Crónica viaje 2009 (1)

Vespres Literaris ha celebrado su tradicional encuentro anual en la comarca de Els Ports. Concretamente en la provincia de Castellón, en el albergue de La Parreta., en el término municipal de Vilafranca del Cid.

Vilafranca es una pequeña e industriosa población del Alto Maestrazgo; se encuentra en un elevado altiplano a 1.125 m. sobre el nivel del mar. Posee un término municipal de 94 km cuadrados y una población de 2.558 habitantes (año 2007). Pese a que una parte importante del término ocupa el altiplano, el resto es muy accidentado, destacando entre las principales alturas el "Tossal dels Montllats" (1.643 metros.), el "Tossal dels Mas de Coder" (1,467 metros.) y otras cimas que sobrepasan también los mil metros. En la parte más baja se encuentra el "Rio de Montlleó" a 710 metros Este accidentado paisaje está formado en su mayoría por rocas calcáreas sobre las que se asientan comunidades vegetales bien diferenciadas: la encina en las zonas más bajas, los típicos cojinetes (“eriços”) en lugares menos protegidos. En las partes más altas abunda el pino negral y albar, acebo y tejo; así como enebros, sabinas y arces.

Sus orígenes se remontan, por lo menos, al período neolítico, como demuestran las pinturas rupestres de la "Covatina del Tossalet del Mas de la Rambla", donde, en una serie de abrigos que ofrece la roca calcárea, se conservan un grupo de unas 24 figuras pertenecientes al denominado «Arte Levantino».

El nacimiento oficial de la actual Vilafranca data del 7 de febrero de 1239. Su fundador fue don Blasco de Alagón que la denominó "Rivus Truitarum" o "Riu de les Truites". El puente gótico-romano que cruza el "Riu de les Truites" fue por el cual el rey Jaime I cruzó y pisó por primera vez las tierras castellonenses.

Durante mucho tiempo perteneció a los "Termens Generals del Castell de Morella", hasta que consiguió, en el reinado de Carlos II, la independencia y la consideración de villa real.

La industria fundamental del municipio es la textil, destaca la empresa Marie Claire, que ocupa a unas 600 personas. Por otra parte, juega un papel importante la industria del mueble, así como el aserradero, uno de los más grandes de la provincia.

Una de las particularidades del paisaje que más ha llamado la atención al grupo, han sido las construcciones y los vallados de piedra; lo que por aquí se denomina la construcción de la “Pedra en Sec”.

Julio Monfort se hace eco, tras la lectura de un libro inédito, “LA PEDRA SECA A VILAFRANCA: UN PAISATGE HUMANITZAT” de F. Miralles, M. Marín i J. Monfort, de esta singular y titánica labor constructiva:

“ El viatger que s'endinsa per les terres altes de l'interior del nord castellonenc i zones properes de la província de Terol, descobrirà un paisatge singular. Aviat caurà en quin és el tret diferencial: la pedra en sec. Construccions de pedra en sec hi ha a tota la conca mediterrània i a molts altres indrets però ací tenen una personalitat pròpia: unes formes, uns elements i sobre tot una abundor que fan un paisatge diferent.
Es ben coneguda la necessitat que l'home ha tingut al llarg del temps de fer murs d'abancalament que li permeteren guanyar per al conreu terrenys ham molt de pendent que no tenien aprofitament agrícola. De fet, encara avui s'utilitza aquesta tècnica per alguns cultius com poden ser el cítrics.
L’abundància de pedra que aflora a la superfície, reduint a la mínima expressió la presència del sòl fèrtil, ha obligat al llarg de la historia als habitants d’aquestes zones a fer costosos treballs per incrementar la superfície cultivable.
Era necessari dur a terme un procés de separació de la terra ( el bé més preuat ) de la pedra, que es podria considerar com un producte maleït que calia emmagatzemar a les seues proximitats: parets, paredons, casetes pedreres... Es així com naix el nostre paisatge. Un paisatge més que humanitzat, construït. Pedra sobre pedra han anat apareixent al llarg dels segles quilòmetres i quilòmetres de parets, centenars o més prompte milers de casetes o barraques cobertes amb falsa volta, serrades caletxes, pous, basses; tota una sèrie d’elements que van anar convertint en terra útil aquells pedregars.
L'home es converteix així en el principal artífex del paisatge, sense destruir-lo, però. La seua acció reforça si mes no la diversitat i estètica. La norma del bon paredador diu que tota pedra ha d'estar damunt de dues pedres i n'ha de tenir dues al damunt.

Els murs:
Els d'abancalament tenen un sol parament exterior i tenen per finalitat retindre la terra de conreu al terrenys amb pendent. De vegades són tot un prodigi tècnic per la gran quantitat de terra que aguanten. Una lleugera inclinació cap a l'interior, la meticulositat a posar les pedres interiors i la seua condició de permeables a l'aigua són claus per a la seua estabilitat.
Quan no aguanta terra el mur té dos paraments vistos i els anomenem, parets. Delimiten finques cultivades entre elles i les tanquen respecte als assagadors, camins i caletxes, dificultant així els moviments incontrolats del bestiarLes porteres
De res servirien les parets que tanquen les finques sense unes porteres d'accés que puguen permetre tancar. Les porteres de fusta de ginebre són un dels elements que han donat personalitat al nostre paisatge. Giren sobre un dels seus muntants que queda afermat per la gorronera, pedra de grans dimensions, amb un forat que destaca de la resta de la cantonada.

Els camins ramaders: assagadors i caletres
Els assagadors són els camins expressament preparats per circular els ramats. Són vies que tenen un ample considerable, sovint més de 25 o 30 metres, que permeten que el ramat al mateix temps que fa camí puga anar alimentant-se.
Bona part del assagadors formen part de la xarxa de camins ramaders controlats pel Lligallo. El Lligallo és un nom genèric que designava les agrupacions locals o mancomunades, relacionades amb tot el que afectava la ramaderia i la defensa dels interessos ramaders: camins ramaders, punts d'aigua, eliminació de llops i "alimanyes", recollida d'animals perduts, etc
A Vilafranca els camins veïnals estrets, 3 o 4 metres com a màxim, i delimitats per parets els anomenem caletxes. Són camins que permetien el pas d'animals de càrrega. Posteriorment se'n van condicionar molts per al pas de carros i després per al de vehicles de motor. També serveixen perquè els ramats locals pugen arribar a les seues pastures.

Casetes
Les casetes de pedra són les obres majors de la pedra seca. Són construccions fetes únicament amb pedra, on la coberta es resol per mitjà d'una falsa volta, assolint un nivell d'impermeabilitat i de solidesa sorprenent.
Són comunes a diferents indrets de la conca mediterrània, rebent noms ben diferents a cada lloc: barraques, catxerulos, cabanes, etc.
No són construccions pensades per viure-hi, ni tan sols temporalment, fet que s'enten perfectament si es té en compte que ací existeix un gran nombre d'habitatges disseminats, fora del cascs urbans, que coneixem com a masos. Aquest fet explica el primitivisme de les construccions: una sola estança on de vegades poden haver-hi animals i persones.
Les casetes solien tindre elements complementaris que augmentaven la seua funcionalitat: cisternes per recollir l'aigua de la pluja, posts per a guardar petites coses, estaques per a penjar la berena, pessebre per l'animal, etc. A l'exterior eren habitual pedrissos, taules de pedra, recers, fogueres, etc.