Joan Vinyoli a Montflorit

ELS HORTSA hores petites
... I la pagesa va i les cull,
provant-les amb la mà,
primer, fluixet, no fos que es malmetessin,
les albergínies que més tard, en el casull,
enfarinades, fregirà a foc lent.
Oh fosca
dels horts a l'hora en què s'acosta
la nit humida, xafogosa,
d'estiu i passen les parelles
ardents, que no tothora saben
com podran fer-s'ho per caçar plaer
dins el vinyar.
Però no tot es cou
dessota el ventre, ni tot és impuls
ineluctable vers l'apegalosa
dolçor frenetica.
Parlem, ara, asseguts
en la gran plaça del rellotge. Cauen
campanades vermelles.
Aigua en el canal,
flueix el temps.

CÒDOLS A DOMICILI

RAMAT DE PEDRES ..............................
ELEGIA DE VALLVIDRERA
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.

JOAN VINYOLI, barcelona 1914-1984

Feina de Vell
En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.

Joan Vinyoli a lletrA de l'UOC

---