversa, los otros políticos, en particular los de izquierdas, ya no se dirigen a ciudadanos sino a consumidores. Es como si hoy en día los políticos eligiesen un mercado electoral y le hablasen únicamente a una parte de la población concebida como un mercado. La política se ha profesionalizado y los representantes provenientes de la clase obrera han desaparecido.”
Si voleu aprofundir en aquesta interessant entrevista amb del director, la podeu trobar enllaçada aquí
Amb tota la complexitat que el tema comporta, és indiscutible que la pel·lícula “Retour à Reims (Fragments)” acaba convertint-se en un dels millors exemples de crítica política vistos en una pantalla en els darrers anys.
El proper divendres, 10 d’Octubre de 2025, a les 17,30h, el Cinefòrum de
Vespres Literaris obre la present temporada amb la projecció de la pel·lícula Retour
à Reims (Fragments) de Jean Périot, França, 2021.
Us hi esperem al Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
La introducció al debat posterior anirà a càrrec de Joan Coscubiela, advocat laboralista, sindicalista i polític.
Els companys del programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM), programa
que se emet cada dimarts de 21 a 22h, ens han permès publicitar aquesta nova
etapa del Cinefòrum de Vespres Literaris, en el seu darrer programa ”El Gran
Gatsby”, al minut 47,50 del PotcastEl Gran Gatsby
El 26 de setembre de 2025 un grup de Vespres Literaris vam tenir l’oportunitat de fer una visita guiada al Barcelona Supercomputing Center (BSC). L’encarregat de conduir-nos-la va ser l’Oriol Riu, informàtic del centre, qui va compartir amb nosaltres una visió molt valuosa del món dels supercomputadors, la seva evolució i reptes actuals.
Ens vam reunir al punt d’entrada del BSC i l’Oriol ens va donar la benvinguda. Ens va explicar que el centre és un referent en supercomputació a Espanya i Europa, i que està vinculat a xarxes nacionals i internacionals d’infraestructures de computació de molt alt rendiment (HPC).
Ens va fer reflexionar des d’un principi: aquest no és un “ordinador gran”, sinó un conjunt massiu de màquines petites interconnectades que col·laboren per fer tasques que cap equip individual podria abordar.
L’Oriol va esbossar ràpidament la trajectòria de les successives versions del supercomputador MareNostrum, fins a l’actual. Ens va recordar la llei de Moore (la idea que la capacitat de processament es duplica aproximadament cada dos anys, tot i que ha anat patint fre en els darrers anys) i va explicar les transicions entre generacions del Supercomputing.
Els quatre primers sistemes MareNostrum (1, 2, 3 i 4) estaven allotjats a l’interior d’una antiga capella (l’església del centre, dessacralitzada).
L’última generació “MareNostrum 5” ja no entra en aquesta capella, perquè el volum i exigència tècnica requerien una sala nova de 900 m². i ens va recalcar que és actualment 30 vegades més potent que MareNostrum 4.
L’Oriol va mencionar que la seva capacitat és de “400.000 terabytes / 400 petabytes (un petabyte equival a 1015 bytes)” i d’una vertiginosa velocitat de processament, d’uns 314 petaflobs ( un petaflob és una unitat de mesurainformàtica que s'utilitza com a mesura de rendiment d'unordinador, que correspon a mil bilions d'operacions de coma flotant per segon) de pic de rendiment teòric.
Va resultar fascinant la distribució dels armaris i veure com, tot i l’alta complexitat, hi ha una arquitectura que combina tecnologies comercials (Intel, NVIDIA, Lenovo) amb interconnexions molt sofisticades. L’Oriol va subratllar que la dependència tecnològica és, actualment, quasi totalment americana (Intel, NVIDIA, etc.), un repte notable en termes de sobirania tecnològica. Durant la visita vam poder contemplar les infraestructures físiques i entendre els reptes tècnics que comporta operar un centre d’aquest tipus.
Ens van dir que el consum energètic del sistema per a refrigeració oscil·la entre 10 i 12 MW anuals. Això és un factor clau per entendre l’escala i la sostenibilitat dels supercomputadors. El consum de refrigeració es al voltant de un 10% del consum total.
L’aigua no és un problema sever, malgrat que molts creuen que “la IA consumeix molta aigua”. En realitat ells fan servir un circuit tancat de 15.000 litres, i la sala de computació es manté a uns 26 °C regulats mitjançant portes fredes. Ens va dir que a la sala de computació hi ha força soroll, i la gestió tèrmica és un dels aspectes més delicats de tot el centre.
El sistema de dades està protegit amb punts de comprovació (“checkpoints”) cada 6 hores, per tal d’assegurar que, en cas d’aturada sobtada, es puguin recuperar les dades de manera ordenada i evitar pèrdua de dades i fallades en l’arrencada.
Ens va relatar l’episodi de l’apagada general: gràcies als sistemes d’estabilització i UPS (SAI en castellà), es va poder fer un “shutdown” una aturada del sistema dels equips ordenada, evitant danys i una “ràpida” recuperació del servei.
Una part important de la visita va ser la presentació del prototip de computador quàntic en experimentació. Aquest prototip del nucli, a escala 1:1, mostra que el nucli de l’ordinador quàntic està fet d’or — el material més conductor— i està dissenyat en forma de “cascada”, ja que per funcionar correctament necessita arribar a la temperatura del zero absolut (-273ºC ) motiu pel qual es refrigera amb heli. L’ordinador quàntic està encara en fase de recerca, es treballa en el sistema de correcció d’errors — un dels grans desafiaments de la computació quàntica—, i s’espera començar a treballar amb ell en uns sis anys.
Ens van explicar que cada ordinador quàntic, en aquesta etapa, normalment té un únic processador de cúbits, i que les temperatures objectiu es van apropant al zero absolut, de manera que l’aigua ja no seria suficient per a refrigerar, sinó que caldrà sistemes criogènics.
Ens va comentar que, tot i l’avenç, encara no hi ha plenitud de control per a moltes aplicacions: es desconeix exactament en quins camps seran les seves aplicacions dominants (medicina, nous materials, finances, etc.).
En relació a això, a finals de 2023 ja es va anunciar que IQM seria l’encarregada d’aportar els processadors quàntics per al primer ordinador quàntic espanyol, integrat en el MareNostrum 5. També s’està treballant en el sistema MareNostrum Ona, un equip quàntic analògic que complementarà la infraestructura EuroHPC al BSC.
A més, la capella que abans allotjava MareNostrum 1–4 ara està preparada per acollir els nous sistemes quàntics: està previst que el 80 % de l’espai sigui per a la nova màquina quàntica, i el 20 % restant per altres funcions de recerca. Així doncs, la vella capella de Torre Girona (antic espai religiós) evoluciona per a albergar tecnologies del futur.
L’Oriol també ens va donar dades sobre com es gestionen els recursos del BSC i qui els pot usar, d’una banda, l’ús propi del personal del BSC (investigadors interns) representa aproximadament un 30 % dels recursos, un 20 % es destina a investigadors de la resta d’Espanya i un 50 % s’assigna a la Unió Europea.
Cal destacar que hi ha una certa “sobre subscripció” de peticions respecte a les hores de computació disponibles: moltes més sol·licituds que recursos
Els projectes que utilitzen aquests recursos s’assignen per quadrimestres i se seleccionen en funció de la seva rellevància científica; l’ús és públic i gratuït, fins ara no es dona suport a empreses privades.
El centre compta amb unes 1.100 persones treballant, de les quals unes 900 són investigadores, moltes en modalitat de teletreball, i un 40 % dels investigadors són de fora (internacionals).
El BSC actua com a coordinador de la Red Española de Supercomputació (RES), que integra diversos centres espanyols i facilita l’accés a la infraestructura a nivell nacional.
Pel que fa al panorama global, efectivament hi ha supercomputadors potents en països com Xina, EUA, Japó, Finlàndia, Itàlia… i Espanya disposa de dues màquines destacades (la MareNostrum 5 i una altra més modesta).
La dependència de tecnologia estrangera (principalment americana) és un tema recurrent en les discussions sobre sobirania tecnològica, especialment quan es parla d’arquitectures de processador, GPU i components crítics.
Durant la visita vam comptar amb la presència de Paloma Trascasa i Aleksander Lacima els nostres ponents convidats a la sessió del cinefòrum del canvi climàtic. Ells son investigadors i usuaris del BSC i ens va fer molta il·lusió retrobar-los i des d’aquí volem agrair la seva presència i proximitat.
Visitar el BSC ha estat una experiència que combina ciència, tecnologia i reflexió sobre el futur.
Per últim, a la tercera, aborda la seva evolució per ser professora de marxisme a Londres, després de la sortida d'Albània. En aquest enllaç podeu trobar informació sobre l’èxode albanès: “Crisis, éxodo y colapso en la Albania de la posguerra fría”, a la revista Tarpán
L’esquerra en declivi: de la promesa obrera al populisme
Divendres, dia 10 d`octubre de 2025
Hora d’inici: 17.30h
Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Carrer de la Indústria, 38-40
Versió original en francès amb subtítols en castellà.
Entrada lliure i gratuïta.
FITXA DE LA PEL·LICULA:
Versió original en francès amb subtítols en castellà.
Títol original: Retour à Reims (Fragments)
Any: 2021
Duració: 83 minuts
Direcció: Jean-Gabriel Périot
Guió: Jean-Gabriel Périot (adaptació lliure del llibre homònim de Didier Eribon)
Música: Michel Cloup Duo
Fotografia: Julia Mingo
Gènere: Documental d’assaig polític i històric
Narradora: Adèle Haenel (veu en off)
Palmarès:- Festival de Cannes 2021: presentat a la Quinzaine des Réalisateurs (“Quinzena dels Realitzadors”). - Festival de San Sebastián 2022: seleccionat a la secció oficial de documentals.
Premis: César 2023: guanyador del Millor Documental (nominalitzat i premiat el 2023)
Sinopsis: El documental adapta lliurement el text autobiogràfic del filòsof i sociòleg Didier Eribon, i és narrat amb la veu d’Adèle Haenel, per recórrer la història íntima i política de la classe obrera francesa des dels anys 50 fins a l’actualitat. Mitjançant imatges d’arxiu i reflexions escrites el film mostra l’evolució del vot obrer i la seva deriva cap a l’extrema dreta, en paral·lel a la desconnexió de l’esquerra tradicional.
Crítica: Jean-Gabriel Périot transforma el llibre autobiogràfic i filosòfic de Didier Eribon en un assaig cinematogràfic intens i commovedor. Amb la veu d’Adèle Haenel i d’un ric material d’arxiu, la pel·lícula traça una genealogia visual de la classe obrera i del seu lloc en la història contemporània.
Lluny de la nostàlgia, el film revela les derrotes del proletariat davant els discursos xenòfobs i masclistes, però també rescata l’anhel de solidaritat i insurrecció. Una obra que ens interpel·la directament, des del conflicte familiar i el desclassament fins al retorn als orígens i a la memòria col·lectiva.
Antecedents: El projecte cinematogràfic parteix de l’adaptació teatral de Thomas Ostermeier, estrenada el 2017 a Berlin, que ja prioritzava la dimensió col·lectiva per sobre de la intimitat personal, i que també utilitzava una veu femenina en off com a fil conductor.
El llibre original de Didier Eribon (Retour à Reims. 2009) és un assaig autobiogràfic en que l’autor analitza la seva pròpia experiència de reconeixement de classe, la diversitat, i els motius del progressiu desplaçament de la classe obrera cap al populisme d’extrema dreta.
Definició: "Retour à Reims" és un documental de tipus cinema-assaig, que combina la reflexió del text de Didier Eribon amb imatges d’arxiu per construir una narració política i històrica sobre el declivi de la classe obrera i la crisi de representació de l’esquerra.
El film revela com aquests buits han afavorit l’avenç dels discursos populistes i ultradretans, tot reivindicant alhora la necessitat d’una nova societat.
