lectures d'estiu, 5

 

A l'ombra d'Amazon

Una història del nostre futur

Alec MacGillis

Traducció de: Anna Llisterri

Edicions del Periscopi, 2022

Pàgines: 504

Durant deu anys el periodista Alec MacGillis ha viatjat pels Estats Units, des de Washington i Baltimore fins a Seattle i San Francisco, investigant i recollint el testimoni de desenes de persones que s'han vist afectades per la influència d'Amazon en la societat i la política nord-americanes. Treballadors esclafats per l'augment del cost de la vida que ha suposat la construcció de centres de processament de dades o magatzems de distribució d'aquest gegant econòmic que ha desplaçat sense remei l'activitat econòmica tradicional de les seves ciutats.

A l'ombra d'Amazon és un estudi sobre una societat fracturada i al límit. Un text de lectura obligada per a tothom que vulgui saber com funciona l'economia global en l'anomenada «època del clic» i que ens mostra, de manera vívida, què pot passar ben aviat a casa nostra si no es restringeix el poder dels monopolis.

Fragment:

“Hector Torrez vivia al soterrani perquè era el que li havia dit la seva dona. No havia fet res mal fet, no havia comès cap transgressió matrimonial. Simplement treballava en un mal lloc. Tot plegat era irònic, perquè justament havia agafat la feina a instàncies de la seva dona. S’havia passat 11 anys a l’atur, des que havia perdut una feina amb un sou de 170.000 dòlars l’any al sector tecnològic, durant la Gran Recessió. Havia caigut en l’abatiment i la depressió, el pou d’una persona a la cinquantena arraconada per una indústria que afavoria la joventut. La família se n’havia anat sortint amb els ingressos de la seva dona, la Laura, que venia sessions de formació en equipaments de diagnòstic mèdic, però van haver d’acabar reduint despeses i traslladant-se a una casa més petita al barri residencial dels afores de Denver on havien anat a viure l’any 2006 fugint d’una hipoteca de 5.500 dòlars mensuals a la badia de San Francisco.

Al final, la Laura li va posar un ultimàtum: si l’Hector no trobava feina, ella no el volia a casa. Per tant, ell se n’havia anat i havia tornat amb la seva família, immigrants centreamericans que s’havien establert a Califòrnia feia dècades. Va anar a viure amb la família de la seva germana gran a la perifèria de San Francisco, més enllà de l’àrea metropolitana. Si sortia de casa, sempre havia de tornar abans de dos quarts de nou del vespre per no molestar el seu cunyat, que es llevava cada dia a dos quarts de cinc per fer el llarg trajecte amb cotxe fins a Silicon Valley, cosa que el convertia en un dels més de 120.000 treballadors de la zona de la Badia que dedicaven més de tres hores a anar i tornar de la feina cada dia.

Després de cinc mesos així, l’Hector havia acceptat la proposta de tornar que li havia fet la Laura, amb la condició que trobés feina, cosa que finalment va aconseguir al cap de mig any, el juny de 2019. Un dia, passant amb el cotxe per davant del magatzem, va veure un cartell que deia que necessitaven personal; es va aturar, va entrar a preguntar i li van dir que podia començar l’endemà.

Feia el torn de nit, quatre nits a la setmana, normalment de 19.15 a 7.15. Va treballar en tota mena de tasques, al magatzem: apilant caixes als tràilers que sortien, carregant-ne als palets i rebent sobres i paquets, cosa que suposava estar-se tot el torn dret a les cintes transportadores (no hi havia cap cadira en tot el magatzem) i passar centenars de productes cada hora d’una cinta a una altra girant-los perquè els escàners poguessin llegir-ne els codis.

Aixecava moltes caixes, algunes de més de 20 quilos; el problema no era tant el pes com el fet que no hi havia manera de saber, a partir de la mida, si la caixa que estaves a punt d’agafar pesaria o no. El cos i la ment no sabien mai què esperar. Durant una temporada va portar una faixa per a l’esquena, però li feia tanta calor que tenia la sensació d’estar-se rostint. La tendinitis del colze se li va aguditzar. De vegades caminava 20 quilòmetres en un sol torn, segons la seva polsera Fitbit; com que es pensava que se li havia espatllat, es va comprar un altre podòmetre, però indicava el mateix. Abans d’anar a treballar es posava una crema anestèsica, i quan era a la feina prenia pastilles d’ibuprofèn; quan tornava a casa, es posava gel als peus i al colze i es rentava els peus amb unes sals especials. També es canviava sovint de sabates per repartir l’impacte per tota la sola. Cobrava 15,60 dòlars l’hora, que era una cinquena part del que li pagaven al sector tecnològic, però infinitament més que el que guanyava quan no tenia feina.”