Franz Kafka i el seu «Procés»

Els pares de Kafka amb una de les seves filles,
el seu gendre i el nét

per Gabriel Ferrater

 Prefaci a:  Franz Kafka,  El procés, traducció de Gabriel Ferrater (Barcelona: Edicions Proa, 1966). [fragment]

 “Pels volts del 1880 es va aixecar una onada d'antisemitisme per tota l'Europa oriental. D'aleshores són els terribles pogroms russos, i, de pogroms més o menys cruents, n'hi va haver per tot el món eslau i alemany. Hermann Kafka en va travessar alguns, i se'n va salvar perquè la seva llengua primera era el txec, i els pagesos eslaus identificaven sempre els jueus amb la llengua alemanya (el sarcasme de la sanguinària estupidesa dels alemanys de la nostra època és que van destruir els únics illots de cultura alemanya dins el món eslau, i així van fer no-res, per sempre, l'esforç dels alemanys de molts segles per guanyar terreny cap a l'est). La mare de Franz Kafka, Julie Löwy de naixença, era també jueva, però d'una condició cultural molt superior a la del pare. Venia d'una família de rabins, i dels seus quatre germans un era advocat, un altre metge, i els altres dos van emigrar i van fer fortuna lluny: l'un al Congo i a França, i l'altre finalment a Espanya, on va ésser director del ramal de ferrocarrils de Madríd- Càceres-Portugal.

«L'oncle de Madrid», que era solter, va ésser una figura mítica en la joventut de Franz Kafka, i una esperança frustrada: Franz va somiar molts anys que l'oncle el cridaria amb ell, i que li permetria de sortir de l'ofec de la família i de la duresa de la vida a Praga.

Duresa que no es devia primàriament a la manca d'independència econòmica en què, (...) va viure sempre Kafka, sinó a la complexa i poc normal estructura social de la ciutat.  Val la pena de dir-ne alguna cosa, perquè El procés és molt específicament una novel·la de Praga, teixida ben espessa amb l'experiència de la ciutat. Segons el cens de 1900, dels 450.000 habitants de Praga només 34.000 eren de llengua alemanya, i encara aquesta xifra és il·lusòriament alta, perquè més del vuitanta per cent d'aquells que es comptaven com a alemanys eren jueus i, com el mateix pare de Kafka, s'hi comptaven sense gaire referència a la realitat, per enfilar-se per l'escala social. El fet és que Praga i tot el país bohemi eren governats per una colònia ínfima, de 10.000 persones mal comptades, però que, segurament per la seva mateixa necessitat d'afirmar-se,  era molt activa i vivia a alta pressió. Egon Erwin Kisch enumera que els alemanys de Praga tenien «dos teatres opulents, una immensa sala de concerts, dues universitats, cinc Gymnasien i quatre escoles de comerç», i així successivament. I la qualitat d'allò que es bellugava dins aquelles conquilles era alta. Des d'Anton Marty fins a Albert Einstein, van passar per Praga, i Kafka les va tractar, grans figures del professorat alemany. La Praga alemanya no era pas provinciana, o, més ben dit, sí que ho era, però per inversió: era agressivament anti-provinciana, sempre en estat de defensa, en l'ordre cultural com en tots els altres, contra el seu estrangulament per un contorn hostil. La latència de la guerra civil era sentida per tothom (i si quan finalment va esclatar no va ésser, en ella mateixa, cruenta, és perquè la va submergir el bany de sang de 1914-1918).  O de dues guerres civils combinades: la nacionalista i la social.  El proletariat era,  naturalment,  del tot txec. Però,  de burgesies,  n'hi havia dues de paral·leles, i sembla que es fusionaven molt escassament.  Dins tot aquell sistema, la posició d'equilibri més difícil era la dels jueus. Els que prosperaven (moderadament com Hermann Kafka,  o immensament com Tomàs Bata, el «rei de les sabates») provaven d'assimilar-se a la burgesia alemanya.  El cognom de Kafka és ben txec (kavka vol dir una mena de gralla, i al paper de cartes de la firma comercial del pare hi havia com a emblema el dibuix d'una gralla, cosa que contribueix a explicar l'abundància d'animals protagonistes dels contes de Franz Kafka, tan propens a batejar els seus protagonistes fent jocs amb el seu propi nom),  però Franz Kafka no va aprendre el txec literari fins que era ja adult,  per decisió deliberada;  ja hem dit que el seu pare parlava aquesta llengua millor que l'alemany, però sembla que la destinava sobretot a insultar els seus empleats (els «enemics a sou», com ell en deia). I per a acabar-ho de complicar (més específicament: per a acabar de complicar la infància de Franz Kafka), hi havia la qüestió de la religió. No sembla pas que Herrmann Kafka fos gens devot, i més aviat sembla que era tot el contrari, però en tot cas, potser per influència de la seva muller, o potser perquè no creia poder renunciar encara al suport de la comunitat jueva,  va fer instruir el seu fill en l'obediència judaica.  Des dels seus primers anys,  doncs,  el nen excessivament sensible que era Franz Kafka es va trobar exhortat a menysprear i ignorar la gran majoria de la gent que el voltava, a considerar-se pertanyent a una certa minoria, però a no donar-hi cap valor, i a destinar-se a ingressar dins una altra minoria molt més petita encara i per la qual era menyspreat. I tot això per prescripció del seu pare, que de fet pertanyia a la majoria que calia menysprear, que menyspreava igualment la primera minoria a la qual es resignava a pertànyer, i que quasi ni parlava la llengua de la segona minoria dins la qual calia ingressar. ¿Què té d'estrany, doncs, que el nen Kafka sentís que el món era constituït abans que res per una llei i que la llei era constituïda abans que res per la impossibilitat de penetrar-la i d'ajustar-s'hi o d'ajustar-se-la? És tot l'esquema de la situació del Procés. Encara que no té valor documental quant a la gènesi de la novel·la, perquè és escrit cinc anys després de la novel·la mateixa i no fa sinó elaborar-ne la imatge ja fixada, convé d'adduir un passatge de la famosa (massa famosa) «carta al seu pare» de 1919:

“”( ... ) el món se'm va dividir en tres parts, una on vivia jo, l'esclau,  sotmès a lleis que només s'havien inventat per a mi i a les quals, encara, sense jo saber per què, mai no podia correspondre del tot, i després en un segon món, infinitament lluny de mi, on tu vivies, ocupat en el govern, a dictar les ordres i amb la ira perquè no eren obeïdes, i finalment en un tercer món, on les altres persones vivien felices i lliures d'ordenar i d'obeir. Jo era sempre ple de vergonya, perquè o bé obeïa les teves ordres, i era una vergonya, perquè només valien per a mi, o bé em resistia, i era també una vergonya, perquè com es podia concebre que te'm resistís, o bé no era capaç d'obeir ( ... ), i això era la pitjor de totes les vergonyes.””