(...) "resolta, se'l mira de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.
Desprès baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí."
Solitud, Victor Català, Edicions 62, octubre 2005.
pàgina 355
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada