dia mundial del teatre 2014

The Globe

Amb motiu del dia Mundial del Teatre, el proper diumenge, 30 de març, a les dotze del migdia, diferents grups de teatre de la ciutat duran a terme l'acció col·lectiva “Escena Ciutat” Als Jardins de Ca n'Ortadó .

Els grups participants son: GAT, Passi-ho Bé Teatre, Cap aquí Teatre, Així som-Así somos,  

T-Atreves Teatro, i Aula de Teatre.

Manifest del dia Mundial del Teatre 2014

"On sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible Esperit de la Representació s’hi manifesta.

Sota els arbres als petits poblets i sobre sofisticats escenaris a les grans metròpolis; a les sales d’actes de les escoles, els camps, els temples; als suburbis, les places públiques, els centres cívics i el subsòl de les ciutats; la gent es reuneix en comunió entorn els efímers mons teatrals que creem per expressar la nostra complexitat humana, la nostra diversitat, la nostra vulnerabilitat, en carn i os, alè i veu.

Ens reunim per plorar i per recordar, per riure i per contemplar; per aprendre, afirmar i imaginar. Per meravellar-nos davant la destresa tècnica i per encarnar deus. Per quedar-nos sense alè davant la nostra capacitat de bellesa, compassió i monstruositat. Per omplir-nos d’energia i poder. Per celebrar la riquesa de les nostres diferents cultures i per fer desaparèixer les fronteres que ens separen.

On sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible Esperit de la Representació s’hi manifesta. Nascut de la comunitat, duu posades les màscares i els vestits de les nostres diferents tradicions. Utilitza les nostres llengües, ritmes i gestos i obre un espai entre nosaltres.

I nosaltres, els artistes que treballem amb aquest antic esperit, ens sentim impulsats a canalitzar-lo a través dels nostres cors, les nostres idees i els nostres cossos per a revelar les nostres realitats en tota la seva mundanitat i el seu rutilant misteri.

Però en aquesta època a la qual tants milions de persones lluiten per sobreviure, pateixen règims opressius i d’un capitalisme depredador, fugen del conflicte i la confrontació; a la qual la nostra privacitat és envaïda per serveis secrets i els nostres mots censurats per governs intrusius; a la qual s’aniquilen boscos, s’exterminen espècies i s’enverinen oceans: què ens sentim impulsats a revelar?

En aquest món de poders desiguals, al qual diferents ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una nació, una raça, un gènere, una preferència sexual, una religió, una ideologia, un marc cultural és superior a la resta, hom pot realment defensar la idea que les arts haurien d’anar separades de les agendes socials?

Nosaltres, els artistes d’àgores i escenaris, ens conformem amb les demandes asèptiques del mercat o utilitzem el poder que tenim per obrir un espai als cors i les ments de la societat, per a reunir gent al nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per crear un món d’esperança i de col·laboració sincera?"

Brett Bailey

dramaturg i director sud-africà

la señorita Havisham

“Era muy desagradable y yo estaba un poco asustado. Sin embargo, como no había más remedio que llamar a la puerta, así lo hice, y una voz procedente del interior me ordeno entrar.  Por tanto, obedecí, y me encontré en una habitación bastante grande y bien iluminada con velas de cera. No entraba ni el menor rayo de luz natural. A juzgar por el mobiliario, parecía un vestidor,  aunque por entonces la mayoría de las formas y usos de los muebles me eran por completo desconocidas. Destacaba una mesa vestida con una tela, encima de la cual había un espejo dorado, que me sugirió al momento el tocador de una dama distinguida.

No puedo decir si hubiera reconocido este mueble tan pronto de no hallarse una dama junto a él. Sentada en un sillón, con el codo apoyado en la mesa y descansando la cabeza sobre la mano,  se encontraba la mujer más extraña que jamás había visto o que jamás veré.

Vestía un traje muy rico, todo blanco, de raso, encajes y sedas, Calzaba zapatos blancos. Llevaba un largo velo blanco sujeto al pelo y flores nupciales le adornaban el cabello, pero éste era cano. Algunas relucientes joyas brillaban en su cuello y en sus manos, y otras centelleaban sobre la mesa. Por doquier aparecían esparcidos vestidos, menos espléndidos que el que llevaba puesto, y maletas a medio hacer. No había acabado de vestirse del todo —le faltaba un zapato y el otro estaba en la mesa,  junto a su mano— el velo estaba a medio poner, no llevaba ni el reloj ni la cadena, y junto a éstos, en amontonado revoltijo cerca del espejo, se veían algunos encajes, el pañuelo, los guantes, unas flores y el misal.

No vi todas estas cosas en los primeros momentos aunque me hice cargo de más de lo que podía suponerse.  Sí noté también que todo lo debías ser blanco, lo había sido antaño y ahora había perdido el lustre y estaba descolorido y amarillento. Observé que la novia que vestía el traje nupcial se había marchitado igual que el vestido y las flores, y que ya no le quedaba más lozanía que el brillo de sus ojos hundidos. Vi que un día el traje había cubierto la redondeada figura de una joven y que ahora colgaba de un cuerpo encogido, reducido a piel y a huesos. Una vez me habían llevado a ver unas horrendas figuras de cera en la feria, que representaban a no se qué imposible personaje que yacía muerto en traje de ceremonia. Otra vez me habían llevado a una de las iglesias de los marjales para que viera un esqueleto envuelto en las cenizas de un rico vestido, que habían desenterrado en una bóveda que encontraron bajo el pavimento de la iglesia. Ahora, la figura de cera y el esqueleto parecían tener ojos que se movían y me miraban. De haber podido, hubiera gritado.

— ¿Quién es? —pregunto la dama junto a la mesa.

—Pip, señora.

—      ¿Pip?

—      El chico del señor Pumblechook, senora. El que ha venido... a jugar.

—Acércate. Déjame que te vea. Ven aquí.

Fue cuando estuve ante ella, esquivándole la mirada, cuando pude tomar nota detalladamente de los objetos que la rodeaban y vi que su reloj de pulsera se había parado a las nueve menos veinte, y que otro reloj que había en la habitación también estaba parado a las nueve menos veinte.

—Mírame —dijo la señorita Havisham—. ¿No tienes miedo de una mujer que no ha visto el sol desde que tu naciste?

Lamento contestar que no tuve miedo de decir la enorme mentira comprendida en la respuesta:

—No.

— ¿Sabes lo que toco aquí? —pregunto, poniendo ambas manos, una encima de la otra, sobre el lado Izquierdo de su pecho.

—Sí, señora —me acorde del joven de los marjales.

— ¿Qué es lo que toco?

—Su corazón.

— ¡Destrozado!”

Grandes esperanzas

Charles Dickens

pág. 112-113

Traducida aquí bajo el título de “Cadenas rotas”, “Great Expectations” es una de las primeras adaptaciones cinematográficas, del año 1946, de la novela de Dickens.

Dirigida por David Lean, el guión fue obra de David Lean, Ronald Neame, Anthony Havelock-Allan, Cecil McGivern y Kay Walsh .

En el reparto: John Mills, Valerie Hobson, Martita Hunt, Alec Guinness, Jean Simmons, Bernard Miles, Francis L. Sullivan, Finlay Currie, Anthony Wager, Freda Jackson.

Trailer de la película:

dia mundial de la poesia: la poeta

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO el “Dia Mundial de la Poesia”. Per festejar-lo. enguany, la poeta Montserrat Abelló ha escrit el poema “Tan sols la paraula nua”, i que s’ha traduït del català a vint llengües més.

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

Montserrat Abelló

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) és poeta . Va iniciar la seva trajectòria literària el 1963 amb Vida diària i ha publicat, entre d’altres, Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998). L’any 2002 va aplegar tota la seva obra a Al cor de les paraules. Posteriorment, ha publicat Memòria de tu i de mi (2006) i El fred íntim del silenci (2009 ).

dia mundial de la poesia

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sens esforç,

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar

Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,

Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I, enmig d'orats i savis, raonar.

J.V. Foix

“Sol i de dol”

el Londres de Dickens

Covent Garden, Londres
1871

En 1800 la población de Londres era de alrededor de un millón de personas, que se incrementó los 4,5 millones en 1880.  Los nuevos muelles del Támesis se convierten en el centro comercial del mundo, y la llegada del ferrocarril,  en la década de 1830,  causo el mayor impacto en el crecimiento de Londres, ya que facilitó el desplazamiento diario de miles de personas, lo que aceleró la expansión de la ciudad.

Calle de Londres, finales siglo XIX

El precio que pagó la ciudad por el crecimiento explosivo y la dominación del comercio mundial, fue la miseria y la suciedad. En el Londres de principios del siglo XIX, conviven los hogares de la clase media y alta junto a zonas de una pobreza y suciedad extremas.  Ricos y pobres se lanzan juntos a las atestadas calles de la ciudad. Los barrenderos tratan de mantener limpias las calles de estiércol, el resultado de miles de vehículos tirados por caballos. A su vez, miles de chimeneas escupen un denso humo de carbón, y el hollín de la combustión parece asentarse en todas partes. Las aguas negras fluyen por canales que desembocan en el río Támesis.  La higiene personal no es una prioridad, así como la ropa limpia, por lo que los olores son penetrantes y abigarrados.

familia londinense, 1870

Hasta la segunda mitad del siglo XIX los residentes de Londres todavía estaban bebiendo agua de las mismas partes del Támesis donde desaguan las alcantarillas, por ello se suceden los brotes de cólera a lo largo de la centuria. A los anales pasó “El Gran Hedor” de 1858, cuando el hedor del Támesis perturbo a los parlamentarios.

Por la noche las principales calles se iluminan con débiles lámparas de gas, y las calles secundarias no se iluminan de ninguna manera, toda una cohorte de ladrones, carteristas y pequeños rateros pueblan las calles.

cenas de medio penique para niños pobres en el este de Londres, 1870

euterpe i 3

el concurs de les Pièrides
Rosso Florentino (1494-1540)
oli sobre taula
Museu del Louvre (Paris)

“Euterpe, molt distant dels càlculs matemàtics de la seva germana, va aprendre melodies noves:  algunes les agafava directament de la natura, però d'altres les portava, de terres llunyanes,  el vent.  Observà que algunes de les màgiques melodies que li arribaven pel vent eren més idònies que d'altres per a segons quins moments del dia o de la vida. D'aquestes melodies que afectaven el caràcter n'anomenà modes i tenien l'aire de la terra d'on provenien: de Lídia, on vivien persones amb un caràcter trist i greu, arribaven melodies per plorar i per entristir qui les escoltava; els dòrics, que eren persones moderades i equilibrades, feien melodies per centrar-se en un mateix: de Frígia arribaven melodies carregades d’entusiasme d'altres indrets unes que debilitaven l'ànim; etc.

Clio (musa de la història i l'epopeia)  transmeté tosi aquests coneixements als homes i a les dones de generacions posteriors, ja que calien per tal de gaudir plena ment de la música, i també històries relacionades amb aquesta art,  per mostrar el que podia passar a aquell que no la conegués.  D'una d'aquestes històries en fou protagonista Màrsies.  Clio l'explicava així: “Vivia a Frígia i era un geni de la natura (mig animal, mig humà) que els grecs anomenaven sàtirs quan eren joves i sílens quan eren grans com ell.  Aquests genis es passaven la vida al vol tant de Dionís (déu de la vinya i del vi) bevent, perseguint noies i fent tot de malifetes inimaginables.  A Màrsies se li atribuïa l'invent de la flauta de dos tubs,  però sembla ser que fou la deessa Atenea la primera que la va fabricar usant les banyes d'un cérvol.  Un dia que, emocionada,  va presentar el seu instrument en un banquet diví, Hera i Afrodita varen riure's de la cara que feia Atenea en bufar.  Atenea va fugir a Frígia,  el país de Màrsies, a emmirallar-se en un riu i, en veure que se li deformaven les galtes, la va llençar maleint i amenaçant amb els càstigs mes terribles aquell que s'atrevís a recollir-la. Se suposa que Màrsies la deuria trobar,  ja que poc temps després d'haver-la llençat Atenea, creient-se que els sons de la seva flauta eren els més bells,  desafià Apol·lo (déu de la música i de la poesia) a fer sonar la seva lira tan bé com ell, Màrsies,  feia sonar la seva flauta. Apol·lo va acceptar,  però amb la condició que qui guanyés podria fer amb l'altre el que fos del seu desig.  En un primer enfrontament van quedar empatats,  però en una nova volta Apol·lo retà Màrsies a tocar el seu instrument penjat dels peus i de cap per avall, tal com ell era capaç de fer amb la seva lira. Màrsies fou vençut i Apol·lo el va penjar d'un pi on, viu, li va arrencar la pell.  Més tard,  penedit d'aquest càstig exagerat, va trencar la seva lira i el convertí en riu”.

Les muses van cantar en moltes ocasions per als déus. Però en una d'aquestes celebracions nou noies, anomenades Pièrides per ser filles de Píer de Pela, molt hàbils en l'art del cant, s'atreviren a rivalitzar amb les muses. El concurs va tenir lloc a l'Helicó, les Pièrides, però, foren vençudes i el seu càstig (com veiem, tot aquell que s'atrevia a rivalitzar amb un déu o amb una musa tenia el seu càstig si no vencia) fou ser convertides en gralles,  les aus de veu més desagradable.”

Els cants perfumats d’Euterpe 

Pep Alsina i Frederic Sesé

jazz terrassa 2014

PROGRAMACIÓ