"(…) Terenci
tremendo i desvergonyit, pencaire i apassionat amb la seva mitologia(...) un
creador absolutament lliure, un home que ens va sorprendre a tots a principis
dels 90 publicant les seves memòries en el qual ens explica sense embuts la
seva educació ètica, sentimental i estètica fins als 23 anys. També d'aquella
època és la definitiva versió d'El sexe dels àngels, una altra novel·la potent
per a l'antologia moixiana. Hi ha hagut altres Terencis, però. El descaradament
comercial i gamberro de Garras de astracán, Mujercísimas o Chulas y famosas. I
el Terenci ambiciós que, malgrat tot, s'equivoca de vegades a l'hora de
calcular esforços (Venus Bonaparte). Terenci era tot un regal per als seus
entrevistadors: sempre sabia posar la frase que tothom li esperava en el moment
i amb el to que més s'esqueien. Es ficava a la butxaca els mitjans de comunicació
perquè destil·lava una imatge que a qualsevol altre no se li hauria perdonat
però que en ell era bandera. Potser en el fons era l'esperit xava de la
Barcelona bandarra del carrer de Ponent, del qual mai, en el fons, no va
renegar. Retorn als orígens I, finalment, hem tingut també el Terenci Moix que
se les veia magres. El que coneix les xacres de la salut mal cuidada i que
retorna al seu món egipci i, sobretot, al seu món de programes dobles familiars
cada dissabte. El món de les xerrameques de les veïnes del carrer Ponent i de
Valldonzella. Són les seves darreres produccions: El amargo don de la belleza,
del 1996, i sobretot la recentíssima El arpista ciego. Exercicis de llibertat
creativa i de desvergonyiment davant de les convencions del gènere que ens
parlen d'un Terenci madur, clarivident, pencaire, mitòman, intel·ligent i
sempre divertit. Un home lliure.
“El meu
Terenci” (fragment)
per Joan Josep
Isern
Publicat al
diari “Avui” el tres d’abril de 2003
"Volvía constantemente la gran
pregunta de Roma: ¿qué había sido de los dioses de antaño? En aquella colina que había albergado las más
suntuosas villas de los patricios, se levantó un templo a Quirino, el dios del pueblo,
y también a Serapis, la divinidad de Alejandría, y tan olvidada como irrecuperable era la ciudad. ¿Y
acaso no le conto Renzo que debajo de cada iglesia cristiana había habido un
santuario pagano?
Tiempo que acampaba sobre el
tiempo, dioses que levantaban sus tiendas de campaña sobre otros dioses fenecidos;
nombres y nombres que solo servían para informar sobre la inevitable fugacidad
de las cosas.
Ni siquiera Venus, la invicta,
ejercía ya influencia alguna sobre aquella ciudad provinciana."
Terenci Moix
Venus Bonaparte
Pág: 445-446
.jpg)
