Bellprat 2015

 

El final de curs ha coincidit amb la celebració de la vila del llibre de Bellprat. Avui, per tercer any consecutiu, hem visitat aquesta localitat de l'Anoia, consagrada un cap de setmana a l'any al món del llibre.

Després de la visita, hem recorregut els carrers de la propera localitat de Sant Martí de Tous, lloc on trobem la llegenda de la senyora de Tous, a la qual li va dedicar un poema Verdaguer.

Diu la llegenda:

“Fa molts i molts, en el castell de Tous,  hi vivia una senyora capriciosa i molt llaminera. Era molt difícil, era molt refinada i estava molt ben acostumada a la bona vida. El bon menjar era la seva autèntica perdició, i només volia coses exquisides. Els cuiners passaven al seu servei l’un darrere l’altre, i ella mai estava contenta ben bé amb res.

L’un li va fer descobrir els cervellets de canari, i vinga a menjar cervellets de canari fins que es va ben atipar, o bé els canaris van desaparèixer del poble.  Un altre cuiner li va servir un suquet d’ossos boníssims. Però no eren fets de qualsevol ós, sinó que el que li donava aquell gust tan bo era el moll de l’os del be negre.

Des d’aquell dia que no va voler menjar res més. És així com es van acabar tots els bens negres dels seus ramats, i també tots els de les contrades veïnes. Era tan complicat de trobar-los que mica en mica i perduda en els seus capricis, la senyora de Tous es va anar acabant tots els seus recursos, va començar a vendre les seves possessions, i es va empenyorar del tot. Ben aviat els seus creditors, en adonar-se que la Senyora s’havia empobrit, es van quedar amb les poques propietats que tenia, el castell ja no era seu.

Sense pertinences ni les riqueses ni els diners ni els capricis als que havia estat acostumada, la Senyora es va veure obligada a demanar caritat de casa en casa, de masia en masia, trucant a les portes d’aquelles masies que en altres temps havien estat seves. En una d’aquestes masies la mestressa, li va donar un crostó de pa i unes nous. I la Senyora de Tous en tastar-les va començar a plorar i plorar i plorar, i és que era tanta la gana que la Senyora portava enrederida, o que realment allò que acabava de provar li havia semblat tan bo, que plorava compadint-se de la seva pròpia misèria, tot dient: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous”.”

I escriu Verdaguer:

“La jove de Tous era molt llaminera,

abans diu que obria la boca que els ulls;

de totes les mels sempre vol la primera,

que de cabell-d’angel barreja amb els rulls.

La perdiu li agrada si es ben estantissa,

i el faisà real com mes tendre millor;

fins els rossinyols callen dins sa verdissa

d’ençà que a son coc per son niu tenen por.

Mes la mà del coc li esgotima la hisenda,

fent-la voleiar a glopades de fum,

i la que es estada senyora de renda,

ara per les portes captant se consum.

Ara, si li donen nous per companatge,

per negre que sia, li sembla el pa blanc,

i diu, recordant-se d’aquell pubillatge

que li costa tantes llàgrimes de sang:

— Si jo hagués sabut que era menja tant bona

lo pa de mestall barrejat amb les nous,

ai! no envejaria del rei la corona

i seria encara Senyora de Tous.”