Caterina, l'autora del mes

Ermita de  Santa Caterina, al massís del Montgrí

    Extracte de l’article: “Conversa amb Víctor Català”, de Tomàs Garcés, publicat a la "Revista de Catalunya",  l’agost de 1926

Escriptora:

“Escrivia per distreure’m. En la meva vida de monja i de finestrons tancats, en una vila on no hi havia ni professor de piano, les estones que dedicava a la literatura eren el meu únic esplai. No m’agradava brodar. Caminava poc. Gairebé no conec cap paisatge.

L’any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat “El cant dels  mesos” .  La meva àvia havia mort l’any 1899, i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu». I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim.

  

Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar, a un certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, també, l’obra immoral.

L’obra:

Els de «Joventut» van demanar-me un altre llibre. «Què preferiu –vaig dir a Lluís Via–, contes o novel·la?» Es decantà per la novel·la. M’hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arriba a l’Escala, amb ganes de posar mans a l’obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l’esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d’aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.

Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció de Solitud la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu sant. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguiren la Mila i En Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.

A casa, quan podia, a tota pressa, anava escrivint la narració. Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a corre-cuita. Quants cops no havia pogut ni repassar-los! I així anava publicant-se, en fulletons, a la revista d’En Via, la meva Solitud. Vaig esmerçar-hi dos anys. Quan va estar llesta aparegué en volum. Volia posar-hi un prefaci, tan ple de disculpes i de vergonya, que En Via el rebutjà. Però el meu pudor literari era tan invencible que no vaig llegir Solitud fins que Marcel Robin la traduí al francès i vaig haver de cotejar la traducció amb l’original.

Solitud és una novel·la d’imaginació. Però calculi la meva sorpresa quan varen dir-me que havia retratat l’ermità de Santa Caterina. Aquest pobre home era també un anormal, havia estat casat sense voler-ho ni poder, li havia fugit la dona, què sé jo! Tothom sabia la seva història, jo no. Quin greu me va saber l’estranya coincidència! A mi no m’agrada de retratar ningú. M’ho veda, no la moral, sinó el bon gust.

 "Caterina Albert. Obrint camí amb Víctor Català", video del programa "Noms"(TV3), de 23 de maig de 2006, dedicat a l'autora