 |
Josep Maria Espinàs pujat a cavallet
sobre de Camilo José Cela |
"Sobre la porta
del cafè hi ha un text que diu: «Edificio reconstruido en 1984 por la Sociedad de Cazadores de San
Esteban de Litera y el Coto de Caza de San Roque. Propiedad de la Cámara Agraria
Local». La dona i l'home del bar parlen entre ells en castellà, però amb
nosaltres ella s'ha passat al català, que és la seva llengua. Hi ha poc
moviment de gent, en aquesta hora. No sé si en alguna d'aquestes cases del
poble s'amaga, protegint-se de la calor, el senyor Viudas, que és nascut aquí,
però si hi fos tampoc no aniria a trucar a la seva porta, tot i que deu ser una
persona interessant, perquè és catedràtic a la Universitat de Càceres i
estudiós de dialectologia. Antonio Viudas Camarassa valora molt el castuo
—l'extremeny— i ha publicat diversos textos sobre la parla popular de la
Llitera. En la seva opinió, la parla de Llitera pertany a una de les varietats
del dialecte ribagorçà. Però el lector dels meus viatges a peu ja sap que no hi
vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament
forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que
vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores
viscudes.
Perquè de tant
en tant és bo per a mi, penso —i no sé si també per a d'altres escriptors—
exercir la malícia de l'ofici al servei de la ingenuïtat, recuperable, de
l'home. Ingenu, en dret romà, volia dir «nascut lliure». Renéixer, doncs, en el
camí i en els pobles, davant dels arbres i els homes, a la llibertat de mirar
sense haver d'interrogar-se, a la llibertat d'escriure sense haver de
consultar. Deu ser per alimentar aquesta difícil innocència que a la fonda
m'han donat, per postres, un cremosín de
vainilla que és «ideal para el consumo infantil». Abans, però, ho confesso, una
amanida cum laude, un corder de doctorat i unes patates fregides amb la
perfecció de l'alta cultura de l'oli.
Mentre dinàvem, a les tres en
punt s'ha engegat una escandalosa sirena. Que jo sàpiga, a Sant Esteve no hi ha
indústria, i menys una gran fàbrica. A més, avui dia les sirenes fabrils ja no
sonen. La mestressa de la fonda m'ho explica: és una sirena que sona quatre
vegades al dia, a les nou, a la una, a les tres i a les set. No pas per
convocar obrers. Un senyor la va regalar al poble. Ha substituït les campanades
de l'església. Sant Esteve, màrtir, els hagi perdonat."
A peu per la Llitera. Viatge a la
frontera de la llengua
Josep Maria Espinàs
La Campana, 1990
Pàg. 66-67
Llibres de viatges de Jose M. Espinàs:
Viatge al Pirineu de Lleida, 1957
Viatge al Priorat. Barcelona, 1962
Viatge a la Segarra. Barcelona, 1972
A peu per la Terra Alta, 1989
A peu per la Llitera, 1990
A peu per l'Alt Maestrat, 1991
A peu pels camins de cendra, 1994
A peu per l'Alcalatén, 1996
A peu pel Matarranya, 1996
A peu pel Comtat i la Marina, 1998
A peu per Castella, 1999
A peu pel País Basc, 2000
A peu per Extremadura, 2001
A peu per Mallorca sen veure el
mar, 2005
A peu per Aragó. El Somontano, 2006
A peu per l´Alt Camp, 2007
A peu per Múrcia, 2009
