el pianista

“I així va ser com el diumenge següent el negre va prendre el te.  El Pare es va adonar que l'home no estava gens incòmode amb la tassa i el platet a la mà.  Al contrari, actuava com si fos la cosa mes natural del món. No se sentia intimidat pel que l'envoltava ni actuava amb deferència.  Era amable i correcte.  Els va parlar de si mateix.  Era pianista professional i ara estava mes o menys instal·lat de manera permanent a Nova York,  ja que tenia feina assegurada amb la Jim Europe Clef Club Orchestra,  un conjunt força conegut que actuava regularment al Manhattan Casino,  al carrer 155 amb la Vuitena Avinguda.  Per a un músic,  va dir,  era important trobar un lloc fix,  una feina que no impliques viatjar.  Estic cansat de viatjar,  va dir.  Estic cansat de tanta carretera.  Ho va dir tant ferventment que el Pare es va adonar que el missatge,  en el fons,  anava per la dona que s'estava a dalt,  i això el va irritar. Què sap tocar?, va interrompre'l de sobte. Per què no ens toca alguna cosa?

El negre va deixar el te damunt la safata. Es va posar dret, es va eixugar els llavis amb el tovalló, el va deixar al costat de la tassa i se'n va anar cap al piano. Es va asseure al tamboret, però de seguida es va aixecar i el va fer girar fins que el va tenir a l'altura satisfactòria.  S'hi va tornar a asseure, va tocar un acord i es va girar a mirar-los. Aquest piano necessita urgentment que l'afinin, va dir.  El Pare es va posar vermell.  Ai sí,  va admetre la Mare,  som un desastre,  en aquestes coses.  El músic es va tornar a posar de cara a les tecles.  «Wall Street Rag»,  va anunciar,  composta pel magnífic Scott Joplin.  I es va posar a tocar. Mal afinat o no,  aquell Aeolian mai no havia sonat d'aquella manera.  Els nítids acords quedaven suspesos en l’aire com petites flors. Les melodies formaven rams.  Semblava que la vida no tingues altres possibilitats que les dibuixades per aquella música. Quan va acabar de tocar la peça Coalhouse Walker es va girar i es va trobar que tenia tota la família de públic: la Mare, el Pare, el noi, l'Avi i el Germà Petit de la Mare, que havia baixat de la seva habitació amb camisa i tirants per veure qui tocava. De tota la colla, ell era l'únic que coneixia el ragtime. N'havia escoltat en el seu període de sortides nocturnes per Nova York. I mai no s'hauria esperat de sentir-ne a casa de la seva germana.

Coalhouse Walker Jr. va tornar a girar-se cap al piano. «The Maple Leaf»,  composta pel genial Scott Joplin.  L'aire es va omplir del rag mes famós de tots.  El pianista seia ben dret davant del teclat,  amb les mans llargues i fosques, d'ungles rosades,  recreant sense esforç aparent tots aquells grups d'acords sincopats i aquelles octaves rotundes.  Era una composició vigorosa,  una música carregada d'energia que enardia els sentits i no es parava ni un instant.  El noi la copsava com si fos llum tocant a diversos llocs de l'espai i acumulant-se en complicats dibuixos fins que la sala sencera brillava amb la seva essència.  La música va omplir el forat de l'escala i va pujar fins a les golfes,  on Sarah,  muda i inclement,  l'escoltava amb la porta oberta.”

 Ragtime

E.L. Doctorow

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

Edicions de 1984

Pàg. 136-138