lectures d'estiu, 14

 

Els moviments humans

Narcís Comadira

Editorial: Edicions 62, 2022

Pàgines: 88

Narcís Comadira celebra els seus vuitanta anys regalant als lectors un nou llibre de poemes.

Dues peces llargues (la primera, «Els moviments humans» que dona títol al volum, i l’última el monòleg dramàtic «Fantasmes en la nit») emmarquen un dietari poètic que es fixa, entre la meravella i l’horror, en quaranta moments d’intensa commoció.

“Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música alada
en el cel verd de les fulles.
El món és ple de meravelles
i també ple d’horrors.
Horrors i meravelles fan un teixit espès
i és molt difícil destriar-los.
Així les meravelles
sempre ens causen dolor
i els horrors, per sort, solen tenir una escretlla
per on es filtra, furtiva, l’esperança.
Estrelles perfumades de la xeringuilla!
Viure és difícil. Tot un hivern de silenci,
de fred, de vent, de pluja esgarriada,
per florir, quan ve la primavera.
Llavors, tot el dolor s’oblida,
els vendavals, les pluges, el silenci i la fred.
I apareix aquest tresor reïntellant,
les papallones blanques i oloroses de les flors.

Morir també és difícil,
vaig pensant mentre passejo
pel cementiri Central de Viena.
Un gran jardí amb avingudes
de til·lers que aviat, quan floreixin,
inundaran tot l’airede perfum malaltís i letàrgic.
Veig les tombes dels músics:
la de Beethoven, la de Schubert,
la de Brahms. Mozart no hi és.
El van cobrir de calç a correcuita
a la fossa comuna d’un altre cementiri.
Calia que no es poguessin veure
els efectes paorosos del verí: inflor i pudor.
I no pas el verí de Salieri
com conta la llegenda.
Sinó el medicament
que prenia per la sífilis.
De fet, esclafat per la malaltia,
en prenia i prenia: va morir
de sobredosi. La viuda, els seus amics,
van afanyar-se i van tapar amb la calç
una mort poc honrosa.
Mozart no hi és, però hi ha la seva música.
Només la seva música alada
que ara sento portada per l’oreig
que passa entre les fulles dels til·lers
i les estrelles dolces de la xeringuilla.
Mozart encara se’m fa més entranyable
perquè la seva mort va ser una mort
extremament humana.
Schubert també se’ns moria de sífilis,
encara que, de fet, qui el va matar va ser el tifus.
I Beethoven no ho sé de què se’ns va morir.
Però la seva mort segur que va ser horrible.
Tota la seva música, la de tots tres,
revela aquest dolor de l’ànima esqueixada,
del plany i la revolta,
i ens provoca les llàgrimes.

Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música pura,
vetlleu i protegiu aquests cossos
que un dia van ser actors d’allò que Dante en deia
els moviments humans:
el desig cobejós i l’orgull, la còlera i l’enveja,
les febleses carnals, la venjança,
les vacil·lacions..."