ruta Clementina Arderiu

Ja no sóc, ja no tinc,

Ja no vull ni voldria.

Què no sóc? Què no tinc?

Què no vull ni voldria?

El passat dissabte , 30 de setembre, els de Vespres Literaris  vam fer un passeig pel nucli antic de Sarrià de la mà de la veu poètica de Clementina Arderiu.

Montserrat Roig,  en una entrevista pel número 148 de Serra d’Or,  de gener de 1972,  la definia així:  “ Aquesta dona és la Clementina Arderiu i també la senyora Riba o més aviat totes dues coses alhora, dos noms que la defineixen en una sola personalitat. Es tracta d’una dona que, segons diria en Joaquim Molas, pertany a aquell tipus femení –una mica l’ideal del poeta – que sap viure intensament la seva aventura,  l’aventura de dona,  o sigui l’aventura de l’home amb el qual comparteix la seva vida.  Potser perquè forma part d’un grup social i d’una època determinada. O potser perquè el temps i l’espai que li pertocaren l’havien abocada a mantenir-se íntegrament dins del seu marc”

De si mateixa deia: “la meva vida de dona és com les altres, com tantes altres”

De la seva poesia diu Sam Abrams, poeta, assagista, traductor i crític literari estatunidenc, establert a Catalunya:  “Arderiu, en la seva poesia, persegueix, com opció personal,  tancar l'abisme que separava tradició i modernitat. La tradició representava el temps acumulat d'un poble, una llengua, una cultura, una literatura i una historia, mentre la modernitat encarnava el temps actual,  la immediatesa, el transitori,  l'efímer.  Arderiu volia totes dues coses.  Les postures de l’avantguarda li resultaven massa radicals, severes i reduccionistes. Arderiu demanava mes del seu art. Volia ser moderna però sense renunciar a la tradició. És més, creia que el gran repte artístic de la seva època consistia a ser moderna sense pèrdues.

I Maria-Mercè Marçal : "En la poesia de Clementina Arderiu trobem en primer lloc una força personal envejable, un esforç conscient i intel·ligent de construcció de la pròpia vida."